Restaurar Picasso. Instruccions d’ús

29.02.2016

Josep Palau i Fabre arriba a París el mes de desembre de 1945. La seva dèria és la de conèixer Picasso. Palau s’hi apropa primer a través dels llibres i a París adquireix Picasso de Jean Cassou i A Pablo Picasso de Paul Éluard, i no és fins la primavera del 1947 que el coneix personalment.

Canvi de passepartout en l’aiguada Cap de faune diabòlic | Foto: d’Àngels Borrell

Canvi de paspartú a l’aiguada Cap de faune diabòlic | Foto: d’Àngels Borrell

Palau cerca tot allò que té a veure amb l’artista i acumula llibres, catàlegs d’exposicions, crítiques de diaris… L’any 1962 publica Vides de Picasso. Assaig de biografia pura. Barcelona: Les Quatre Estacions. 1962. (Fou escrit a París a la primavera del 1946). Palau li porta un exemplar i Picasso li fa una dedicatòria que inclou una aiguada on l’artista ha dibuixat una mena de cap de faune diabòlic de gran força expressiva.

De dedicatòries en vingueren d’altres. Del 1965 al 1969 les visites de Josep Palau a la residència de Picasso i Jacqueline a Notre-Dame-de-Vie (Mougins) es succeeixen i podem comptar una desena de visites per any. Palau prepara els volums de la vida i obra de l’artista. El 7 de novembre de 1966 entrega a Picasso un exemplar de Picasso a Catalunya (Barcelona: Polígrafa. Col·lecció Biblioteca d´Art Hispànic, 1966). Durant la jornada Picasso regala a Palau tres linòleums dedicats: Rostre mig de perfil de Jacqueline, Gran testa de dona amb capell i Cap de noi. Tots ells daten del 1962. Palau va creant la seva pròpia col·lecció d’obres de Picasso que augmentarà amb els anys amb compres a galeristes com Joan Prats, Artur Ramon o a la mateixa Galeria Madoura.

La col·lecció que avui pot visitar-se a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, està composta majoritàriament d’obra sobre paper. Carme Bello i Àngels Borrell, sòcies fundadores de l’empresa de restauració i conservació preventiva Estudi B2, s‘han encarregat de la restauració d’aquelles obres que han necessitat ser intervingudes. L’any 2005 van intervenir en una trentena d’obres de Picasso incorporant paspartú amb material de conservació de pH neutre i fonadures també de conservació. Posteriorment han intervingut d’una manera més localitzada en diverses obres netejant, desacidificant, consolidant estrips, aplanant…

La Fundació Palau va acollir el 26 de febrer una xerrada sobre els criteris d’intervenció a l’obra gràfica de Pablo Picasso. L’audiència va ser heterogènia, molts restauradors i alumnes de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya, així com altres professionals del sector. Carme Bello i Àngels Borrell van iniciar la seva exposició fent un petit repàs de les característiques i tipus de paper i elements sustentats a l’obra de Picasso:

1- Picasso empra com a suport pels seus dibuixos papers d’estrassa, paper de diari no imprès, tovallons de paper, capses de cigarretes, paper pintat, sobres, fulls de llibreta, etc. i la qualitat d’aquest paper és determinant per a la conservació de l’obra.

2- D’altra banda, Picasso s’abasteix de papers de gran qualitat per a les seves estampes  -Fabriano, Guarro, Canson, Arches- i dissenya ell mateix les filigranes pels papers emprats en diverses obres literàries que ell il·lustrava.

Filigrana Picasso a "Dibujos y escritos" de Picasso que l'artista va regalar a Josep Palau i Fabre el 27 de novembre de 1966 a Mougins | Foto: Àngels Borrell

Filigrana Picasso a l’obra  Dibujos y escritos, del mateix Picasso, que l’artista va regalar a Josep Palau i Fabre el 27 de novembre de 1966 a Mougins | Foto: Àngels Borrell

Paral·lelament trobem els collage, en els quals Picasso feia servir gran diversitat de materials, com papers de diari, cartró, impresos, tinta, gravat, sorra, etc.

3- Els elements sustentats són tan variats com els papers, i inclouen: tinta, llapis de grafit, llapis de color, carbonet, ceres, retoladors per fer dibuix, dedicatòries, il·lustracions per a llibres o temes personals, i guaix, aquarel·la o pastel quan dóna un tractament de pintura a l’obra.

Les conferenciants van continuar amb una explicació de les degradacions més habituals que pateix l’obra gràfica:

1.- L’obra gràfica pateix les mateixes degradacions que qualsevol document, objecte o llibre en suport paper, però a més a més pateix degradacions específiques perquè és objecte d’exposició i perquè s’hi empren tècniques diverses.

L’abús expositiu ha acabat perjudicant l’obra gràfica. Moltes obres sobre paper es presenten sense matisos ni clarobscurs, per exemple; han perdut la qualitat inicial i han acabat convertint-se en fetitxes.

2.- El suport ha de ser compatible i adequat al mètode d’execució. A l’obra de Picasso s’han trobat cartrons pintats a l’oli, en què l’oli ha traspassat el cartró i s’ha oxidat modificant la seva naturalesa i accelerant els processos d’oxidació d’alguns pigments com el blanc de plom.

3.- A la tècnica d’estampació pot succeir que la força de la pressió a la matriu provoqui incisions tan profundes que arribin a segar la làmina per la zona del bisell. Cal tenir present que el tintat i destintat de les planxes influeixen molt en el resultat final d’una estampa, ja que si aquesta operació no s’executa bé pot provocar greus oxidacions en el suport.

4.- Un dels principals problemes, en general, però també a l’obra de Picasso concretament, són els sistemes d’emmarcament i l’abús expositiu.

Davant d’aquestes problemàtiques de conservació Estudi B2 va fer un repàs dels criteris que s’havia de seguir per determinar una actuació:

Les conferenciants van explicar que, de la tendència dels anys 60-70, quan es refeien completament les obres -de fet es repintaven-, s’ha passat a la mínima intervenció o a la no intervenció.

Incideixen en el fet que hi ha diversos punts que s’han de contemplar abans d’establir un criteri d’intervenció concret:

1.- Tipus de patologia que pateix l’obra

2.- Tipus i característiques de l’obra

3.- Tipus de client :

– Privat: quan les obres pertanyen a un particular, a requeriment seu, les actuacions de restauració són més intervencionistes.

– Públic: si la propietat pertany a un organisme públic el concepte canvia i la restauració extrema el respecte integral a l’obra, procurant intervenir-hi el mínim imprescindible.

Actualment hi ha la tendència a no intervenir en obra gràfica. A les exposicions temporals hi podem trobar dibuixos o gravats molt enfosquits, estripats, arrugats, amb faltants, bruts, tacats, etc., perquè regeix la intervenció mínima i el respecte pel pas del temps. Aquestes patologies, però, no són degudes al pas del temps sinó més aviat a la manipulació, l’emmarcament incorrecte, l’emmagatzematge poc adequat o l’exposició excessiva, per exemple. Per contra, el pas del temps sí que determina una pèrdua de la resiliència dels materials.

Retirada dels adhesius àcids en el revers d’un dibuix de Picasso de la Fundació Palau. | Foto Àngels Borrell

Retirada dels adhesius àcids del revers d’un dibuix de Picasso de la Fundació Palau. | Foto Àngels Borrell

4.- El pressupost i els mitjans dels que es disposen condicionen també la intervenció.

Per concloure, les conferenciants recalquen que les expressions “mínima intervenció” o “la peça mana” són frases fetes per les quals no es poden guiar els professionals del sector de la restauració sobre paper. Per naturalesa, l’obra gràfica transmet un missatge visual. És imperatiu doncs mantenir-les en condicions òptimes, evitant que s’alteri aquest missatge, i exposar-les pel gaudi i estudi del públic.

Els restauradors especialitzats en paper han d’assumir que els criteris d’intervenció no poden ser el mateixos en llibres i documents d’arxiu que en obres d’art.

 

Neteja per bany d’immersió de dos gravats de Picasso de la Fundació Palau. | Foto Àngels Borrell

Neteja per bany d’immersió de dos gravats de Picasso de la Fundació Palau. | Foto Àngels Borrell

 

Conclusions

La missió dels museus és salvaguardar el patrimoni que custodien i fer difusió de les col·leccions. El personal del museu té, per tant, la responsabilitat de mostrar les obres d’art en les millors condicions possibles i facilitar-ne una visió el més fidedigna possible per tal que el públic en pugui gaudir i l’obra pugui ser estudiada. En aquest sentit, és imprescindible comptar amb la tasca dels especialistes en restauració.

A una col·lecció nombrosa i de procedència tan diversa (donacions, compres, regals de l’artista, etc.) com la col·lecció d’obres de Picasso de la Fundació Palau, i pel fet de tractar-se d’una col·lecció heterogènia (gravats, llibres, dedicatòries….), les obres poden presentar, i de fet presenten, patologies de tipus molt diferents. A partir de l’estudi d’aquestes patologies i després d’una reflexió en què intervenen diferents factors, els especialistes en restauració consensuen amb la institució una actuació de restauració o una altra. La conclusió de tot l’exposat a la jornada “Criteris d’intervenció” és que aquest diàleg és imprescindible i que tot procés de restauració és fruit d’una reflexió que ha de tenir en compte factors com les patologies de l’obra, els suports o les tècniques.

Un dels punts més importants que s’extreu de la xerrada és que els especialistes en restauració d’obra gràfica no poden fer ús dels mateixos criteris a l’hora d’intervenir en una obra d’art que en un document. La tendència a la no intervenció o a la intervenció mínima com a premissa és poc encertada, i des de les institucions no hauria de ser un criteri vàlid. No s’haurien de fer exposicions temporals sense reservar una part del pressupost a la conservació i restauració, per tal de condicionar o preparar l’obra per a ser exposada.

Text de Carme Bello (Estudi B2), Àngels Borrell (Estudi B2) i Maria Choya (Fundació Palau). Fotografies d’Àngels Borrell.