Ricard Ustrell: “El periodisme és l’ofici que ens salvarà”

16.12.2017

Enmig del desert pel qual travessa el periodisme, és convenient aturar-nos en un miratge i comprovar que és real. Parlar amb Ricard Ustrell és parlar sobre periodisme, rigor, audiències, perfeccionisme, pressions externes, autocrítica, literatura i tot un reguitzell de temes que envolten a aquest periodista de Sabadell. Cada cap de setmana al matí el podem escoltar a El suplement de Catalunya Ràdio, i els dissabtes a la nit es posa al capdavant del programa Preguntes Freqüents de TV3, però ho farà només durant una setmana més. Recentment, va anunciar que deixaria de fer-ho a finals d’any.

Ricard Ustrell

El seu programa de la ràdio és el segon més escoltat de Catalunya, només per darrere d’El món a RAC1. Segons l’Estudi General de Mitjans (EGM), els dissabtes obté 638.000 oients i els diumenges 367.000 oients, unes xifres insòlites però que disten molt del milió i mig d’oients amb els quals va somniar, amb espant, la nit anterior a la publicació d’aquestes audiències, el dia 30 de novembre. Tot i estar enamorat de Catalunya Ràdio -l’emissora que escoltava ja des de petit-, la seva incursió a la televisió no li ha anat gens malament. Això sí, no considera que sigui un referent per a les noves generacions de periodistes.

Fa poc hem conegut les dades d’audiència de la ràdio, i el programa El suplement de Catalunya Ràdio n’ha sortit molt ben parat…

Són unes dades increïbles. No ens les esperàvem, estem exuberants. Segur que en el següent EGM es corregirà d’alguna manera. No pot ser que ens mantinguem en aquestes xifres. No ens hi hem de confiar, però ens donen força per seguir treballant i millorant coses.

Et fa vertigen tenir èxit?

No, vertigen no, però sí que sóc molt conscient que és una cosa que va i ve. Ara ens toca estar a dalt, però d’aquí a quatre mesos podem estar a baix. Els projectes han de tenir sentit per si sols, més enllà de les audiències. Has d’estar content amb el que fas, i si tens olfacte i capacitat per intentar corregir coses, això et fa millor. Per a mi El suplement no està mort; està viu. Per tant, l’hem de canviar i renovar constantment.

Més enllà del juliol, que és quan acaba la temporada, tens intenció de continuar a El suplement?

Jo tinc un contracte d’un any. No sé que passarà amb la direcció d’aquesta casa i de la Corporació, i si voldran que continuï o no. És una cosa que es parlarà a partir del gener o febrer. Portem tres anys molt intensos. L’equip i jo teníem clar que aquest havia de ser un any com una cirereta de pastís. Per tant, havia de ser un últim any de cicle. Per això s’hi va sumar gent com el Bunafuente, la Gemma Nierga o el Jair Domínguez. Són gent que ens estima i que volia sumar-se en aquest projecte en un any important per a nosaltres perquè s’acaba una manera d’entendre moltes coses.

Aquestes incorporacions han funcionat?

Han anat molt bé. De 10 a 11h del dissabte, que és quan hi ha la Gemma, el Jair i el Gavaldà, hem aconseguit més de 200.000 oients, que no passa ni entre setmana. És una barbaritat. I diumenge a les 10h torna a passar amb el Buenafuente. Són tòtems de la comunicació i és un privilegi que s’hagin sumat amb nosaltres.

Com et sents per haver superat amb 150.000 oients a El matí de Catalunya Ràdio, el vaixell insígnia de l’emissora?

Això no havia passat mai, però El matí ha fet molt bones xifres, crec que les millors que ha fet la Mònica Terribas des que està al capdavant del programa. També és la conjuntura. I és que cal dir que al cap de setmana han passat moltes coses d’actualitat, i la gent ha estat molt enganxada a la ràdio. Hem duplicat l’audiència que va fer el nostre programa l’any passat, i aquesta ja era el doble de la que feia la Sílvia Còppulo quan ella ja era líder amb El suplement.

Aquesta temporada heu avançat l’hora d’inici del programa. Comenceu a les 6h del matí, en comptes de les 8h. Sempre havies criticat aquesta mena d’horaris, però ho has acabat fent. Per què?

Jo a les 6h saludo i me’n vaig, i a les 7h també. Arrenco a les 8h. S’hauria de repensar entre tots, però, com més àmplies siguin les franges horàries, més oients rasques. S’ha descobert que hi ha molta gent que escolta la radio el cap de setmana al matí, i El suplement s’ha posat les piles. El Xavier Solà començava a les 10h del matí, i ara comencem quatre hores abans. Estem en aquest mercat que l’audiència és molt important, però per sort tenim el treball molt repartit entre tot l’equip. El programa té una ànima pròpia. Em sento pare de tot, però el fill s’ha fet gran, té vida pròpia i pot marxar de casa quan vulgui. Hem creat una manera de fer que ja va sola. I aquesta és la grandesa.

Et canses ràpidament dels projectes?

No, però entenc que els projectes han de ser curts i intensos perquè tinguin sentit. Jo m’hi dedico molt, i el cap de setmana és un horari molt sacrificat. I al mateix temps molt agraït, perquè els oients que t’escolten són molt específics, escolten molt la ràdio i et valoren moltes coses. Ha estat una gran aventura i ens ho hem passat molt bé.

Busques un reconeixement extern quan fas la teva feina?

Faig el que em ve de gust fer, si no, no deixaria el Preguntes freqüents. L’audiència t’empeny a seguir, perquè la cosa va molt bé. Mai a la història de TV3 s’han fet tants programes seguits amb una mitjana del 20% de share. Encara em falten dos per fer. Estem molt contents de l’acollida, però el compromís és amb un mateix. Has de ser fidel i digne amb els projectes que agafes. Aquesta temporada de la ràdio la vam agafar amb molta il·lusió des del principi, el juny passat. Per tant, el compromís era amb la ràdio. La televisió va ser un projecte d’accident que vam agafar amb amor i estima, però tots sabíem que acabaria al mes de desembre.

I com creus que continuarà el programa a partir del gener amb el Maiol Roger al capdavant?

Ho desconec perquè no se sap. Deixo de ser el presentador i director, per tant qui vingui ha de reformular el programa. Crec que sí que és important que el Maiol s’ho faci seu i li permetin que aquest programa tingui el seu estil. Si intenten fer una cosa com la que fem ara els que marxarem, o si s’hi sembla molt, crec que s’equivocarien. La comparació és traïdora, encara que ho facin més bé. El Maiol té una personalitat molt gran i, per tant, pot donar una mirada pròpia. La direcció de TV3 i del programa, en cas que continuï, hauria de tenir en compte la mirada del Maiol i fer el programa a la seva mida.

Quin ha estat l’encert durant la teva etapa?

És el moment. Hem aparegut en un moment que la gent necessitava un espai de debat. En la nit del dissabte, TV3 tenia un forat que no s’acabava de curar. I nosaltres hem caigut en gràcia. És la combinació d’aquestes tres coses, i ha funcionat. Els astres s’han alineat i hem tingut sort.

El programa s’està fent, finalment, de la manera que tu el volies fer?

Vam començar amb una codirecció [amb la Montse Tió], i en el segon programa va canviar. Jo notava que si no assumia tota la responsabilitat del programa, em costava molt defensar coses que jo no compartia. Vam trobar la manera de defensar-lo, i m’he sentit cada vegada més còmode. Amb l’espai i el mitjà també m’he anat sentint més lliure i atrevit amb determinades coses. Encara no he vist cap programa sencer.

No t’agrada veure’t?

No he tingut temps, i tinc millors coses a fer. Quan tinc temps, llegeixo un llibre, miro sèries o pel·lícules.

A la ràdio tampoc t’escoltes?

Ara no, abans ho feia molt. És un tema de temps, perquè m’agradaria fer-ho per corregir-me. Sóc molt autocrític; quan acabo un programa sé el que he fet bé i el que no. Ser exigent amb mi mateix pot ser un problema, però ho porto bé.

A la televisió, t’hauria agradat parlar de més temes a banda del procés independentista?

Molt. Crec que això ens ha faltat a tots. A veure si en les setmanes vinents podem obrir la finestra i parlar d’altres temes. Si no, ens ofegarem amb tanta política. Però les bones audiències a la ràdio tenen a veure amb el que hem viscut en aquest país, en què s’ha parlat d’un tema. Nosaltres hem intentat, a través del tema, parlar d’altres temes. L’audiència ho ha notat, i ho ha agraït.

Ets un home de ràdio?

Sí, però no sempre pots triar a la vida. També haig de tenir feina. Jo tinc clar que no sempre em dedicaré al periodisme, perquè seria inhumà. Ho dic per al benefici del mateix ofici i dels mitjans, que necessiten reciclar-se. Espero tenir la capacitat de posar fre quan toqui.
T’has estrenat en el món literari amb Sense tu. És un llibre protagonitzat per un periodista amb molt èxit que, de sobte, un dia decideix deixar el programa que presenta a la ràdio. El títol es refereix al fet que el personatge principal no pot viure sense la ràdio, o bé a un episodi d’amor que també surt al llibre?

Explica les dues coses. M’interessava molt parlar de l’enamorament que sento per la ràdio i de les absències que he tingut a la vida. Des de relacions, persones que perds, feines que deixes, ciutats que deixes… També volia reflexionar que passaria si un dia decideixo deixar la ràdio i em quedo sense ella. Parlo del que m’ha omplert la vida, que és la ràdio, i el que me la podria buidar, que és la mateixa ràdio.

Les morts, molt presents en el llibre, t’han construït com a persona?

Crec que m’ha construït més la gent que m’ha deixat que la que encara m’està voltant. El meu avi em va fer enamorar de la ràdio. En el llibre tenia la necessitat de parlar de la gent que trobo a faltar, i fer-ho amb honestedat.

Hi ha un punt autobiogràfic en el llibre

El punt de partida. M’era més fàcil parlar d’un home que es dedica al món de la ràdio i que viu a Sabadell, perquè m’ho conec. Després també hi ha el personatge de la Maria, que està més castigada per la vida. M’interessava parlar de l’èxit i el fracàs. I com es poden girar els papers: com el fracàs en realitat pot ser un aprenentatge i acabar sent un èxit, i com l’èxit pot ser molt tangible.

Hi haurà més llibres?

Estic escrivint contes, més curts i amb una idea concreta. Per a un públic general, però igual no surt mai. Escric constantment.

Els directius de la ràdio intenten modelar als treballadors perquè s’expressin en la mateixa línia ideològica que ells, i un cop ho acaben fent, a alguns els fan fora.Aquesta és una reflexió que exposes en el llibre. Tu has rebut pressions?

Mai. Sempre he fet el que he volgut. He viscut diferents direccions, i mai m’han dit el que havia de fer. Jo sóc d’una manera que si s’acosten bordo i, si bordo, també mossego. Puc ser perillós. Igual que jo, cap company s’ha sentit pressionat. Treballem lliurement, i aquesta és la gràcia del mitjà públic.

Com reps les acusacions de manipulació periodística per part d’alguns sectors polítics?

Fatal. Jo puc compartir algunes de les crítiques que fa Xavier García Albiol. Podria acceptar que cal fer un debat sobre com han de ser les pluralitats en un mitjà de comunicació, i podria reconèixer que cal fer més autocrítica. El que no és acceptable és el que hi ha al darrere. Dir que vol tancar TV3 i posar gent normal és una falta de respecte a tots els professionals que hi treballem. És una línia vermella. Fem la feina dignament i ens equivoquem com tothom. Som persones les que fem aquest ofici. A banda d’ignorar moltes coses, darrere d’aquestes paraules hi ha una mala fe intencionada que vol carregar-se els mitjans públics, que són molt necessaris en una democràcia.

Això provoca que els periodistes s’hagin de defensar i siguin notícia. És una situació còmoda?

Prefereixo ser notícia per defensar-nos que per autoelogiar-nos. El periodisme parla moltes vegades amb el ‘jo’ davant, i ens oblidem de parlar de les coses que passen als altres. La nostra feina és molt senzilla: donar veu a la gent i explicar el que està passant, i fer-ho amb una mirada crítica. Tenim molta tendència a parlar de nosaltres i de les audiències, però poc per defensar la col·lectivitat.

Creus que hi ha molts egos en el periodisme?

Sí, molts. Però ho fomenta el mercat, les audiències, sortir a la televisió… Hauríem de fer una reflexió tots plegats, i deixar de parlar tant de nosaltres.

Tens por que se’t pugin els fums?

No. Els meus amics de Sabadell són de tota la vida. Jo visc al barri de la Creu Alta de Sabadell, i no vull viure a Barcelona. La gent que fa El suplement som bona, normal, extraordinària… Com que som així, i només intentem fer el nostre ofici, crec que no arribaré mai a això. I si arribo, tinc amics que m’ajudarien a tornar a ser jo.

Ho notaries?

Tinc mecanismes d’autodefensa. Sóc un home molt castigat que tot ho faig malament, o sempre ho puc fer millor. I tinc un entorn que m’ajuda, encara més, a exigir-me. Sóc autoexigent i perfeccionista. Ho tinc controlat.

Et preocupa el que pensin els oients sobre tu i la teva feina?

Estic molt agraït i content pels comentaris que he rebut. També sé distingir els comentaris que aporten coses i els que no, però jo m’he trobat pocs de destructius. He tingut aquesta sort.

Alguns d’aquests comentaris són d’espectadors que no han entès el motiu pel qual deixes el programa Preguntes Freqüents.

Tampoc és important. El que cal és que no es deixi de fer un espai de debat a TV3 i es pugui parlar de política amb la pluralitat que s’ha parlat. Que es convidin veus de Madrid i que s’escoltin moltes opinions; no hi ha bons i dolents. Que jo ho deixi no és destacable.

Al principi, molts usuaris a les xarxes socials deien que el públic del programa només aplaudia determinades opinions independentistes. Hi estàs d’acord?

Estem entrevistant polítics i, per tant, el públic reacciona. Últimament, es comporta molt i deixa parlar, que és una cosa que ara respecte a molt el públic. L’altre dia va vindre Miquel Iceta, i el van aplaudir, alguns van dir que el votarien i s’hi van fer fotografies. Això del públic és una excusa que alguns agafen per justificar segons quines coses, i en això no hi entraré.

Et molesta que relacionin el teu èxit amb la teva joventut?

Sempre m’han dit que sóc la jove promesa. Vaig començar amb 13 anys a Ràdio Sabadell. No em molesta, perquè m’ho han dit sempre. També hi ha un punt de condescendència en això. Pel fet de ser jove, he pogut comprovar que hi ha dos tipus de persones: els que et miren amb recel i ràbia, i altres que t’abracen i ho veuen com una oportunitat. Jo m’he envoltat de la gent que m’ha sabut estimar, i jo els he donat a ells tot el que he pogut.

Falta gent jove als mitjans?

I tant. Molta gent jove no té oportunitats per entrar als mitjans públics. Això ha de canviar. Perdem l’oportunitat de crear un nou star system i una nova manera de fer i entendre el periodisme. La millor fórmula de les redaccions és casar les generacions de l’experiència amb les de la joventut.

Algun projecte que t’agradaria fer aviat…

Vull fer ràdio, i m’agrada molt viatjar i conèixer. Si trobo algun format que lligui amb aquestes ganes de viatjar, doncs m’hi llençaré. Ja ho he fet una mica al “Quatre gats” d’El suplement. Aquest ofici és un privilegi: coneixes a molta gent, entres a vides que no entraries mai… És la millor oportunitat que he tingut a la vida per conèixer i aprendre. Estic molt agraït a aquest ofici perquè em permet arribar a llocs que no arribaria mai com a ciutadà normal. Només puc que donar les gràcies per tot el que m’està passant.

I no estàs gens desencantat amb l’ofici?

El periodisme és l’ofici que ens salvarà, sempre que la ciutadania se’l cregui, se’l faci seu i el defensi. És una eina clau i bàsica per canviar la societat. Jo vaig començar amb imitacions i em vaig adonar que volia fer ràdio. I quan vaig començar a fer ràdio em vaig adonar que volia fer periodisme. Però això del periodisme em va arribar més tard, quan ja feia ràdio. Vaig entendre que és un ofici amb molta responsabilitat, bonic i et permet arribar a fer més intel·ligent una societat. Pots ser un servei per a la ciutadania, i a sobre t’ho passes molt bé.

I què cal millorar del periodisme?

Tres coses. Acceptar que els professionals són lliures d’equivocar-se, que col·lectivament el periodisme no tingui complexes i sigui capaç d’organitzar-se i, finalment, que els mitjans privats no abusin de les condicions laborals dels seus treballadors. Cal dignificar l’ofici.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Ricard. Comparteixo que un bon periodisme -com el teu- ens pot ajudar a salvar, però al mateix temps és ben clar que un mal periodisme és responsable directe les més grans equivocacions que pot patir tot un poble. Cal tenir en compte que mal periodisme no és només el del que no en sap, sinó el comprat, com ho és quasi tot el periodisme espanyol.

  2. Doncs jo trobo a faltar aquell temps en què un radiofonista era un radiofonista i prou i no tenia intenció de ser periodista ni salvar el món. A la ràdio i a la televisió hi ha un excés de periodistes amb pretensions messiàniques. Les Évoles amb fan una certa urticària.

  3. Només la Cultura ens salvarà.
    I, en la mesura que el periodisme sigui un dels seus oficis de transmissió, serà una eina extraordinària.
    Ben lluny, ara com ara. Tot i les notables excepcions.

  4. Són dona de ràdio ,sobretot disabtes i diumenges matí, estic encantada amb la teva comunicació amb tots els que t’escoltem ,per molts anys puguis radiar i jo escoltar.

  5. Hi ha radiofonistes joves que prometen molt. Tenen un bona veu i una bona capacita verbal. Tanmateix, sense llevar-los gens de mèrit, els demanaria que es cultivessin, que llegissin, sobretot història, però també literatura en general, assaig, poesia… Intueixo que la majoria de periodistes de ràdio i de televisió no llegeixen gaire. Treballen molt i no tenen temps de llegir res més del que és imprescindible (aleshores, de què s’alimenten?). I si llegeixen alguna cosa fora del que els és obligatori, també intueixo que ho deuen fer en castellà. Potser són manies, però a la majoria de periodistes que jo escolto se’ls nota poc bagatge cultural i lingüístic. Per tant, mal per mal, prefereixo un “entretenidor”, un radiofonista que, entre cançó i cançó, ens expliqui alguna cosa, i no un pagat d’ell mateix amb ínfules de superman que vol salvar el món.

  6. Recordo que fa uns quants anys, no gaires, per cursar la carrera de periodisme, o de ciències de la informació, es requeria una nota de tall molt elevada, la més elevada de totes, per sobre i tot de la de medicina. Jo em pregunto: on han anat a parar aquestes llumeneres, on són, a quins mitjans treballen? És que no els sé detectar.

  7. ¿Els nostres clàssics del periodisme ja s’estudien i es llegeixen prou a les facultats? Sagarra, Pla, Xammar, Gaziel, Soldevila, Esclasans, Rovira i Virgili, Domènec Guansé, Bladé i Desumvila, Espinàs, Ibáñez Escofet… i els d’abans de la guerra que l’editor Quim Torra ha anat editant? És que a mi em fa l’efecte que González Ruano (ara no, que el tenen amagat, des que es va descobrir que era un nazi de merda), Francisco Umbral, Larra o Azorín, per posar només uns exemples, són més valorats i estudiats que no pas els nostres en llengua catalana. Qui determina que un periodista/escriptor castellà és més digne de ser estudiat que un altre de català? Quina universitat, quins catedràtics, quins professors menyspreen els nostres grans clàssics? I qui d’aquests menysprea la nostra llengua? Quina universitat tenim? Jo ho desconec, no hi he passat pas. Però vist el resultat em sembla que algú s’ho hauria de fer mirar.