Roba Estesa i la presència femenina als escenaris

Reinventen una música alhora festiva i reivindicativa que han batejat com a 'folkcalentó'

Neus Penalba

Neus Penalba

Professora i investigadora en literatura comparada

Segurament ja heu sentit a parlar de Roba Estesa, les grans guanyadores dels Premis Enderrock 2017. Són un sextet del camp de Tarragona que s’inspiren en el folk tradicional català i el  reinventen en una música alhora festiva i reivindicativa que elles mateixes han batejat com a folkcalentó.

Amb el seu primer disc, Descalces (Coopula Records, 2016), les tarragonines s’han endut tres guardons de votació popular –com a grup revelació, millor disc de folk i millor cançó de folk per “Viu”– i un quart amb el premi de la crítica al millor disc revelació de l’any. Però a més de compondre música de qualitat, lletres amb molta gràcia i tenir un directe d’allò més divertit, les Roba Estesa conceben l’escenari com un espai de transformació social. La bandera que fan voleiar és la del feminisme, amb alegria, sense complexes. Ja ho diu el seu nom, amb la imatge de la bogada estesa que vol trencar aquells tabús de què no convé parlar segons la dita catalana; ja ho diu la figa encastada a la cara d’una pubilla a la portada del seu disc o el seu lema: “Som dones, som ocells. Cançons noves, romanços vells”. Amb tot plegat aporten normalitat al panorama musical català, tot i que a cada entrevista, al periodista de torn el sorprengui que siguin sis noies amb formació musical.

La normalitat o el desig d’arribar a ser normal –aquesta dèria tan catalana– era un dels criteris que es van aplaudir més quan van començar a triomfar grups com Manel o Els Amics de les Arts. Era normal que es fessin cançons en català que ja no havien de reivindicar el fet mateix de cantar en aquesta llengua. La normalitat era poder prescindir, per fi, d’un missatge polític a les lletres. La normalitat de Roba Estesa és completament l’oposada, potser perquè la meitat de la població no gaudeix de la mateixa normalitat que l’altra meitat. Allò que les diferencia no és tant que ocupin l’escenari, sinó més aviat com l’ocupen. Trenquen amb el paper predominant de les dones en aquest espai: coristes, cantants normalment envoltades de músics homes, o grups femenins que reprodueixen els esquemes masculins alhora de pujar als escenaris.

Les Roba Estesa no hi són a dalt per ser i saber-se contemplades, per agradar, sinó per fer bona música, que no és incompatible amb fer música amb missatge ni amb passar-s’ho bé. Potser justament per això agraden tant, perquè són autèntiques, perquè desvetllen consciències. Però per molt que agradin no necessiten floretes, sinó respecte. Hi ha uns quants que encara no ho entenen, aquells que a cada concert les increpen amb agressions verbals i gestos sexuals o amb comentaris sexistes a les xarxes. “Quan ets a dalt de l’escenari, ja només per disseny, per arquitectura, estàs en una posició de poder, perquè tens un missatge per expressar, per molt horitzontal que vulguis fer el concert, i per tant molts masclistes se senten atacats. Actuen de la mateixa manera que quan estàs de festa, però més descarat perquè no poden suportar que estiguis allà dalt, i encara menys amb aquesta posició política”, m’explica l’Anna Sardà, la baixista del grup i ho comprovo al vídeo penjat al seu web “No ens surt del cony callar”, en què es pot escoltar com un energumen les menysprea mentre intenten fer la seva feina. Evidentment cap formació musical masculina no es trobarà mai amb aquest problema i es podrà acontentar de fer música i prou, deixant de banda la militància pública d’haver de reivindicar la seva veu d’homes.

Les Roba Estesa polititzen, perquè no volen normalitzar ni aquest ni cap altre micromasclisme, perquè per molt que ens hi acostumem diàriament, no són ni haurien de ser normals. “La nit és nostra”, dalt i fora dels escenaris, està en joc el paper de la dona a l’espai públic. No és normal que encara s’hagi de reivindicar, però és una anormalitat de la que no podem prescindir. És la sororitat de sis joves ocells que ens desperten de la cançó de sempre amb tornades com aquesta: “No patiu àvies i mares, cantarem vostra cançó/ i amb l’amor a proclama farem del món un tot nou./ El senyor Ramon ja no empaita les criades!” (Cançó “Les Criades”, Descalces).

Us podeu descarregar el seu disc gratuïtament a www.somrobaestesa.cat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació