Rodoreda for sale

1.08.2015

Ahir Núvol es va fer ressò de l’escampada dels papers i la biblioteca de Ràfols Casamada als Encants de Barcelona. Avui abordem el cas de Mercè Rodoreda. Mariàngela Vilallonga, professora de la Universitat de Girona, explica per què El senyal Vell, la finca on Rodoreda va escriure Mirall trencat, a Romanyà de la Selva, i que s’hauria pogut convertir en una casa-museu, ha acabat en mans d’uns anglesos.

Mercè Rodoreda | Foto Arxiu Vilallonga

Mercè Rodoreda | Foto Arxiu Vilallonga

Mariàngela Vilallonga, que n’ha estat propietària fins fa poc més d’un any, ha explicat al seu blog la dolorosa decisió que ella i el seu fill, Borja Vilallonga, van haver de prendre davant la impossibilitat de trobar un suport institucional. ” La casa va passar de les nostres mans a les d’una família britànica l’assolellat dimarts 29 de juliol de 2014, ara fa un any”, escriu Vilallonga, que ha necessitat tot aquest temps per pair el mal tràngol i fer pública la seva decisió. El seu fill, el Borja, ja em va dir fa uns mesos que no pensa parlar-ne mai més.

A Núvol ja ens vam fer ressò d’aquest cas quan encara hi havia esperances que les institucions concernides fessin alguna cosa amb el llegat de Rodoreda a Romanyà. En vam parlar aquí la primavera del 2014, quan els Vilallonga em van convidar a visitar la casa. Aquell dia bufava la tramuntana: “Tot travessant el vestíbul sentiren xiular el vent que entrava per sota la porta”, escriu Rodoreda a Mirall trencat. I va ser ben bé l’efecte que vaig tenir només entrar a la casa. Hi ha un rebedor força ampli, i caminant en línia recta de seguida vas a parar a una habitació amb xemeneia, l’estudi on la Rodoreda va acabar d’escriure Mirall trencat, i va redactar íntegrament Quanta, quanta guerra i Viatges i flors. En Borja puja la persiana de l’habitació, que dóna al darrere de la casa. Des de l’escriptori de Rodoreda es veu el jardí, presidit per un llorer. El llorer de Mirall trencat? “No sabem si va fer sortir un llorer a la novel·la perquè tenia aquest al jardí o si va plantar aquest llorer expressament per viure la novel·la”.

Bany de flors de color rosa a casa de Rodoreda a Romanyà de la Selva

Els Vilallonga van viure a la casa amb un respecte reverencial, perquè fora del mobiliari del menjador, que era medieval, han mantingut el Senyal Vell tal com era en vida de la Rodoreda. Els lavabos, per exemple, fins al moment de la venda han estat també d’origen i són ben bé com els descriu l’autora al “Viatge al poble de la por”: “Les parets dels banys eren cobertes de terra al sostre amb mosaics de flors sempre roses. Els uns amb roses rosa, els altres amb roses blaves, d’altres amb roses grogues”. I la casa es va conservar tot aquest temps amb tres banys enrajolats, un de cada color. El bany de color rosa que veieu a la foto és el que la Rodoreda tenia més a tocar del seu estudi. Veure obrir-se davant teu un espai tan íntim de l’escriptora i alhora tan públic per la literaturització a què va sotmetre el seu entorn més privat, produeix un efecte fantasmal. Sembla que la Rodoreda hagi de sortir de darrere la porta o treure el cap de dins de l’armari mirall. No costa gaire d’imaginar que els dies d’hivern i tramuntana la Rodoreda es passava el dia tancada a l’estudi mentre la Carmen Manrubia feia miralls al seu taller. Només en devia sortir per anar a aquest bany de flors roses. Fa ben bé la impressió que Rodoreda es va fer un selfie escrivint en aquesta casa.

La venda

“L’any 2014 vam començar a moure fils per vendre la nostra casa de Romanyà”, explica Mariàngela Vilallonga. “Durant 30 anys, des de la compra de la casa el febrer de 1984 —un any després de la mort de Rodoreda—, vam conservar-la amb literària fidelitat, tal com Mercè Rodoreda amb la seva amiga Carme Manrubia l’havien concebuda i viscuda. Hi vam fer obres de manteniment, això sí. I vam plantar-hi flors, les flors de Rodoreda i Manrubia; vam endreçar els arbres: aquella ‘olivera de tres branques, signe de pau’ que ‘senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment’. Vivíem la casa intensament: la vida com la literatura. I l’ensenyàvem, com el quasimuseu que era i havíem volgut que fos. Hi vam fer cursos universitaris, conferències, trobades rodoredianes, visites guiades, obres de teatre. Estimàvem la casa”.

Però va arribar l’hora de vendre-la, el febrer de 2014, 30 anys després. I van arribar els compradors, sempre particulars. Segons explica Vilallonga, van intentar de convèncer les institucions perquè junts l’adquirissin a un preu més baix que el preu de mercat, amb la intenció que la convertissin en una casa-museu. Van arribar a reunir en una mateixa taula i en dues ocasions la Institució de les Lletres Catalanes, l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, municipi al qual pertany Romanyà de la Selva; la Diputació; l’Obra Social de La Caixa, partícip en cases-museu d’escriptors, i la Fundació Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, hereu dels drets d’autor de l’obra de l’escriptora. Malauradament no es va trobar una solució per finançar el projecte i finalment la casa s’ha venut a uns anglesos que probablement en faran una reforma integral.

Per saber-ne més, podeu llegir el reportatge sobre la nostra visita a El Senyal Vell aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Un altre desastre per el patrimoni cultural català. I anem fent país. Tanmateix podríem celebrar-ho amb nostrats actes culturals ben subvencionats com ara un correfoc multitudinari per les escales de la Sagrada família, un castell de trenta amb folre i màniga ampla a càrrec dels Bojos del Raval i fins i tot una gran botifarrada a la mateixa porta de la casa Rodoreda a Romanyà amb incendi tradicional de bosc inclòs, que sempre queda molt lluit.

  2. Al respecte d’aquest cas Rodoreda, vaig comentar a la Mariàngela el cas Eugeni d’Ors i la seva casa d’estiu, adossada a la capella de Sant Cristòfol, de Vilanova i la Geltrú, on va morir el setembre de 1954. Quan els hereus la van voler vendre, primer la van oferir a la Generalitat, llavors en els seus començaments i, per tant, sense un pa a la post… Va anar a parar a mans d’una família del País Basc que mai no ha vingut a Vilanova, la casa està tancada i barrada… En fi…

  3. Deixant de banda el Cau Ferrat, que és un cas a part (o almenys jo no el definiria com a casa-museu literari, sinó que va molt més enllà), crec que la casa-museu d’un escriptor més visitada a Catalunya és la de Mossèn Cinto: 2.103 visitants l’any 2013, xifra que es va reduint any rere any. I la gestiona una entitat privada. En aquests moments de penúria pressupostària, pretendre que es posin diners públics en un museu que no es podria condicionar per obrir-lo al públic i que no visitaria ningú, em sembla bastant il·lusori.

  4. La pintura, les arts plàstiques, allò que es pot tocar i es veu, encara… Però la literatura? Llibres? Autors? Llegir?? Au, va, vinga!!

  5. El patrimoni, llegat, cultural d’un autor primer a rescatar són els seus arxius personals, biblioteques, etc, el patrimoni immobiliari és molt dificultós com a tal, primer els hereus no es plantegen, en principi, que la casa pugui ser museu, és casa seva també, després si l’autor té un renom i els hereus pensen en el benefici, tema delicat pel gestor cultural de torn. És cert que la casa de Manuel Angelon no existeix ja, però si el pis del Carrer Balmes, just davant del carrer Angelon, la casa de Romanyà és important, no sé en quan era seva o era un lloc d’hospedatge, hi vaig sovint a Romanyà, visc a prop, i em sembla un lloc meravellós, però per mi l’importar és gestionar el patrimoni literari, fer-lo llegir, fer-lo viu. Trobar un grup a Romanyà davant la tomba de la Rodoreda i que no tothom hagi llegit l’obra de l’autora és el que em sembla preocupant.

    • No es tracta d’això. Es tracta del que subjau a aquestes catàstrofes, no pels casos concrets, com ara el de Ràfols-Casamada, sinó pel que hi subjau. No us quededeu en l’anècdota, penseu quina mena de país permet que el seu patrimoni cultural es perdi d’aquesta manera.
      Recordo el cas de Clarà https://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_Clar%C3%A0
      I el cas de Carner, els mobles del qual van anar a raure al foc.

  6. Sóc la guia de la ruta Rodoreda a Romanyà de la Selva. Des del 2008 que tinc la sort de poder llegir els textos meravellosos que la gran escriptora va escriure en aquest indret de les Gavarres, en ple cor de l Empordà com deia ella.He viscut amb una tristor i una impotència absolutes com El senyal vell ha sigut venut a uns estrangers … No anem bé, i no em vinguin amb cuentos de la crisi i de que no hi ha calés, he anat a països suposadament més pobres com per exemple Xile on tracten els seus escriptors amb molt més respecte…allà vaig poder visitar dues cases del gran Neruda on el temps s havia aturat…la seva ploma encara era sobre l escriptori… El que us deia…tristor per un païs que no valora els seus artistes

  7. Senyors de Núvol, digueu-me malpensat, però ja heu contrastat això que “van intentar de convèncer les institucions perquè junts l’adquirissin a un preu més baix que el preu de mercat”?