Robinson. Un estol de llits flotants

18.03.2018

Fa uns mesos, l’editorial Empúries va publicar la darrera novel·la de Vicenç Pagès Jordà, Robinson, un relat iniciàtic que és alhora una història d’amor i de follia i una reflexió sobre la soledat, sobre la comunicació i sobre la imaginació com a refugi. Eloy Fernández Porta parla sobre el llibre en aquest article. L’escriptor figuerenc serà aquest dijous al Festival MOT, a Olot, on conversarà sobre literatura i malestar amb Valèria Gaillard, Mar Bosch i Xevi Sala.

Vicenç Pagès | Festival MOT

Els qui vam créixer, als anys vuitanta, a l’època de l’“Hola, basquetmaniàtics!”, llegint cada mes, com qui fulleja la Bíblia, publicacions com Superbasket, sabem prou bé que hi ha dues maneres d’enfontar-se a la vida, i només dues. Les va explicar Miguel Ángel Iglesias en un article editat en aquesta publicació. Va ser en un número de cap d’any, on el cronista esportiu, enjogassat, mirava d’imaginar-se quin regal de Nadal demanarien alguns coneguts jugadors i entrenadors del moment:

TKACHENKO: Que le lleven la cama a los partidos.

TARÍN: Que le lleven los partidos a la cama.

Tots dos eren pivots. Vladimir Tatchenko, ucraïnès, 2.21 metres, era el jugador europeu més alt; Miguel Tarín, barceloní, 2,17, era, segons l’expressió habitual al periodisme de la cistella, “el sostre del bàsquet espanyol”. El primer, a les darreries de la seva carrera, patia múltiples i doloroses lesions, però, molt professional, s’entestava a tornar a la pista quan hauria d’estar fent repòs a la clínica. D’en Tarín, en canvi, sempre se’n deia que era la gran esperança perduda, Malgrat les seves condicions físiques era xepi-xepi: dotze anys de carrera, dotze equips, la meitat dels quals de categories inferiors. La premsa esportiva, que és molt psicologista, ho atribuïa a la manca d’actitud: corria la brama que era mandrós, i que els dies d’entrenament se li enganxaven els llençols. De la brama, la broma: el seu llit era tan gran que s’hi podria jugar un partit, i d’aquesta manera ell no se n’hauria de moure. Va ser, doncs, el “sostre fals”, fins que va aparèixer, també del planter del Barça, Roberto Dueñas, a qui una vegada, tot sopant en un restaurant de Sarrià anomenat Bang Bang, vaig sentir, a la taula del costat, parlant amb un senyor baixet que només podia ser el seu agent, i a qui encarragava que comprés, per a una nova casa que havia adquirit a muntanya… un llit adequat a la seva mida.

Com tohom sap, “Tkachenko” es va convertir en el nom per antonomàsia d’algú molt alt. Tot plegat m’ha dut a llegir Robinson de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) com una novel.la on, si prenem el seu protagonista com a model, dels gegants i massagrans n’hauríem de dir “Tarins”.

Paga la pena, sortir del llit? Per quins set sous? “Els solitaris, són valents o covards?” La vida -gran paraula, massa gruixida per designar aquest enfilall de misèries laborals i tristeses familiars: caldrà revisar, juntament amb les antonomàsies, les defincions del diccionari Fabra-, cal viure-la, o és millor anar-la recordant, i fantasiejant, en cercles concèntrics?

Preguntes que no admeten una resposta rigorosa i que, per tant, funcionen com a disparador, com a font d’altres interrogants narratius: un doll d’històries interconnectades. Així és la cosa: des de bon principi, des que va guanyar la malaguanyada Biennal de Barcelona, a vint-i-cinc anys, tot just encetats els noranta, amb un conte sobre les frases-exemple fabrianes, la narrativa de Pagès Jordà ha anat girant i regirant, bastint-se, sempre prenent com a orientació el principi constructiu que donava títol a aquel relat primerenc: el cercle concèntric. És una base generatriu que, com tornem a veure en aquesta insòlita i reeixida novel.la breu, crea diversos moviments circulars que atrapen el lector: la introspecció psicològica, el l’espiral hermenèutica, l’especulació amatent i obsessiva sobre les rutines de classe mitjana-baixa, el cercle viciós, el vici circular d’idear una altra existència mentre seguim envellint en la que, diuen, és la de debò. Les Vides de la imaginació, on tots, lectors i autors, sóm més alts i potser més guapos -però els guapos són els raros. I, en aquest cas, el d’un nàufrag  -que algú en voldrà dir “urbà”, però, tal com se’ns descriu l’espai, podria ser rural o periurbà- que treballa com a carter, i que, com els seus companys de feina, amb els qui no hi té cap tracte, cada dia ha de sortir de l’edifici de correus, tots ells, ben separats, desplegant-se en una “rosa dels vents centrífuga” (pg. 48), què poètic i quin remei, quan el que ell voldria, el que li faria il.lusió, seria “sobrevola[r] el barri en el llit, constatant els cerles concèntrics fets amb línies invisibles que sorgeixen del seu edifici i que només ell distingeix” (pg. 93).

“El vell, que havia passat gran part de la seva vida treballant en una fàbrica dels afores de la ciutat, descendia en línia directa del cap d’una tribu sioux. Tot i que duia una vida ordinària (…) havia conservat un costum ancestral que recomenava a tots els oients del programa.” (pg. 12) François Boucq & Jerome Charyn, Boca de diablo (Norma Editorial)

 

Caminar o sobrevolar

La composició formal de Robinson i la seva restricció argumental motiven que el llibre es pugui entendre com un retorn a la tessitura experimental que prodominava a la fase inicial de l’obra de l’autor, i que, enriquida amb procediments retòrics del post-modernisme nordamericà i del nouveau roman, proposava textos que, tot i que tenien un aire a exercici d’estil, ultrapasavan aquesta denominació. Perquè l’estil ja hi era travat i l’excerici de la prosa no anava dirigit als especialistes en literatura, o no només a ells, sinó a qualsevol lector a qui li calgués exercitar la imaginació per recordar millor, i entendre’ls, els exercicis gimnàstics -les reiteracions, els tics, les cintes de Moebius, de la feina cap a casa i sant tornem’hi. Els retorns de la memòria, la que sempre s’hi torna, en una re-volta que, ho deia Julia Kristeva, és ambivalent entre el retorn al passat i la revolució quotidiana. I els protagonistes de Pagès Jordà són, tot, sovint, revolucionaris, però com que són més aviat callats no ho sap ningú. De vegades ni tan sols ells mateixos.

Tenim, doncs, un carter que un bon dia deixa de potinejar amb sobres i adreces i diu prou, es tanca i, en una societat hiperproductiva -què fa, vostè, llegint una ressenya enlloc de produïr- es dedica a explorar la galàxia domèstica del No. Un escrit, doncs, introspectiu, amarat de tristesa còmica o d’humorística tristor, que, malgrat que el seu subjecte no es mou gaire -amb prou feines quaranta o cinquanta metres, al primer capítol- s’extén literàriament molt enllà, tot traçant tangents i rodones solapades amb diverses tradicions literàries. Amb Xavier de Maistre, de qui en fa una versió que podríem anomenar Viatge a l’entorn del pis dels veïns, on, bo i aprofitant l’absència dels propietaris, fa l’okupa i el vandalitza pas a pas i tranquil.lament. I amb la cartera d’En la caja de Henry James, qui, empetitida rera la seva estafeta, amb una sobredosi de segells i remitents, s’engradeix tot creant ficticis melodrames sobre els remitents de les missives, i sobre els seus destinararis. En part, amb la misteriosa agència anomenada Tsystero, que inventà Thomas Pynchon a La subasta del Lot 49, i amb la que aquest llibre coincideix, no en la cosa conspiratòria sinó més aviat en la convicció que la paranoia és un mètode de recerca i d’autoconeixement, i que si no en tens, de paranoia, més valdrà que ho facis veure, o, encara millor, inventa-te’n alguna, perquè és un invent, una ficció tan real com la del nostre Robinson tafanejant per habitacions alienes, apropiant-se de la intimitat que no té -ni falta que li fa- i recordant una d’aquelles infanteses que només es troben a faltar quan han quedat molts anys enrere i el pare, a la residència, repapieja.

Robinson diu prou -no li ho diu a ningú, no li cal, en té prou amb confessar-s’ho a si mateix- i decideix fer una cosa que en diríem zen si no fos per les escenes de vandalisme, narrades amb una naturalitat i un sentit de l’inevitable que fa venir ganes de saltar al balcó del veí, aquell que sempre saluda al replà i que no destorba, i deixar-li la llar feta un sant cristo, no només per fotre o per venjança, que també, sinó, sobretot perquè, ja ho deia Slavoj Zizek, “l’únic veí bo és el veí mort”. O si no pot ser mort-mort almenys que se n’hagi anat de vacances -fenomenal, aquí, l’anàlisi dels dies de lleure con un instant que ja només fa sentit com a font d’enraonies cosmopolites, i com a mare de la serp dels PowerPoints de turistes, que Déu te`n guardi. Quina meravella, explicar un periple, ens diuen els especialistes en literatura de viatges; i quina lata -que cal dir-ne “lata”, i no “llauna”, com ens recordava Joan Ferraté-, haver-lo de sentir, pensen, cada setembre, els espectadors forçats de la seqüència kitsch de fotos de llunyanies… Enraonada, enaronadíssima -ho veiem en aquesta escena, i en moltes més- la misantropia casual del narrador, la seva defensa aferrissada de la solitud, i el culte al silenci.

Prou d’aquest color i que els bombin, per tot això, i, també, sobretot, perquè, ben mirat, “¿per què viajar lluny si desconexiem el que succeeix al costat de casa?” (pg. 21), pensa el discret misantrop, tot fent-se eco de l’Enric Casasses, el qui escrivia “Amèrica és al poble del costat”. Ja ho havien vist, això, els lectors de la novel.la anterior de l’autor, Dies de frontera (Proa, 2014; Premi Sant Jordi), on dos enamorats, casats, cadascun, per la seva banda, en buscar un raconet, un poble amb llit, on dur endavant la seva relació, fora de la ciutat on viuen, comencen a fer repàs de les viles de la comarca on hi podríen fer una escapada: allà no perquè t’hi coneixen; en aquell llogarret del sud tampoc, que hi van sovint les parelles de trampa, i en conec més d’una, i ens descobririen, i aquí, hi tinc socis… I sembla que no hi ha enlloc on puguin anar sense risc, cap locus amoenus… excepte el poble del costat, on cap dels seus convilatans no hi posa mai els peus. I funciona. Perquè l’estrany, l’inconegut, no és el més remot, sinó la part ignota d’allò que ens és més proper.

Això de l’Amèrica propera també ho va cantar, en Casasses, en un disc amb en Pascal Comelade. Això, en canvi, al nostre Robinson ja no li faria cap gràcia perquè la música la detesta, l’avorreix, de qui va ser la idea estúpida de trencar la bellesa del silenci amb no se sap ben bé quina coartada de melodies i tornades. Vet aquí un dels trets de caracterització que més radicalment ens presenten l’Home Passiu, l’antiveí, com un individu dedicat a la resistència cultural amb tots els ets i uts. Negant-se, heroic, invisible, semenfotista, nosaltres no som d’eixe pop, a l’imperatiu d’omplir-nos cada dia el cap i la memòria de lletres, cançonetes i nous grupets de merda, com si ens hi sobrés lloc, al cap, i amb el perill que això comporta d’acabar, de manera irreflexiva i inmeditada, ballant, pensa-hi bé, si no pares compte et trobaràs, en qualsevol moment, al bar o a la pista, movent un maluc o fent així amb la mà una mica con en Travolta quan encara no l’havien fet tornar-se un actor seriós. I no és això, companys, no és això: com ens demostra Robinson, l´única dansa digna de tal nom és el vagareig, la deriva situacionista en un lloc molt petit, no pas a la ciutat, que ni se n’esmenta el nom ni ve a tomb perquè és allà lluny: el deambular en un pis que no és el teu però que l’estàs fent teu perquè el pixum al paraigüer i les intrusions gamberres només les podria fer el veritable propietari de l’habitacle; els qui hi resideixen, ara ho veiem, només són rellogats.

 

“L’article 2 de la seva constitució, que deia: ‘T’ensonyaras durant els dies feiners i romancejaras durant les festes’.” (pg. 73). Il.lustració basada en l’assaig de Paul Lafargue El Derecho a la Pereza (1880; la traducció més recent és a Maia Editores), la font primordial de la constitució de Robinson.

El primer i més extens capítol, un treball ingent de retrat de personatge a partir de la movilitat gestual combinada amb l’emoció -que comença petiteta i va creixent fins a abarcar-ho tot-, del Gran Canvi, podria ser ben bé una extensa acotació teatral amb indicacions molt precises sobre la mentalitat que l’actor ha de performar, talment com les que s’escrivien a l’època del teatre literari psicològic. És un altre dels cercles amb els que aquesta història entra en tangent: les escriptures de la reducció, el minimal quotidià, d’arrel beckettiana, que a les lletres catalanes ha tingut diverses derivacions. Algunes, com les del feliçement recuperat Manuel de Pedrolo, més dramàtiques; altres, tragicòmiques, com passava en una peça de principis dels noranta que és un antecedent d’aquest projecte, i que n’he cercat el títol però després de dues recerces ho he deixat córrer, perquè em fa mandra, on una dona, casada i mare, deia, també, que s’ha acabat, dimitia de totes les responsabilitats i es quedava per sempre més al llit -ja no un jaç familiar, per tant: un d’individual on, cada nit, s’hi afegeix un altre, un marit que ja no compta-, tot enfilant un monòleg ressentit, una queixa desesperada per les petites pressions consuetudinàries que, sumades, gota a gota, poden provocar que algú es trenqui o, almenys, que la seva vida social -aquesta Llei de Sociabilitat que Robinson transgredeix- sigui substituïda per la indagació. I, més recentement, a l’escritura de Julià de Jòdar, l’admirable desertor Ximo Ximoi, qui té una bona excusa per no llevar-se, perquè és un dels homes més grassos del món, i fa l’efecte que els replecs del greix i la morbidesa li atorguen clarividència i li permeten, des de diversos pisos barcelonins, observatoris, fer els comentaris més afinats, sobre l’entorn, perquè la seva misantropia és, a diferència del nostre Robinson, vocacional.

“Estirat al llit, resoldria problemes com un monarca mandrós.” (pg. 103). Anunci de llits Reig Martí protagonitzat per l’actor californià Lorenzo Lamas (1991).]

I tant hi fa si l’autorreflexió ja no és transcedent sinò grotesca, no importa si paraules com “ànima” o “purificació” poden sonar extemporànies, perquè el que compta és l’emocio. I, pel que fa a l’alternativa, no és pas menys grotesca, el que passa és que hi estem avesats i no ens ho sembla. La peça teatral a la que abans m’he referit feia pensar en una versió d’Oh, els bons dies! en registre realista, amb filla insuportable i espòs insatisfactori, i en aquest aspecte recorda a Robinson, que no pel fet de parlar, minuciosament, d’objectes, mobles i activitats ben prosaics es converteix en una obra costumista: ben al contrari, posa en evidència que en els elements costumistes -o, si es preferiex, en la “grisor” a la que s’ha referit sovint l’autor, valoritzant-la com un espai de treball, una gamma creativa molt extensa, el gran Pantone gris- hi rau un component filosòfic, una “aventura”, com llegim sovint en aquest text gariebé estàtic, per arribar a l’essència de la repetició i de les hores iguals.

Dels solitaris, la valentia: la que ha mostrat l’autor en oferir-nos, després de dues novel.les més extenses, que han ampliar molt la seva franja de públic, una d’aquestes nouvelles que fa l’efecte que si s’haguessin publicat a França ho haurien petat, i que va traçant na melodia que a certs lectors que el van descobrir amb el Whist els podria resultar potser, no ho sé del cert, una mica més complicada de seguir. En part perquè no busca la tornada rodona sinó la certesa taxativa, l’aforisme de color gris perla -quants aforismes, en tan poques pàgines, i quanta veritat. Aquests lectors hi retrobaran, plantejats de manera més sintètica, certs temes que van donar popularitat a l’autor. La qüestió de la fotografía com a registre familiar, i el canvi en els seus procediments d’arxiu: si al Whist el fotolog, temps era temps, apareixia com un mode relacional post-fotogràfic, aquí l’escena en que l’àlbum familiar és destruït, cruelment i inevitable, ens fa pensar en les recents metamorfosis digitals del format àlbum, arreu de la xarxa, que donen forma a una memòria col.lectiva esquinçada, compulsiva i efímera, però memòria al cap i a la fi -potser també n’haurem de canviar la definició, d’aquest mot. Encara més importants són les relacions transgeneracionals, perquè aquí hi comprovem de nou que una noia adolescent i un senyor d’edat respectable i comportament infame són ànimes bessones i s’entenen sense paraules, cosa que dic sense segones i com a constatació empírica ocasional, no fotem, que això és Núvol, no és pas la Guia per lligar de la TimeOut i no vull problemes amb els Mossos que ja en tenen prous, i menys amb en Marc Pastor, qui va fer una excel.lent presentació del llibre a la Laie i va passar de llarg per aquest tema, o sigui que ‘nem bé.

Sí, perquè la cosa no va de Lolita -tampoc no era el tema central del Whist, malgrat que ho pogués semblar-, sinó de la necessitat d’una expressió secreta, silent i subjetiva, la que es fa als diaris íntims. Per això el protagonista del Whist, reclòs, al seu torn, en un garatge, trobava als perfils digitals -dietaris 24/7- de la Halley i les seves amigues la inspiració per seguir viu. I, al seu torn, Robinson, quan, en el seu itinerari lladregot, fa la troballa del diari de la teenager, quin desfici! No pas de llegir-lo, que no en llegeix ni un mot, sinó d’agafar un boli i escriure-hi, dir-hi la seva: perllongar la cal.ligrafia juvenil amb mots d’adult fake, el frau aquest d’adult de filfa que tots som una miqueta. Perquè la intertextualitat, les pràctiques de vinculació entre escrits, no són només, i això l’autor ho va deixar ben clar des que va traçar, amb mà de vintanyer, el seu primer cercle, cites d’autoritat o enfilalls d’endecasíl.labs o frases per a la Història. En aquest punt Pagès Jordà, en practicar la literatura de segon grau, sempre n’ha sabut evitar la veta més formalista, l’erudició d’una sola vela.

Perquè no són Cites, ipsissima verba: són Vides, esbossades a mà, amb disgrafia i faltes de gramàtica, amb bolis manllevats; vides intransitives que, en un paper de diari adolescent, es troben, es comuniquen. Així s’entèn com és que el format del diari de noia adolescent està sent revaloritzat, estudiat i, qui ho havia de dir, catalogat, com va fer Xiana Gómez a la seva exposició Cultura de dormitorio: Narraciones de adolescencia femenina (La Capella, 2015), i com ha reclamant, recentement, l’autora xinesa/nord-americana Jenny Zhang, perquè “com a tantes altres noies, quan tenia catorze anys em van dir que els meus problemes [els que expressava als diaris] eren menors i, les meves tragèdies, imaginàries, i que de tot plegat me n’havia d’avergonyir”.

Sort en tenim, de desvergonyits com Robinson, que saben intuïr, sense ni tan sols llegir-lo, que el problema de la noia no és més petit que el seu, i que al seu quadern caldrà afegir-hi unes línies, les seves, les de tots dos. I jo, que no sóc gens de donar consells, que ni per mi no en tinc, modestament els aconsellaria, a aitals lectors, que es deixin portar, que no els faci recança que la primera línia de diàleg no aparegui fins a la pàgina 102, i que a la veta que tenen, la que tots tenim, d’obsessió malaltissa i de ganes d’engegar-ho tot a rodar, s’hi agafin fort i ho disfrutin, perquè si ho fan podran experimentar una empatia, amb aquesta part de la personalitat que no la fem constar al currículum, gens habitual en un text. Ni tan sols al llit, i en bona companyia.

Ni tan sols feia el llit, així sempre el tenia a punt, no havia ni d`aixecar el llençol per ficar-s’hi” (pg. 164). José Luis Santalla, Sin Título (Fugas, 2002)

Hi ha una sensació física que es descriu en diversos moments clau de la història: el moment en que, tot just despertats, després d’una nit de repòs, el món encara no ha pres forma, no han posat els carrers i, mentre anem pensant com d’aquí una estona en sortirem, “amb gust de llit al cos”, com pensava la Colometa, som, semiconscients, potència, pura possibilitat. Potser sigui l’única estona on fa l’efecte que qualsevol cosa podria passar, i en aquest estat intermedi entre el son i la vetlla hi rau la font primordial de la fantasia. Un terme que aquí té una acepció ben particular, perquè no fa referència a l’èpica sexual o política, no és utopia: s’assembla més a la versió que va donar d’aquest terme Boris Groys, a contrapèl de la filosofia del desig i en una crítica sense embuts de l’ètica del treball: “Deu ser que sóc un rus gandul, jo, però si veritablement em pogués alliberar de totes les forces que em limiten … em llançaria de cap al llit, i ja no en soritira mai”. Quan Robinson s’imagina com a Carter Emmascarat, com a salvador de la seva nòvia o com un superheroi dormilega, ungit amb el superpoder de fer un altre tomb entre les mantes, afirma, sense reclamar-la ni fer-ne bandera, l’única llibertat que ens queda al món de l’addicció a la feina; la d’Imaginar tot fent el ronso -la inspiració existeix, però t’ha de trobar endormiscat. D’aquí en prové la lliberat narrativa, novament hereva de les escriptures experiementals, amb que, en el darrer capítol, l’autor, en un canvi de registre tan sorprenent com coherent, passa a descriure els diversos finals possibles com un seguit de variacions i permutacions sobre un esquema diegètic, una mica com fa Robert Coover, amb qui també comparteix l’interès per la descripció hiperminuciosa de gestos i moviments, com una pel.lícula de cinema mut explicada fotograma per fotograma, i la convicció que, en literatura, de final pròpiament dit no n’hi ha: el que en queda de la història, quan acaba, quan l’autor pitja el botó d’autodestrucció, és el garbuix de trames i possibilitats intuïdes, més o menys probables, potser reeixides o manifestament impossibles. Les tangents dels cercles.

Els cercles ens poden semblar, quan no ens hi fixem bé, tots iguals, però de cada espiral i de cada combinatòria en resultarà una imatge diferent. A Robinson s’hi pot veure una revisió, puntuada pel realisme, del clàssic aventurer illenc, l’amic dels divendres, com la que han proposat, entre altres, Coetzee -el millor Coetzee, crec, el de Foe-. Altrament, els qui hagin anat seguint la carrera de Pagès Jordà hi reconeixeran antecedents ben clars, en els seus contes, de figures que troben, en decúbit supí y “sin usar compañía”, el destí o la veritat, com passava a “Camí de perfecció”, significativament dedicat a un mandrós excel.lent, Juan Luis Panero. I també de persones, creadors, atrapats entre la necessitat de dir i la inexpressivitat total, com els que protagonitzen, al seu volum El poeta i altres contes (2005), la secció Escriptors inèdits, on hi surten parents no tan llunyans de Robinson, com ara el diplomàtic silent, i prefiguracions, com l’autor sense obra -així és com veu el protagonista l’advocada que, en un atac de compassió, entra al seu llit durant unes setmanes, tot bastint una relació improbabilíssima amb l’ingenu seductor- o el d’un llibre impossible, com el que Robinson escriví a les parets d’una casa aliena i al quadern teen.

Semblen raons suficients per encabir aquest escrit en la fecunda línia de les Escriptures del No, del “Preferiria no fer-ho” i altres predil·leccions negatives, i no dic que sigui una lectura equivocada, però és que a mi m’ha fet l’efecte que aquesta tradició, d’on sens dubte n’extreu un cert “existencialisme flotant” (pg. 57), l’autor sap del cert que la coneixem, que se n’han fet samarretes i tasses de cafè, que ha anat generalitzant la seva retòrica i generant imitacions, i per això la tracta amb el seu característic humor sec, una mica burleta. Per això el veí, l’Altre, no és mort sino de pícnic, per això l’advocada li diu “Robinson pallús” (pg. 120) i percep, en el seu vagareig vocacional, un bon salvatge de la seducció que farà el fet per un acte sexual imprevisible i grotesc -i no, com seria més propi de la severitat filosòfica d’aquesta tradició, una al.legoria, una tragèdia, que si ho fos, i aquí és més aviat tragicomèdia, no seria diferent de la que du a les espatlles l’adolescent. Per què els habitants del No han de tenir sempre una sexualitat sublimada i així com lacaniana, i per què no fotre-li un clau, gustós i no gaire simbòlic, ni falta que fa, al protagonista de la Literatura del No Gaire, del No em Mouran del Llit ni amb fòrceps, del No Jugaré el Partit si no me’l porteu al llit? Per què no, eh?