Richard Learoyd: fotografies grans, grans fotografies?

20.06.2019

La Fundació MAPFRE ofereix a les seves sales de la Casa Garriga Nogués una nova exposició de fotografia. Es tracta de l’obra de l’anglès Richard Learoyd, especialitzat en fotografies en color de grans dimensions realitzades amb mètodes tradicionals.

A la manera d’Ingres, 2011 Fotografia única en paper Ilfochrome 121,9×188 cm | Foto: © Richard Learoyd. Cortesia de l’artista y Fraenkel Gallery

Richard Learoyd (Regne Unit, 1966) és un fotògraf relativament jove que desperta l’interès dels cercles artístics fins al punt de ser objecte d’una exposició individual en una institució que ofereix normalment mostres d’autors veterans i consagrats. L’obra de Learoyd és valorada per la singularitat del mètode que utilitza en la presa de les fotografies. Des que la seva mare el va inscriure de ben petit en un curs de fotografia estenopeica, va sentir l’impuls de capturar imatges utilitzant càmeres poc convencionals, tornant als mètodes i equips que les noves tecnologies havien arraconat ja feia temps.

L’artista es va graduar a la Glasgow School of Art sota el mestratge del fotògraf nord-americà de paisatges T.J. Cooper, que va influir decisivament en la seva formació i les seves idees estètiques. Amb una lent que li va deixar el seu mestre va començar a fer fotografies utilitzant grans negatius de paper (com els que feien servir fa molts anys els fotògrafs de carrer) a partir dels quals obtenia després les còpies positives amb la seva particular textura i definició. Després de dedicar-se uns anys a l’ensenyament i a la fotografia comercial va fer el salt definitiu a la tècnica que l’ha donat a conèixer.

L’any 2003, Learoyd va construir en el seu estudi una càmera obscura de grans dimensions i va començar a utilitzar un paper fotogràfic, Ilfochrome, en el que la imatge s’impressiona directament sense necessitat de negatiu previ. Paga la pena aturar-se en aquest suport, un dels secrets de la seva obra. Es tracta de l’antic Cibachrome, un paper de grans dimensions (127×178 cm) fet a base de polièster sensibilitzat com el d’una pel·lícula de diapositiva en color. Un paper que es va deixar de fabricar el 2013 i del que Leroy en va adquirir una gran quantitat que li permetés treballar amb ell molt de temps.

Després d’ajustar l’òptica, entrant ell mateix dins la càmera fosca, i un cop situat el model en la posició desitjada, Leroy col·loca el full de paper, activa un sistema d’il·luminació artificial i dispara la fotografia en una llarga exposició durant la qual el model ha d’estar en absolut repòs. Després s’inicia el positivat directe en una gran processadora. L’operació que dura al voltant de 18 minuts. Només llavors es pot valorar el resultat d’aquesta fotografia artesanal, i quan aquest no és plenament satisfactori recomençar el procés tantes vegades com calgui, en unes sessions que duren sovint llargues hores.

Així va començar Leroy a fotografiar objectes inanimats i natures mortes en gran format, amb una experimentació que es va estendre a fotografies d’amics i coneguts. Es poden apreciar fàcilment algunes de les principals característiques del mètode. Parlem d’una fotografia pausada, reflexiva i sobretot d’exemplar únic, del qual no se’n fan còpies perquè no disposa d’un negatiu. És una fotografia de molt gran format en què les figures resultants són de dimensió real, o en molts casos fins i tot lleugerament superior. Les imatges són molt estàtiques per les ja esmentades exigències del procés. Es tracta, doncs, de fotografies d’estudi en què els interiors són especialment neutres i amb molt baixes llums. Tot plegat una fotografia diferent i singular, fruit d’un mètode, un procés, un equip i uns suports totalment inusuals.

Nancy nua en una cadira blanca, 2010. Fotografia única en paper Ilfochrome 147,3 × 121,9 cm | Foto: © Richard Learoyd. Cortesia de l’artista y Fraenkel Gallery

L’exposició ofereix una cinquantena de fotografies, totes elles de gran format. A les sales superiors del centre podem veure l’obra més recent, constituïda per tot un seguit de fotografies d’una temàtica diversa composta bàsicament per les sèries de retrats, de bodegons i natures mortes, d’elements florals, i composicions amb parts d’animals. Pel que fa als retrats són, en general, de dones, de mig cos i amb una il·luminació tènue sobre uns fons molt neutres de tons grisos i blaus. Les noies vesteixen robes també de textures i colors molt neutres que fan que la mirada de l’espectador es concentri en els rostres, mans i braços.

A això contribueix encara més la utilització d’una òptica llarga amb la qual aconsegueix una profunditat de camp molt limitada que difumina progressivament, gairebé sempre, les parts de la figura allunyades del rostre. Les noies estan situades normalment en un pla diagonal i tenen sovint una mirada obliqua no dirigida a la càmera, seriosa, reflexiva i una mica absent, a voltes enigmàtica a voltes trista, sense un sol somriure. També es poden veure una sèrie de nusos, tant masculins com femenins, en els que s’endevinen ressonàncies de pintures històriques de grans retratistes, com apunta la comissària de l’exposició Sandra S. Philips en la introducció del magnífic catàleg de l’exposició.

De fet, les dimensions dels retrats, els seus tons i colors apagats, el nivell de detalls de les pells i les particulars textures que ofereix el paper fan pensar sovint que estem davant d’una pintura d’època. Totes aquestes característiques més el fet que s’exposa un nombre molt reduït d’imatges fan, penso, que l’espectador els dediqui més temps de l’habitual en altres exposicions, provoquen  també doncs una contemplació més pausada, que és d’agrair en aquesta època de vertigen i acceleració fotogràfica que ens ha tocat viure.

Comenten alguns crítics l’aura de misteri, de transcendència que Learoyd aconsegueix donar als seus retrats però que a canvi trobo que tenen un aire molt fred i distant sense que resulti fàcil descobrir la seva més íntima personalitat. Això podria ser degut també al fet que, com el mateix autor explica, treballa amb models desconeguts amb els quals no ha tingut un contacte o una relació prèvia. Es poden veure també els bodegons construïts a base de membres i part dels cossos de diversos animals, cignes, ocells, cavalls, peixos. Aquí, un cop més, el gran format és el que dona potència a les imatges.

A la planta baixa de l’edifici es presenten els treballs d’èpoques més recents quan Leroy va decidir fabricar una càmera obscura portàtil per treballar a l’exterior i va reprendre la fotografia de paisatge i natura. Va començar per la campinya anglesa i va viatjar després per Europa de l’Est i als EEUU. Aquí treballa en blanc i negre, també en grandíssims formats. No tracta els grans paisatges a l’estil d’Ansel Adams sinó que concentra la seva mirada en espais i àmbits més limitats. La trobo, en general, una visió gratuïtament obscura de la natura sense una especial aportació estètica ni conceptual. No em sembla que aquesta sortida a l’exterior sigui la més reeixida de les seves propostes.

Balena, Pacifica, 2015. Còpia de contacte a la gelatina de plata | Foto: © Richard Learoyd. Cortesia de l’artista y Fraenkel Gallery

El retorn i la pràctica de fórmules tècniques antigues de la fotografia és un corrent que busca recuperar una creativitat que l’ultra mecanització i simplicitat de la moderna fotografia ha afectat sens dubte. I certament produeix a vegades resultats apreciables, però també em sembla que els partidaris i practicants d’aquesta corrent acostumen a envoltar-se d’una certa aura d’autenticitat o de transcendència, valors que legitimen i a vegades exageren les seves realitzacions. D’altra banda el mercat, les galeries i moltes institucions artístiques, semblen valorar especialment aquestes experiències basant-se en la seva diferència, raresa i singularitat. Se les rodeja així d’una atmosfera mítica que a vegades sembla una mica exagerada.

És cert, però, que aquesta línia de pensament i pràctica fotogràfica pot aportar una mica de calma en l’agitat món de la fotografia digital d’avui, en el paroxisme de les fotografies mòbils que ens amenacen, també com a espectadors, amb una mena de fast-photo que condueix inevitablement al que podríem anomenar l’obesitat gràfica. En aquest sentit, la mostra de Learoyd és un bàlsam que ens ajuda a reflexionar sobre el profund valor de la imatge fotogràfica, que sembla perdut en un món cada cop més digital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. He quedat captivat per aquesta mostra que he vist fa una estona. He buscat informació i m’ha semblat força interessant tot el procés.
    Moltes gràcies per l’article, molt ben desenvolupat, explicat i documentat.