Rodar en català o en castellà?

19.11.2017

Tots els joves catalans que s’han posat darrere una càmera s’han hagut de fer la mateixa pregunta: en català o en castellà? Si fan cas de les dades de consum de cinema en català, un miserable 3%, la resposta és clara. Ara per ara, rodar qualsevol projecte audiovisual en català és una opció bé artística bé de militància cultural, sense cap incentiu racional al darrere. El problema és cristal·lí i la solució també: per atraure joves creadors cap al català, cal un circuit de premis que doni visibilitat, diners i prestigi. El VOC ofereix totes aquestes coses.

Sara Espígul i Biel Durant a ‘Últim Viatge’, un dels curtmetratges finalistes del VOC

Quan qui us escriu va haver de triar la llengua amb la qual rodaria un curtmetratge que havia escrit l’any passat, vaig pensar en el VOC. Ni jo ni cap dels autors que van decidir filmar en català ho van fer per això i prou, esclar. Però sempre ajuda a sentir-te una mica menys sol. El cas és que el curtmetratge ha estat seleccionat entre els 9 finalistes i, divendres passat, vaig poder veure’l a les pantalles dels Cinemes Texas al costat de la resta. A més fins al dia 27 em sentiré una mica més cofoi sabent que cada dia es podrà veure a una sala diferent del país. I el resultat és la raó per la qual els festivals existeixen: amb oportunitats així, tenim -i parlaré en primera persona del plural en nom de tots els seleccionats-, moltes més ganes de tornar a rodar en català.

Per motius d’honestedat periodística, Trobar-te, l’obra que vam escriure i dirigir Pau Ortiz i jo mateix periodística desapareixerà de la crònica després d’aquesta falca. Què ofereix  una sessió del VOC? 9 curtmetratges (dos documentals i set ficcions) i 3 “vídeoblogs”.

Veure curtmetratges al cinema és una tradició que s’ha perdut i que només subsisteix en festivals. Però és com anar a comprar al mercat en comptes del supermercat: cada cop que ho fas et sents bé amb tu mateix i et preguntes per què havies deixat de fer-ho. I és que el bon curtmetratge, com el conte, és un exercici d’alta densitat narrativa, que en molt poc temps és capaç d’introduir-te en un món imaginari. L’un rere l’altre, els relats breus et recorden el poder de la ficció per fer-nos callar, obrir ulls i orelles. Un plaer diferent del llargmetratge, que s’ha de reivindicar i que a la sala de cinema es multiplica.

La peculiaritat del VOC és que barreja 3 gèneres que no poden competir entre ells, tot i que les votacions exigeixen que documentals i ficcions ho facin. El resultat és una programació eclèctica que obliga a l’espectador a, cinc segons, després d’una comèdia de 6 minuts, fer un canvi de xip instantani que requereix un documental pausat sobre les fosses comunes del franquisme, per tot seguit canviar un altre cop de mentalitat per entomar a un Youtuber cridant a càmera. Si anem a la projecció amb un bon joc de maluc emocional, cap problema.

Els curtmetratges de ficció són els protagonistes, exhibint un saludable biaix del festival cap al cinema. L’antiguitat compta, i el setè art encara és el termòmetre de la salut audiovisual d’una cultura. Precisament perquè l’univers del curtmetratge destaca per la seva tendència a la llàgrima, les dues comèdies amb què obre i tanca la sessió són absolutament necessàries: Woody & Woody, una peça d’animació signada per Jaume Carrió en la qual el Woody Allen d’avui dialoga amb el Woody Allen de fa 40 anys, amb l’imprescindible doblatge de Joan Pera, i L’Últim viatge, de Carme Marfà i Yago Alonso, un fantàstic exercici de dramatúrgia filmada en el qual podem veure a Sara Espígul i a Biel Duran fent d’actors que juguen entre la realitat i la ficció.

És difícil contraposar les virtuts d’històries de ficció amb les dels documentals, tal com el sistema de votació del VOC demana. A més, els dos documentals seleccionats aposten per tractaments molt diferents: Housing First, la història de la metodologia de treball aplicada a Barcelona per Arrels Fundació per lluitar contra el sensellarisme, està realitzada fent servir un llenguatge d’informatiu televisiu, mentre que Entre Pàndols i Cavalls, la història sobre el besavi de Roger Heredia, el padrí Jaume, que va ser abatut i se’n va perdre el rastre durant la Guerra Civil, adopta un posat solemne per afegir una dimensió cinematogràfica als fets.

Finalment, els videoblogs. Com que no competeixen a la mateixa secció que servidor, apujo el to valoratiu sense escrúpols. En primer lloc, no es pot agrair prou que el VOC es preocupi de reconèixer i recompensar els gèneres exclusivament pensats per a xarxes. La supervivència del català és allà, i tots els festivals i premis que hi posin el focus són pocs. En segon lloc, no hi ha discussió possible entre els participants: Maria Rovira  presenta un episodi hilarant del seu Oye Sherman -produït per la divisió YouTuber de Minoria Absoluta, tot s’ha de dir-, on se’n fot dels seus textos afectats d’adolescent. Pot parlar del suïcidi i crisis creatives algú que esmorza un bol de Choco Krispies cada matí? No us ho perdeu.

Per consultar la programació del VOC, feu clic aquí