Retrats amb peu. Iter luminis

Desafiar-se et permet avançar. Això ho saben els practicants de qualsevol disciplina, però jo tinc per costum d’aplicar-lo a la meva fotografia. Si una cosa defineix la imatge moderna podria ser el color. El color destaca els matisos del món i el construeix amb les seves subtileses. El podem apagar, ressaltar, desaturar…

El color es va imposar fa temps i va deixar el blanc i negre com una referència clàssica, una idea primigènia, un estadi al qual es podia tornar si volíem acostar-nos als ancestres de la fotografia. Però dir que el blanc i negre, amb les seves lluites acarnissades de grisos, manca de subtileses, no es pot afirmar sense caure en una greu errada.

Sempre m’ha cridat l’atenció que pintors molt importants del segle XIX veiessin la fotografia com una competència, com una art que els obligava a emprendre altres camins. Els pintors tenien el color, infinitat de jocs de color amaraven les seves teles, i els fotògrafs del començament s’havien de conformar amb fer vibrar els grisos.

Quan t’acostes a la fotografia d’espectacles entens el paper que hi juga el color. Vermells, blaus, verds intensos competeixen en escenografies lumíniques que ens impacten, que xoquen amb la força de la música en directe. És el cas de l’espectacle que ens ofereix des de fa alguns anys la Lídia Pujol, Iter Luminis.

D’aquí el desafiament. Per fotografiar el primer concert de la temporada de la Lídia Pujol, ara quan les peces s’ajusten amb precisió i tot just acaba de sortir el llibre-disc que és, sens dubte, un símbol necessari d’aquest espectacle, m’havia de situar d’una altra manera.

Vaig decidir que el dilluns 15 de maig del 2017, a la basílica de Santa Maria del Pi, de Barcelona, prescindiria del color. Havia de substituir el joc que ella fa servir a l’escenari, del qual el millor exemple és quan la cantant es posa la corona d’espines i tot s’inunda d’un vermell intens i ressonant, per un altre, el de la força dels matisos que ens pot oferir el blanc i negre.

Per tot això he fet aquest tercer episodi dels “Retrats amb peu”, sense el desig de renyir amb els colors, que tant m’estimo, però amb la proposta explícita de desafiar-los.