Retrats i relats urbans a La Virreina

8.11.2017

La setmana passada, el Centre de la Imatge de La Virreina donava un doble tret de sortida, inaugurant dues exposicions alhora: els retaules fotogràfics de la Rue des Pyrénées del francès Yves Bélorgey i les fotografies de “Barcelona vista del Besòs” del també francès Patrick Faigenbasum i el geògraf català Joan Roca. Dues exposicions, dues mirades diferents i  una mateixa fita: visibilitzar discursos fins ara mancats de relat museístic. El passat 3 de novembre, Valentín Roma, l’actual director de La Virreina, acompanyat dels comissaris de l’exposició, Jorge Ribalta i Jean-François Chevrier, va menar-nos pels passadissos del Palau de la Rambla 99.

Fotografia de l’exposició “Barcelona vista del Besòs” a La Virreina |© Patrick Faigenbaum

Ambdues exposicions són, en paraules de Roma, una mostra fefaent del viratge de La Virreina: són alhora un tancament i una obertura. Des de l’arribada de Valentí Roma a la direcció del centre, s’ha volgut fer èmfasi en la pluralitat de discursos i relats que emanen de la imatge, reforçant així la idea del museu com un espai obert, sempre en ebullició d’on broten el pensament crític, el debat i la transgressió.

I, de ben segur, fins al proper 4 de febrer de 2018, el museu bullirà. Acollirà dues exposicions Rue des Pyrénées i Barcelona vista del Besòs; tant l’una com l’altra topografien i visibilitzen relats que acostumen a quedar fora de les quatre parets dels museus i les sales d’exposicions.

Quines imatges tenen visibilitat i legitimitat en els relats museístics i quines no? Segons Roma, les formes de relat fins ara invisibilitzades han d’irrompre als museus, esquinçant, així els relats i discursos hegemònics. Esquinçant-los sense necessitat d’esmicolar-los. Ambdues exposicions, des de la seva pròpia especificitat, s’allunyen de les representacions estereotipades i mimètiques. Les dues exposicions no deixen de ser relats urbans: l’una amb pinzells i l’altra, amb flaixos. Són noves mirades a la nostra realitat més propera: els nostres carrers.

Que no estan lligades les imatges al nostre imaginari col·lectiu? Si tanquem els ulls i pensem en la perifèria barcelonina, quina imatge ens ve al cap? A la majoria de nosaltres xemeneies i fàbriques, oi?

Fotografia de l’exposició “Barcelona vista del Besòs” a La Virreina |© Patrick Faigenbaum

Tal i com remarcaren Roma i Ribalta, tant Rue des Pyrénées com Barcelona vista del Besòs són retrats urbans que posen sobre la taula i qüestionen el llegat politicosocial heretat, les imatges heretades. No és la imatge, sigui fotografiada o pintada, una eina política i, fins i tot, de propaganda? Així com la fotografia i la pintura poden, en certes ocasions, esdevenir còmplices i perpetuadores de formes de governança, també poden esdevenir agents de canvi?

Quin paper tenen els relats urbans en la configuració de l’imaginari de les nostres ciutats? Ambdues exposicions són retrats i alhora relats urbans, petits retalls cosits els uns amb els altres des dels marges. 

Rue des Pyrénées

Yves Bélorgey, amb els seus retaules (tableaux), ens trasllada als suburbis parisencs. La Rue des Pyrénées és l’epicentre de la seva obra: el carrer que, emprant les seves paraules “enllaça la perifèria amb el centre de la ciutat”, convertint-la en el nou centre.

El carrer de Bélorgey és un carrer que es va construint constantment a si mateix, fent-se, desfent-se i refent-se: un espai en permanent tensió, amb si mateix i amb el seu entorn però també amb el present i el passat o amb la pròpia noció de mímesis i representació. Enllaça el centre i la perifèria però també el passat amb el futur: en si mateix conté el carrer que un dia va ser i el carrer que esdevindrà. Un carrer que ens recorda la Diagonal barcelonina fotografiada per Faigenbasum a la sala del costat. No enllaça la Diagonal els extrarradis barcelonins, del Llobregat al Besòs, i alhora la Barcelona d’avui amb la d’ahir?

Tres anys fotografiant en un mateix carrer, copsant-ne retalls d’aquí i d’allà per després cartografiar-los amb les seves pintures. I el resultat? Rue de Pyrénées, la primera mostra monogràfica del pintor a casa nostra.

L’exposició de Bélorgey ens trasllada a les banlieues parisenques: ens passegem entre els seus racons fins a perdre’ns-hi i endinsar-nos en la seva intimitat. Com deia el pintor nord-americà Barnett Newman, l’espai és comú, es pot compartir: l’únic veritablement íntim és el temps. Tanmateix, Bélorgey aconsegueix fer de l’espai quelcom íntim: en passejar-nos entre les seves colossals teles, ens convertim en voyeurs de la intimitat parisenca. “Entrem dins dels quadres”, com recorda el mateix pintor i aleshores ens endinsem en la seva intimitat pictòrica, feta només d’espais: carrers, places, estances i edificis. I veïns? Cap ni un. Nosaltres, espectadors voyeurs, des dels marges, ja siguin llindars, cantonades o replans. Les nostres són mirades fortuïtes i furtives als racons de la perifèria parisenca talment com ho són les imatges “robades” de Faigenbaum al Besòs de Roca.

Barcelona vista del Besòs

I no són, també, Roca i Faigenbaum voyeurs amagats rere la càmera? Al darrere de cada flaix s’hi amaguen un munt d’històries, històries del dia a dia, de la vida que s’escola pels carrers de la Barcelona de l’extrarradi.

L’exposició és fruit del treball conjunt entre un fotògraf i un geògraf, de les seves complicitats i sinergies. I, també (o sobretot), les dels veïns i veïnes del barri: l’anarquista José Gil del Besòs, l’alumna de l’Institut Barri Besòs que es convertí en una icona del barri pels moviments socials i tants altres personatges anònims que conformen el relat urbà de Barcelona vista del Besòs.

Tal com recordà Ribalta, en els últims anys “la vella perifèria s’ha convertit un nou centre” i la càmera de Faigenbaum guiada per la mà experta de Joan Roca han resseguit els canvis en la cartografia del Besòs: de les Olímpiades al Fòrum de Cultures, de les fàbriques i xemeneies als complexes residencials de luxe i al 22@, etc. Que potser són els suburbis el desbordament del llegat capitalista i neoliberal?

El barri s’ha anat amotllant al canvi, transformant-se. Roca i Faigenbaum, amb la càmera en mà, han anat resseguint les traces d’aquesta transformació urbanística. Tanmateix, com es pot retratar el canvi en un barri? Per se, el projecte de la parella artística està condemnat a la impossibilitat: a ser sempre un work in progess inacabat i inacabable. I és en aquesta imperfectibilitat on rau la seva grandesa.

Roca i Faigenbaum han resseguit durant dècades les passes i traces del canvi de la riba del Besòs, de les transformacions urbanístiques i arquitectòniques però també de les transformacions i moviments socials. Com recordaven Roma i Ribalta, l’art pot ser una bona forma de copsar, retratar i relatar la realitat, però també de canviar-la. D’alguna manera i tal com remarcà Chevrier l’exposició és en si una mostra de la seva incompletesa: la pròpia exposició inclou el seu procés de creació. Roca i Faigenbaum exposen un munt de fotografies que retraten i relaten l’hetereogeneïtat i diversitat del barri, però també fotografies del making off.

Tot relat, sempre, exclou quelcom; tot discurs és sempre una tria. I, des de la consciència  del pes de la càrrega iconogràfica que acompanya les imatges estereotipades dels barris perifèrics, la tria de Roca i Faigenbaum defuig estereotips però també idealitzacions.

Cada imatge conté un munt de mirades. Mirades ingènues, mirades carregades de prejudicis, mirades expertes. I, mirades carregades de saviesa, entre les quals sobresurten la Roca i Faigenbaum. Chevrier, un dels comissaris de l’exposició, vingut, també de París, es preguntava si “no és sempre la mirada de l’estranger la que posa en evidència les figures de crisi?”.