Rita Sala, l’art de no deixar-se influir

18.09.2018

Rita Sala (Barcelona, 1994) exposa aquests dies a l’Olivart Art Gallery del barri Gòtic de Barcelona. Em rep amb els llums oberts, però la seva mostra s’ha de veure a les fosques. A primera vista veig uns quadres que van des d’un retrat generacional fins a escenes totalment ficcionals, i no és més tard, quan apaga els llums, que descobreixo l’obra completa.

Rita Sala davant d’Olivart Art Gallery | Foto: Clàudia Rius

“És que jo tot això ho visualitzo, ho tinc tan clar que només em falta fer-ho”, diu la barcelonina Rita Sala mentre m’ensenya els seus quadres, els primers d’una carrera que fa poc que va començar. Té vint-i-quatre anys i combina les pintures amb el vídeo: primer munta una escenografia i en grava una seqüència breu, de la qual després n’escull un fotograma i el pinta. Un cop fet això, sobre la pintura estàtica hi reprodueix el mateix vídeo inicial, donant moviment a l’escena sense tapar-la del tot, creant així un doble joc en el qual es dilueixen els límits entre la pintura i el vídeo.

Rita Sala està a punt d’acabar Belles Arts, una carrera que va deixar momentàniament per anar-se’n dos anys a Berlín, d’on encara va i ve. Allà treballava i pintava. “A tercer de carrera tenia la sensació que aquells estudis no em proporcionaven res”, explica, “I a més, em demanaven que m’especifiqués o en pintura o en vídeo, i jo volia fer-ho tot”.

El bloqueig de la Rita és un sentiment que comparteixen molts estudiants universitaris. En el seu cas, ella notava que els professors marcaven molt el camí per on calia tirar, cada un amb el seu estil. “Quan ets jove aprecies els professors i ets fàcil d’enredar”, sentencia ella, “Però amb els anys he vist que a la universitat hi haig de fer el que jo vull i no deixar-me influenciar”.

A la planta principal d’Olivart Art Gallery hi veiem obres que Sala ha fet entre els anys 2016 i 2018. Són les que tenen més unitat entre elles: “Quan les miro, m’adono que ja entenia la dinàmica del procés, que ja sabia què volia fer”. De fet, a l’última peça, La persistència no-lumínica de l’invisible, el moviment és molt més subtil que en les anteriors. La sensació és que la pintora ha trobat un camí en el qual desenvolupar-se i que ara anirà matisant el seu estil.

A la planta superior hi veiem quatre peces més, però aquest cop de temàtica i forma disperses. Són les obres més antigues, i l’artista creia que situar-les a la planta principal era donar massa informació de cop. Opina que mentre les primeres tenen una unitat, les segones es guien per una dinàmica més teatral i inconnexa. Totes tenen un punt de retrat individual però alhora col·lectiu. En general, a ella li agrada pensar les escenes que pinta des del concepte de voyerisme, de tot allò que mirem o fem des del nostre amagatall.

L’estil dels quadres de la Rita, vídeos a part, és figuratiu. “El misteri de la meva pintura és simbòlic però no pràctic”, apunta, “a més, m’interessa que es vegi clarament la pintura perquè dona sentit al vídeo”. És en aquesta part audiovisual on posa totes les connotacions i contextualitzacions que li interessen. “M’agrada la llibertat d’agafar les coses i treure-les de context”, deixa anar mentre mira l’obra La dona de l’aigua.

“La dona de l’aigua”, pintura de Rita Sala

I després d’aquesta mostra, què? La Rita té clar que vol tornar a Berlín i gravar-hi un vídeo més llarg i més cinematogràfic. Diu que és una imatge que té pensada des de fa molt de temps, que vol fer una acció i enregistrar-la, i a més vol que s’exposi en gran format. Serà una gravació que tindrà lloc a la Selva Negra d’Alemanya i on la sal tindrà un paper destacat, “perquè conserva la carn però mata la terra”.

Aquest projecte ocupa el cap de la Rita, que diu que hi ha estat pensat tot l’estiu. Abans de marxar a Berlín, però, vol donar per finalitzada la seva etapa a la Universitat de Barcelona: “Acabaré Belles Arts per tal de deixar tancat el que he començat”. No es penedeix d’haver aparcat la carrera durant un temps, creu que li ha anat molt bé marxar per trobar què és el que realment volia. Sobretot, diu, ha après una lliçó: “Has de saber no frustrar-te amb el que et demanen des de fora; les exigències te les has de posar tu mateix”. Qui tingui ganes de veure la seva obra, que s’afanyi: l’exposició s’acaba el 29 de setembre.