Res és meu: l’autoria dels altres

10.02.2018

Una biblioteca que amaga els títols dels seus llibres, taules de treball d’uns alumnes de belles arts empastifades de pintura i gargots, una escala metàl·lica fixada a la paret, un quadre en blanc, peanyes alineades, una obra de teatre enregistrada i amagada en un racó que pica els timpans, grans vidres, cubs de formigó i fusta, un forat a la paret, un vàter ocult, un paper escrit i firmat per Josep Pla. Una exposició pensada per Enric Farrés i, tot i això, res del que exposa és realment seu. “Res és Meu” s’ha creat a partir d’idees, inspiracions i creacions d’altres persones. Artistes i no artistes. Podem dir, doncs, que només el títol de l’exposició és pròpiament de l’artista.

‘Res és Meu’ s’ha creat a partir d’idees, inspiracions i creacions d’altres persones | Foto: Clàudia Roca

L’exposició “Res és Meu” es podrà veure fins al 23 d’abril, repartida entre el Bòlit situat a la plaça del Pou Rodó amb dotze obres exposades i el Bòlit que es troba a prop de la capella de Sant Nicolau, la qual aprofita el seu petit espai per exposar tres obres més. Entre les dues seus del centre d’art contemporani gironí, es reparteixen un seguit d’obres i material audiovisual que posen en dubte el concepte clàssic de mirar una exposició seguint sempre el típic fil conductor de “arribo, segueixo el camí que s’ha creat, no toco res per si de cas i me’n vaig”. Farrés trenca aquest fil, ell vol que l’espectador deixi de mirar d’aquella manera que manté l’art com una cosa intocable, vol que la gent experimenti amb ell, que se senti atreta per voler saber més de tot allò que està veient. L’artista ens convida a sentir l’art, a descobrir-lo a través de conceptes molt únics i estètics. Siguem sincers, pujaries a una escala que et trobes fixada a la paret mentre mires una exposició? Oi que no? Mec, resposta incorrecta, has de fer-ho. Si l’escala és allà, és per alguna cosa.

Pots pensar que aquella escala és allà per arreglar algun tipus de fallada tècnica i que l’han deixat en una paret qualsevol perquè els encarregats tornaran de seguida. Farrés vol el contrari, vol que toquis l’art, el puguis sentir, el puguis veure d’una manera gens reglamentària on, en un altre context, un pas en fals podria trencar l’obra —si al pujar l’escala i veure el vàter que hi ha amagat a la vista del públic no et complau massa, això ja és un altre tema, però és interessant i curiós poder veure l’obra oculta de Torres Monsó (exposada de forma permanent) a través d’una altra exposició. Posem un altre exemple, si et trobessis un paper escrit i firmat per Josep Pla entre les pàgines d’un llibre, com te’l miraries? Bé, i si aquest mateix paper estigués emmarcat a la paret com si fos una obra d’art espectacular? Ho consideraries literatura, art o simplement un objecte més sense caire artístic? Quina seria la teva reacció?

Quan algú ens parla d’exposicions, tots ens imaginem el típic museu o centre d’art on hi ha un seguit d’obres exposades amb els seus noms, les seves descripcions i un recorregut que s’ha de començar sempre des del mateix punt. Al Bòlit això no és així, al Bòlit pots fer-ho a la teva manera, mirar primer allò que més t’interessi i llavors acabar l’experiència que ens regala Farrés amb una obra que, si bé potser no et fa gaire el pes, no podràs negar que té un cert aire original: un llenç en blanc. Un llenç que es troba al Bòlit de Sant Nicolau i que pot provocar desenes de reaccions diferents d’una mateixa persona. A “Res és Meu” no existeixen parets que ens portin per un camí definit, cadascú s’ho fa i s’ho desfà a la seva manera, és per això que al Bòlit cadascú pot observar les peanyes i els diferents plafons de vidre amb l’ordre que més li agradi. Des de l’esquerra, des de la dreta, des de la perspectiva del quadre o des de la paret que hi ha a l’altre extrem. Tothom és lliure d’interpretar-ho com vulgui.

Dit d’una altra manera, l’objectiu que Enric Farrés ens vol fer entendre és que tothom pot tenir el seu propi criteri a l’hora de mirar i opinar sobre una obra d’art; per ell, el concepte de la mirada sobre un objecte catalogat com artístic és molt important, per això trenca la pauta de mirar aquell quadre o aquella estructura de la manera que ens han ensenyat des de petits: des d’una distància prudent. Farrés busca una nova forma de mirar, col·loca les seves no-obres en espais curiosos, donant un significat diferent de tot allò que envolta l’exposició. Ja sé que ara fa fred, però si no surts a la plaça del Pou Rodó, no crec que puguis veure els quadres que es troben encarats cap a fora. Farrés juga amb nosaltres, juga amb l’espectador convencional que es nega a poder mirar obres d’art des d’una altra perspectiva, perspectives com la que ens pot donar aquell diminut forat fet a la paret, i sí, aquest també forma part de “Res és Meu”.

Com a punt final que vull destacar, l’exposició que es troba al centre Bòlit de la plaça del Pou Rodó conté un metratge on s’ensenya com es va muntar l’exposició per a la sala de Sant Nicolau. No hi ha música, no hi ha diàlegs preparats, és una obra de teatre improvisada amb 20 persones com a públic a banda i banda i tres homes que s’encarreguen de muntar l’exposició. Us hi heu fixat? Són ells qui ho munten, no pas Farrés. Tornem a aquell concepte d’autoria que pren tanta importància en una exposició com aquesta on només el nom de l’artista és pròpiament seu.

És normal que aquesta nova manera de mirar ens pugui semblar estranya al principi, acostumar-se a coses noves mai és fàcil, però l’exposició de Farrés juga amb tot allò que en un altre centre o museu mai s’haurien atrevit a utilitzar, i és aquesta originalitat i risc el que provoca que “Res és Meu” sigui tant d’Enric Farrés.