Rodoreda, Sales i les metàfores bíbliques

28.04.2016

Dimarts va finalitzar el cicle de conferències “La Bíblia en la literatura catalana”, organitzat per La Pedrera i la Fundació Carulla. Després de Verdaguer, Guimerà, Riba, Carner, Oliver i Espriu, Mercè Rodoreda i Joan Sales van ser els protagonistes de la darrera de les converses d’aquesta temporada sobre autors contemporanis. A la tardor, una nova tanda abordarà la literatura antiga de casa nostra en relació amb el gran llibre del cristianisme, amb tota la càrrega simbòlica que hem vist en les obres dels autors anteriors i que també és ben present en l’univers literari de l’autora de La plaça del diamant i en el l’autor d’Incerta glòria.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Mercè Rodoreda (1908-1983)

La filòloga i medievalista Lola Badia va presentar els ponents Maria Campillo i Carles Lluch, ambdós filòlegs, que van revelar les influències i les referències bíbliques més notòries en Rodoreda i Sales, respectivament. La primera va ser Maria Campillo: “En Rodoreda hem de parlar més d’usos que no pas de models bíblics”, i per això les derivacions dels textos sagrats (mites, llegendes, sermons…; els usos del saber comunitari, mai gaire explícit) s’han de diferenciar de les citacions bíbliques documentades pròpiament dites. Tot amb tot, Rodoreda “escriu sempre tenint en compte els paradigmes de la tradició” i posa la Bíblia “al mig” de les seves influències com a narradora.

 

Rodoreda: el simbolisme més enllà del costumisme

El carrer de les Camèlies i Quanta, quanta guerra fan incursions en les escriptures evangèliques i remeten a temàtiques prou recurrents, com el tractament dels àngels o la història de Caïm i Abel (que Rodoreda presenta fent citació de Baudelaire), però l’obra més representativa de la simbologia i l’alquímia rodorodiana és sens dubte la seva novel·la cabdal, La plaça del diamant: “El gran relat primigeni sobre la Bíblia, on tot es troba escrit”. Campillo va destacar “la importància simbòlica” del nom dels personatges que hi apareixen en relació amb la seva personalitat i amb les analogies amb els personatges bíblics amb els quals es poden equiparar. D’entrada, amb la Colometa, el nom que en Quimet imposa a la Natàlia i que ja apareix al Càntic dels càntics (“Coloma meva”).

En Quimet (Joaquim) el podem associar amb un monarca cruel i opressor que duia aquest nom i que “morí fora ciutat”, tal fou el destí del personatge de La plaça del diamant, confinat a la guerra. D’altra banda, l’Antoni guarda relació amb la protecció, tant amb la imatgeria popular del Sant com amb la Torre Antònia de Jerusalem. Igual que Mateu, lligat al poder redemptor i a la figura de l’àliga. No tot són referències expressament bíbliques: Julieta, per exemple, remet amb tota nitidesa a la tragèdia de Shakespeare; però també hi ha al·lusions a Dostoievski (la culpa, el càstig, el perdó: el principal paradigma bíblic), igualment visibles al conte La salamandra; al Gènesi (Antic Testament) i al càstig de Déu a la serp. “La literatura de Rodoreda s’ha de llegir més enllà del costumisme fent molta atenció als múltiples significants i simbolismes”, va advertir Campillo, perquè n’està farcida.

Una altra constant de La plaça diamant és el sentiment de culpa, i particularment de culpa sexual, lligat a  la submissió a l’home (“agenolla’t per dintre”, li arriba a dir en Quimet a la Colometa). Rodoreda juga amb una ambigüitat molt ben trobada entre el dolor i el plaer que la Colometa experimenta amb la pràctica sexual: “[…] I em feia veure les estrelles”. Tampoc podem passar per alt la relació entre el mític quadre de les llagostes i el sermó de casament, que es contraposen tot evocant l’Apocalipsi (la guerra) i “un paradís d’estampeta típic del Gènesi”, a la vegada que Quimet encarna la figura extemporània d’Adam. L’esposa de Lot (la dona de sal) i la història de Sodoma i Gomorra també són presents a La plaça del diamant, novament a través del sentiment de culpa, la lamentació i, en darrera instància, l’intent de suïcidi. I la devastació final que sorgeix ens situa de ple en la història de Jonàs, que inclou dos missatges preponderants: la obediència (al mandat diví) i l’expiació. Campillo va acabar referint-se al final de la novel·la i al “renaixement de Natàlia”, que no obstant resta subjectat irremissiblement al passat. Amb La plaça del diamant com a pedra angular, la ponent va afirmar que “la Bíblia serveix a Rodoreda per parlar de les servituds de la condició humana i de les formes de construcció del jo”.

 

Sales: la disjuntiva entre l’absurditat i la salvació cristiana

“Que pròxims són Sales i Rodoreda… i que distants, literàriament!”, va exclamar Carles Lluch, explicant tot seguit que “Sales agafa la Bíblia de manera més literal i vivencial”, i no tan literària, com fa Rodoreda. Segons Lluch, les dues “forces” bàsiques que dirigeixen la narrativa de Sales són la Guerra civil i el cristianisme, que lògicament tenen molta influència a Incerta glòria, juntament amb Baudelaire. De fet, Sales fou àvid lector no sols de la Bíblia, sinó també d’El Quixot, Shakespeare, Dostoievski o Allan Poe, a banda del susdit autor de Les flors del mal, tal com admet en les seves cartes a Màrius Torres. Pel que fa a la relació bíblica, que és el que ens ocupa en aquestes línies, Lluch va esmentar dues obres clau de Sales: Viatge d’un moribund i, efectivament, Incerta glòria. La primera, un exquisit poemari, no conté un nombre excessivament elevat d’elements bíblics “entesos com a directes”, per bé que hi apareix un tema, també present a Incerta glòria, que es troba a l’Evangeli de Joan (en paraules de Pere): “Si no et segueixo a tu, a qui seguiré?”. Un clàssic. Però la tensió sagrada no té gaire més recorregut en aquesta obra, i Lluch de seguida es va centrar en el llibre més famós de Sales.

Joan Sales

Joan Sales

Incerta glòria és una novel·la multiforme, polièdrica, complexa”, en què hi ha un ús molt més explícit i abundant d’elements bíblics i on la temàtica religiosa té un paper destacat, amb personatges “amarats” de cristianisme. Tot i amb això, malgrat aquesta preponderància “no hi ha un gran nombre de citacions bíbliques (una dotzena) directes”, essent les indirectes o “laterals” les més representatives. El Gènesi (Abraham i Sara), el verset de Mateu (la reivindicació de l’esperit d’infància), la Carta als gàlates, la figura de Caïm com a representant del mal (històric) a la terra (que Sales equipara al feixisme), Dimas el bon lladre, Maria Magdalena, Anàs i Caifàs… Sales s’enjogassa amb la força metafòrica d’aquests passatges per fer-lo lluir a la seva novel·la, on fa una reflexió de fons sobre la condició humana “que es resol en termes cristians”, estructurada en espiral sobre “aquests preocupacions”. El mateix Sales va “retornar” al catolicisme durant la seva existència. La resolució cristiana (a Incerta glòria) sorgeix de la temptació de superar les limitacions humanes i de transcendir l’absurd a través de l’instint, del vitalisme, entre l’obscè i el macabre. Així doncs, per Sales, la via religiosa –cristiana– és l’única mitjançant la qual es pot afrontar l’absurditat d’aquesta nostra-vida, plantejada en una disjuntiva molt al·legòrica amb la Creu de Crist: el gran símbol del cristianisme.

La Creu remet igualment, com no podia ser d’una altra manera, a la història recent de Catalunya, i en concret a la Guerra civil, de la qual ja hem fet menció, que relaciona la crucifixió i el calvari de Jesucrist amb el patiment, la barbàrie i la mort de la guerra i els seus vençuts (recordant la novel·la de Xavier Benguerel), ço és, els republicans. I obturant més el focus (territorialment parlant), la Catalunya republicana. Tanmateix, Sales va més enllà de la derrota republicana i no s’oblida de l’església perseguida pels rojos i els capellans morts, i apel·la, en essència, tant al Crist crucificat com al Crist ressuscitat, cosa que ens situa en un tema que també explota Rodoreda: la redempció, perquè el crucificat, en realitat, acaba derrotant el botxí. I tornem a trobar una altra figura retòrica: la paradoxa. “El fracàs porta a la salvació”, va resumir Lluch, i els vencedors “són molt més de plànyer” que els vençuts. Això és el que ve a dir-nos Sales. I per això –suposem, aventurant gosadia–, podem llegir el títol Incerta glòria. Per últim, Lluch va recordar que Sales “fa una lectura metafísica dels fets històrics” i que “busca el sentit de les coses en l’aspecte col·lectiu”. La conferència, i el cicle, es van acabar definitivament amb una nova interpretació musical a càrrec d’alumnes de l’Esmuc. I de moment, fins la tardor vinent.