Roma vista per Floria Tosca

2.06.2019

Del 9 al 28 de juny el Gran Teatre del Liceu presenta Tosca, de Giacomo Puccini, amb Liudmyla Monastyrska i Tatiana Serjan. Aquest apassionant exemplar del gènere operístic situat a la Roma de 1800 en el context de les guerres napoleòniques parla d’un amor sincer entre un pintor revolucionari i una cantant encisadora. Escolteu el #podcast d’Aina Vega, cap de secció de Cast@fiore.

 

Giacomo Puccini

Giacomo Puccini

Giacomo Puccini ja havia treballat amb Luigi Illica i Giuseppe Giacosa a la seva Bohème, i repetiria amb Tosca, estrenada al Teatro Constanzi de Roma el 14 de gener de 1900. Així es tancava el segle de l’experimentació harmònica i formal i naixeria una era d’estudi i cerca dels límits no només del propi so, sinó de les possibilitats dels instruments i els intèrprets, així com la constant exploració de les tècniques de notació. Si en algunes ocasions hem dit que La bohème és una òpera que es troba entre l’impressionisme i el positivisme, Tosca està impregnada per l’ambient fin-de-sciècle que converteix Europa en un trencadís sonor i visual en què cada nació manifesta el seu caràcter propi sota un mateix signe: Der Zeit, ihre Kunst, der Kunst, ihre Freiheit. L’art que s’adequa a l’època és el del cromatisme i l’explotació del leitmotiv, la potència orquestral, la veracitat del drama i una bellesa de provocació, seguint Eco, en aquest cas, per presentar Floria Tosca, un personatge d’alt voltatge, dotada de valentia i entusiasme, que creu en l’amor i en la bondat i no es deixa tòrcer fàcilment. És una artista que es veu abocada a l’abisme per una desgràcia personal causada per la situació política emmarcada els dies 17 a 18 de juny de 1800, en plena invasió de Napoleó a Itàlia, concretament a la Batalla de Marengo, darrere de les idees revolucionàries d’Angelotti i el seu estimat Cavaradossi, progressistes i liberals (“volterians”, per l’afinitat a les idees de la Il.lustració) enfront dels poders fàctics de l’església i els monarques absolutistes.

L’òpera de Puccini va passar per certes vicissituds abans de poder-se dur a terme. El llibret d’Illica i Giacosa es basa en La Tosca, de Victorien Sardou, protagonista de la qual va encarnar l’emblemàtica Sarah Bernhardt, que va enamorar Puccini a Milà el 1887. Ràpidament va demanar a Ricordi que li obtingués els drets, però el 1893 van ser atorgats a Alfredo Franchetti, sense èxit, no obstant, perquè l’única Tosca que coneixem és la del geni de Lucca.

Aquesta obra es va estrenar a Roma (al Teatro Constanzi, precedent de l’actual Opera di Roma), com no podia ser d’una altra manera, donat que els fets ocorren a la ciutat del Tíber. El primer acte es desenvolupa a Sant’Andrea della Valle, el segon al Palazzo Farnese i el tercer al Castello de Sant’Angelo. Ens costa imaginar llocs més emblemàtics de la capital italiana. Tosca és una oda a la bellesa de la història de la ciutat eterna que, al 1900, rememorant els fets del 1800, es convertirà en un precedent avant-la-lettre del gran conflicte europeu que tanca oficiosament el dinou, la Primera Guerra Mundial.

La música de Tosca és d’un verisme madur que no amaga la influència wagneriana, amb l’ús del leitmotiv, però sense desenvolupar-lo segons l’acció, sinó que es manté inalterable al llarg de l’òpera, que també és molt verdiana. El teixit harmònic és tan ric i colorista que el fan molt impressionista, alhora que gaudeix de certa austeritat pregona que sempre s’agraeix. Tanmateix, presenta molta potència sonora i una energia encoratjadora per dialogar amb els personatges i dotar-los de més entitat. Presenta, més que en altres, òperes, una música fosca, amb moments d’atmosfera tràgica que no amaga el context polític. Les veus presenten melodies inoblidables com la “Recondita harmonia” o “Vissi d’arte”, amb un grau d’exigència per als cantants molt destacat.

Els personatges de Sardou, Illica i Giacosa tenen força profunditat. Floria Tosca és una cantant de gran rellevància a Roma vers 1800 i està enamorada del pintor Mario Cavaradossi. Tosca no és lànguida i malaltissa com Mimì o Cio-Cio San o Liu, víctimes perfectes del melodrama ideal, a més del lirisme i sofriment de qualsevol heroïna pucciniana, actua, és gelosa en extrem, mediterrània i religiosa, sí, però capaç d’assassinar qui s’interposi en el seu camí. Requereix un paper de soprano lírica o lírico-spinto, amb veu flexible i molta personalitat escènica, i tot i que l’àmbit és ample, la tessitura és aguda. Al Liceu la interpretaran Liudmyla Monastyrska i Tatiana Serjan.

El seu amant, Mario Cavaradossi, és un pintor liberal que ha de ser cantat per un tenor líric que ha de poder graduar l’emissió fins al pianissimo. Jonathan Tetelman i Roberto Aronica interpretaran molt bé l’escena de l’interrogatori, un exemple d’estil conversacional que acaba amb una música diegètica, quan Tosca insereix una cantata barroca en el context realista de l’òpera. El Barone Scarpia, per la seva banda, és el malvat cap de la policia vaticana en època contrarevolucionària, una veu on cada accent i mot està subratllat per Puccini amb la intenció de descriure’l com una mena de dimoni, potser només comparable al Iago de l’Otello de Verdi. És cruel, sàdic, lasciu, hipòcrita, fals i abusa dels altres, actitud que no és més que una falsa pantalla dels seus instints sexuals devoradors. Li cal molta personalitat i una veu poderosa, a banda de credibilitat escènica com la que tenen Erwin Schrott i Lucio Gallo.

Liudmyla Monastyrska

Liudmyla Monastyrska

Mentre el Sagrestano és retorçat i reaccionari i sol ser cantat per un baix buffo, però amb tessitura de baríton (en aquest cas al Liceu, interpretat per Enric Martínez-Castignani), Cesare Angelotti és un noble conspirador, fugitiu de la justícia, un breu paper de baix amb leitmotiv propi que serà encarnat per Stefano Palatchi. Amb Angelotti la música s’enfosqueix, perquè és la clau musical de la tragèdia. Completen el cast Spoletta de Francisco Vas, Sciarrone de Josep-Ramon Olivé, el Carceller de Marc Pujol i el Pastoret del tercer acte, Inés Ballesteros. El Liceu presenta una versió amb direcció d’escena de Paco Azorín que cedeix tot el protagonista als personatges, sota la direcció musical de John Fiore i amb la participació del Cor Infantil Amics de la Unió.

A l’acte I, l’orquestra ens fa escoltar amb tota la força el leitmotiv de Scarpia amb acords primer majestuosos i després violents que descriuen el clima polític en una colpidora, gairebé tràgica atmosfera. El revolucionari Cesare Angelotti entra a l’església de Santa Maria della Valle per buscar refugi, agafa una clau i s’amaga a la capella dels Attavanti. Just després apareix el sagristà, amb uns violins agressius que passen a una melodia de dansa molt descriptiva del moviment del beat que no palesa el seu caràcter mesquí i recargolat. El sagristà observa l’escena, amb un quadre i uns pinzells: arriba el pintor Mario Cavaradossi, estimat de Floria Tosca. L’artista pinta una Magdalena per a l’església, una manera discreta d’ocultar la seva filiació política revolucionària en temps de repressió. La dona del quadre és la marquesa Attavanti, que fingí estar resant per ocultar la clau perquè es pogués amagar el seu germà Angelotti.

El pintor valora la remota harmonia que produeixen els tons rossos del cabell i els ulls blaus de la model i els compara amb la negror dels ulls de la seva estimada. Cavaradossi canta el seu amor per Tosca mentre sona una música celestial, amb el contracant del sagristà -que considera Cavaradossi un voltarià de la pitjor espècie-, i sona la famosa ària “Recondita armonia” expansiva, joiosa, harmoniosa, lírica i propensa a gran lluïment. Només sent amor per ella: “Tosca, sei tu!”. Ella entra i en l’encontre manifesta la seva gelosia, en sospitar que Mario ha estat amb una altra dona. La cantant ha d’actuar aquell vespre i vol que Mario l’acompanyi, per després anar a la caseta del bosc. En el duet ella mostra agilitats, tot i que el seu registre és més líric, especialment en l’arravatament d’amor. La Magdalena de Cavaradossi és rossa amb ulls blaus, i ella els hi fa pintar negres. La reconciliació arriba quan Cavaradossi li canta el seu amor.

El canó que sona des del Castell de Sant’Angelo indica que s’ha descobert la fuga i Cavaradossi decideix ocultar Angelotti a la casa de camp. Clergues, alumnes i cantors entren tumultuosament. El sagristà explica que Napoleó ha estat derrotat i per això cantaran un Te Deum per la victòria en què els joves es podran guanyar diners extra.

Tatiana Serjan com a Tosca

Tatiana Serjan com a Tosca

Scarpia, que busca Mario Cavaradossi i Angelotti, està secretament enamorat de Tosca i quan aquesta arriba diu una cosa molt simptomàtica de l’època: “Le pie donne son rare…/ Voi calcate la scena… /e in chiesa ci venite per pregar…”. La noia ha vingut a explicar a Mario que vol cantar per la reina Maria Carolina de Nàpols per la victòria de Melas. Frustrada per l’absència, l’enamorada se sent presonera fins que marxa agitada perquè no sap on és Mario i té por que l’hagi enganyat, especialment per les insinuacions de Scarpia, satisfet de posar mala maror. Sonen campanes amb to fúnebre i greu. Ha començat el Te Deum i Scarpia s’adona que Tosca l’aparta dels seus deures eclesiàstics.

A l’acte II hi ha un interludi orquestral on van desplegant els diferents leitmotiven del primer acte. Al vespre, al Palazzo Farnese, el baró Scarpia està sopant al seu despatx mentre medita sobre Tosca i com posseir-la (“Tal dei profondi amori,/è la profunda miseria”, “Els profunds amors s’igualen en les profundes misèries”). Escriu una nota perquè ella vingui. Spoletta, l’espia, ha estat seguint Tosca per veure si trobava Cavaradossi i Angelotti. El pintor està detingut i passa a disposició de Scarpia, que l’interroga amb un estil conversacional fins que arriba Tosca i l’abraça. Tot aquest acte presenta una música inquietant, fosca. Cavaradossi va al patíbul perquè no vol revelar on és el seu amic i Scarpia vol tenir Tosca per ell sol mentre sona un violí líric. Mario està sent torturat i Tosca demana clemència; Scarpia obeeix amb continguda amabilitat, que es veu traslladada en la música i el cant, més melòdics enfront el dominant cant parlat puccinià. Però ple de gelosia torna a donar l’ordre que torturin Mario, acompanyat d’una música gràvida i se senten els crits perquè Tosca no vol parlar. Les seves intervencions tenen el contrapunt amb Scarpia, ja que són més lleugeres i amb una orquestració menys densa, tot i que el dramatisme predomina en tot el segon acte. Desesperada, confessa que Angelotti està ocult en una entrada secreta de la cabana. Spoletta va a buscar el fugitiu i Mario, després d’un moment de defalliment en què l’atmosfera és molt més romàntica i els enamorats entonen sons més dolços, fins que Mario s’assabenta que Tosca ha parlat i s’enfada.

En aquest moment entra Sciarrone amb la notícia que al final Napoleó s’ha revoltat contra l’exèrcit de Melas i Marengo ha acabat sent la seva victòria, amb una música estrident. Cavaradossi, excitat per la notícia, s’enfronta verbalment a Scarpia amb exclamacions -que arriben al Si bemoll agut- de “Vittoria! Vittoria!” que fan que s’enduguin al pintor per executar-lo. Tosca i Scarpia queden sols. El policia adopta una hipòcrita actitud bondadosa, la del tirà que juga amb la víctima. Se senten uns tambors que recorden que arriba l’hora de Mario, tot es torna molt intens malgrat que Puccini va trobant punts de distensó en un fragment d’infart. Tosca, defallida i desesperada, es pregunta a l’ària “Vissi d’arte” per què el senyor la tracta així, després de tota una vida de conducta impecable en un fragment ple de llum i color. Angelotti s’ha suïcidat i Mario està a punt de morir, però ella cedeix a les tensions de Scarpia, i aquest fingeix alliberar Cavaradossi, però li diu a Tosca que ha de semblar que el maten. Així els donarà el salva conducte. Però Tosca sap que en realitat Mario morirà si ella no ho impedeix i agafa el ganivet de Scarpia i quan aquest vol acostar-se a ella amb actitud lasciva l’apunyala amb dramatisme fins que la música es calma.

El gran interludi orquestral de l’acte III comença fosc però després es torna més colorista. Tosca ha anat a recollir les seves joies i es dirigeix al Castello de Sant’Angelo. Cavaradossi apareix emmanillat i prega poder escriure Tosca perquè el vingui a veure perquè no suporta la idea de morir sense ella, mentre sona un violoncel ple de lirisme que invoca tota la melangia i l’amor envers l’estimada. Es posa a escriure i queda pensatiu mentre entona l’elegíaca “E lucevan le stelle…” ple de desesper. Tosca arriba en un clímax que es reprodueix en l’escena d’amor, amb una música expansiva i exhuberant, amb canvis de dinàmiques i moments d’exaltació. L’ha acompanyat Spoletta i li du a Mario el salva conducte cap a Civitavecchia i li explica com l’ha aconseguit. Junts esperen la suposada execució fingida, que finalment serà real. Quan Tosca s’adona de la venjança de Scarpia no hi ha temps per perdre, ha de fugir i es llença al buit.