Roberto Olivan: “La dansa et dóna la capacitat de viure una altra realitat”

23.02.2017

El ballarí i coreògraf Roberto Olivan ha visitat l’Escola El Pilar de Cornellà de Llobregat per explicar als alumnes de 3r i 4rt d’ESO la seva trajectòria artística i engrescar-los a lluitar per allò que realment volen fer. Aquesta activitat s’emmarca dins el programa FlipArt que organitza la Diputació de Barcelona, un conjunt d’activitats gratuïtes d’arts escèniques i arts visuals adreçat a centres de secundària, batxillerat i cicles formatius. Amb aquest programa els alumnes poden conèixer diversos artistes, tècnics del món escènic que els expliquen què hi ha darrere el teló, i diversos professionals que els donen a conèixer les seves disciplines artístiques a partir d’una introducció pràctica.

Roberto Olivan | Foto cedida pel Festival Deltebre

Són les 11.30 del matí. Des del gimnàs de l’escola El Pilar se senten els crits i corredisses dels alumnes que juguen al pati. Una professora els crida i comencen a entrar. Xerrant, suats, empenyent-se… Miren amb desconfiança i avorriment Roberto Olivan, que els saluda somrient.

Roberto Olivan (Tortosa, 1972) és un ballarí i coreògraf format a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona i al Performing Arts Research and Training Studios de Bèlgica. Ha ballat sota la direcció de prestigiosos creadors com ara Robert Wilson, Anne Teresa de Keersmaeker, Josse de Pauw o Tom Jansen. El 2001 va crear la seva pròpia companyia, Roberto Olivan Performing Arts, amb la qual ha produït entre altres espectacles Natural srtange days, Landmark, Homeland, De farra, Mermaid’s call, Melodia universal, A place to bury estrangers i Lonely together, la seva darrera producció. Actualment és artista associat al Mercat de les Flors de Barcelona i creador i director artístic del festival Deltebre Dansa iniciat el 2004. Roberto Olivan ha rebut, entre altres, el premi Ciutat de Barcelona i el Premi Nacional de Cultura.

“Em van convidar per explicar-vos una història. Aquesta història comença a Deltebre, ho coneixeu? No hi ha gaires coses allà… però tot el que hi ha és molt valuós”. Roberto Olivan comença a explicar els seus inicis en la dansa. Amb el to i el ritme d’un contacontes ha aconseguit que els alumnes es relaxin i tinguin ganes de saber de què anirà aquesta història. Olivan explica que de petit va descobrir Michael Jackson i que li encantava imitar-lo i copiar els seus videoclips. “Agafava els meus amics i començàvem a ballar. I quan a l’escola teníem l’oportunitat d’organitzar algun espectacle jo sempre pujava dalt de l’escenari i ballava. La gent sempre deia: ‘Ah mira, el boig que balla!’”

Roberto Olivan a Cornellà de Llobregat

La història de Roberto Olivan continua amb el moment en què havia de decidir què estudiaria, moment en què es troben els alumnes que l’estan escoltant. “És estressant aquest moment, oi que sí? Perquè, què passa si allò que us agrada no està considerat com a normal?”

―Doncs ho faig igualment! ―respon un alumne.
―Encara que la gent et digui que estàs boig? ―continua Olivan.
―Sí! ―responen tots enèrgicament, amb aquella rebel·lia innocent dels 15 anys.
―Sabeu què em va dir el meu pare quan li vaig ensenyar el full d’inscripció a l’Institut del Teatre de Barcelona? Va cridar: “Roberto què fas?! Això és per a maricons!”.

El xoc amb la família, la lluita a contracorrent… Amb qüestió de minuts, Olivan ja s’havia ficat els alumnes a la butxaca.

―Teniu somnis vosaltres? Algú sap el que vol ser?
―A mi m’agradaria ser maquinista de trens ―respon algú.
―Ui! Això és molt raro, estàs boig. Com mola! ―contesta Olivan.

I la història continua. Explica com amb 19 anys va anar cap a Bèlgica, “perquè era dels pocs països on acceptaven i reconeixien aquest tipus de professió i on la societat entenia la cultura i l’art com una cosa necessària i normal”. Ell no parlava francès, ni anglès, ni li agradava el fred… Però es va trobar amb molta gent que feia el que a ell li agradava. “De cop et trobes en un lloc on tot tipus de maquinistes s’ajunten i lluiten per conduir la locomotora”. Va acabar passant 15 anys a Bèlgica, entrant a les companyies de dansa més importants i fent gires per més de 50 països. Olivan recorda que un dia, mentre discutia amb el seu pare pel tema de ser ballarí, li va prometre que algun dia faria alguna cosa molt gran i digne, i que el seu pare se sentiria orgullós d’ell. “Resulta que en una audició per entrar a una companyia érem 600 participants. Només hi entrarien 6 ballarins. Hi vaig entrar. El dia de l’estrena de l’espectacle que la companyia representava a l’Òpera de Brussel·les, els meus pares van venir. Va ser un gran èxit i hi va acudir gent molt important que em felicitava… Vaig veure que al meu pare se li escapava una llàgrima, d’alegria i orgull”.

Roberto Olivan havia complert el seu somni; però ell volia compartir aquest somni amb casa seva, amb Deltebre. “Volia enviar el missatge a la gent de la meva terra que aconseguir allò que un es proposa, per molta bogeria que sembli, és possible”. Va tornar a Deltebre i el 2004 va organitzar el festival Deltebre Dansa, un esdeveniment únic que, durant dues setmanes, reuneix ballarins, actors i artistes de circ de tot el món amb una formació d’alta qualitat i els posa en contacte amb professors de reconegut prestigi internacional. Al mateix temps, compta amb una programació d’espectacles de dansa contemporània d’alt nivell i d’arreu del món que es podran descobrir durant els dies del festival i cursos d’iniciació gratuïts per a la gent de Deltebre. Un festival que va començar amb 12 assistents i 5 professors i que ara s’ha convertit en un dels festivals d’arts escèniques més importants del món.

La humilitat del ballarí li impedeix parlar de l’èxit del seu festival davant dels alumnes, així que projecta un vídeo on professors i assistents parlen del festival. Gent de tot el món suant, movent-se amb energia, rebolcant-se entre els fangars i els camps d’arròs de Deltebre…

El festival Deltebre Dansa és un regal que Roberto fa a casa seva. És un exemple de descentralització cultural, un espai de creació i transformació, un vincle entre la dansa i el paisatge, una sortida dels cànons i circuits tradicionals, és una aposta valenta de portar la dansa a llocs on mai hauria arribat per si sola, un festival d’alt nivell amb un esperit familiar, un veritable intercanvi cultural, una demostració que un altre model cultural és possible.

Perquè per Roberto Olivan la cultura és allò que creem junts i a tot arreu; i quan se n’impedeix l’accés a les persones, és d’una crueltat terrible. “La bellesa de la cultura es troba en el fet que no només inclou allò que entenem, no només inclou una part de nosaltres mateixos i de les nostres societats, sinó que també inclou allò que no entenem i aquelles societats de les quals no sabem res. I crec que això és realment necessari per a una vida saludable. La cultura ens permet ser més curiosos, més creatius, menys dòcils i controlables.”

Els alumnes haurien continuat escoltant-lo quatre hores més, perquè rebien l’energia i passió que Olivan els transmetia. Però ara havia arribat el moment de moure’s una mica.

Amb un petit exercici en parelles, Olivan els demostra que és molt fàcil crear una coreografia i connectar amb una altra persona. Fàcil, emocionant i purificant. Finalment, Olivan agafa la coreografia que han creat el alumnes i la balla, portant-la al seu estil, convertint-la en una obra d’art. Després dels aplaudiments, algú li fa una última pregunta:

―Què és el que t’agrada de la dansa?
―La capacitat que et dóna de viure una altra realitat. Quan ballo sento que puc connectar amb un altre món, un món que tots tenim a dins però que moltes vegades l’adormim i l’amaguem. La dansa em permet tornar a aquest món, despertar-lo.