“Roi Soleil”, una simfonia de la mort, d’Albert Serra.

6.10.2017

El director de cinema Albert Serra ha estrenat aquest estiu a la Galeria Cadaqués la vídeo-instal·lació “Roi Soleil”. Es tracta de la filmació d’una performance per encàrrec de la Galeria Graça Brandao de Lisboa. Partint de la idea original de la seva darrera pel·lícula “La mort de Lluís XIV”, el director va demanar al seu actor fetitxe Lluís Serrat que escenifiqués, davant dels visitants de la Galeria, la lenta agonia del monarca francès fins a la ‘seva’ mort definitiva. El director banyolí participarà aquest cap de setmana del 7 i 8 d’octubre a la Fira Liberisliber de Besalú.

Una imatge de la vídeo-instal·lació ´Roi Soleil´, d’Albert Serra

No em queda clar si Lluís Serrat -l’actor o el personatge que representa- és el torsimany de Jean-Pierre Léaud  o d’un Lluís XIV -o fins i tot d’ell mateix- en el cau de la mort. Sigui el que sigui, estem davant d’una síntesi de tots ells, d’un exercici d’inclusió desproveït de qualsevol tipus d’artifici. Una destil·lació del corpus original, alliberat d’elements complementaris, que ens mostra el camí inexorable cap al traspàs.

Diderot deia que la perfecció dramàtica s’aconsegueix quan l’espectador és incapaç de distingir la frontera entre ficció i realitat, quan no sap si l’actor imita o encarna i en conseqüència acaba per prendre’s com a real el que és una hàbil fabulació. Em pregunto: a “Roi Soleil” on és el límit de la ficció? Assistim a la realitat de la mort autèntica de l’actor o del personatge?

A diferència de “La mort de Lluís XIV”  no hi ha cap intervenció externa, com la dels metges de la cort que permetia al director conformar un discurs paral·lel entre les diferents maneres de veure la medicina. A “Roi Soleil”  es deslliga d’aquest macguffin  i se centra en l’angoixa que avança lentament, amb gradual crescendo, cap al no-res. En ambdues filmacions el Rei ocupa tot l’espai central però en aquesta segona l’actor l’ultrapassa. Un cop arrabassada la condició de mite, el Rei erosiona lentament transformant-se en un home desproveït de tota magnificència, despullat i vulgar. Davant el morós camí vers l’epíleg, el monarca lleva les alforges i escolta el rèquiem silenciós de l’expiració amb el rerefons d’un queixós i reiterat estossec. Sons guturals que afaiçonen un únic discurs: el monòleg de la queixa, el tossut ‘diàleg’ amb si mateix.

La performance es pot llegir com un text continu, un poema de gran bellesa que no presenta cap segmentació formal però si una tensió pertorbadora entre la necessitat d’un sentit i una manca d’ètica o moral. L’òbit és resseguit amb el detall d’una gesticulació pautada i amb la versatilitat de la mirada. El discurs tan sols es trenca en la puntual aparició en escena de la figura de l’àngel de l’abisme que observa els fets des de la verticalitat. La mort, sempre a l’aguait, ens mira de dalt a baix, no pas a l’inrevés.

Filmada amb un monòton color vermell, sense cap graduació ni matisos, sembla que estiguem dins d’un estudi de revelació de fotografia antic. Color únic que embolcalla tot l’espai creant un clima misteriós que elimina qualsevol referència temporal. La càmera, farcida de plans curts, pràcticament fixa, oblida els contrapicats, l’actor no la mira en cap moment, és la càmera que el mira a ell. Les intenses perspectives finals ens mostren el sobirà com un cuc retorçant-se després de prendre la cicuta. La darrera seqüència, la més llarga, es carrega de tensió justament per la immobilitat de l’actor i la impassible presència del públic. Finalment, dos espectadors (un cameo?) baixen tot prest les escales i assisteixen a la verificació de la mort a tall d’una representació real en l’escenari de l’escenari.

Es fa bona la màxima pirandelliana segons la qual el que importa no és que l’actor representi davant del públic un personatge, el que realment l’importa és que l’actor es representi a si mateix davant la càmera. És a dir, aconseguir els millors efectes amb un mínim de conducció.

Albert Serra ens regala un magnífic poema escènic amb el perfum de la mort com a protagonista d’excepció.