Requiems: Victoria i Vivancos

3.03.2019

El RIAS Kammerchor és un dels conjunts vocals més importants del moment. Amb seixanta anys d’història, arriba a L’Auditori amb el seu nou director titular, Justin Doyle, per interpretar un programa molt suggeridor que combina passat i present a través dels Rèquiems de Tomás Luis de Victoria i Bernat Vivancos. Joan Magrané en fa la seva presentació a Núvol.

RIAS KAMMERCHOR, Requiems de Victoria i Vivancos. Foto: L’Auditori.

Tomàs Luís de Victoria nasqué a Àvila l’any 1548. Passà la infantesa cantant a la Catedral i la suma de talent i devoció l’enviaren a Roma encara adolescent. Passà vint anys a la cort papal abans de poder retornar a Castella i retirar-se com a capellà personal de Maria, germana de Felip II, viuda de l’emperador Maximilià II i filla de Carles V.  L’emperatriu morí al febrer de 1603 i al març se celebraren una vetlla i tres misses votives. En la darrera es cantà per primera vegada la Missa pro defunctis: In obitu et obsequis sacrae Imperatricis. “Honras y obsequias” solemnes que es repetiren amb caràcter públic a l’abril. Aquest Officium defuntorum es convertirà en la darrera obra publicada per Victoria, el seu cant del cigne, que morí l’any 1611.

Tret del motet a 4 Taedet animam meam inserit en la darrera edició, el dit Requiem de Victoria està escrit per a 6 veus: 2 sopranos, alto, 2 tenors i baix. El cant pla domina, sugui des de la segona veu de soprano sigui des de l’alto, el teixit polifònic. El Requiem aeternam, tripartit, s’estructura sobre el mateix cantus firmus que el Kyrie, també en tres parts: Kyrie a 6 veus, Christe a 4 i de nou Kyrie a 6. Victoria, entre d’altres absències, no tracta el tema del Dies Irae, cosa que dona un caràcter recollit a tota la missa.

L’Ofertori central és més complex i dinàmic. Tot una arsenal d’inventiva dramàtica per submergir-nos en les poenis inferni per tot seguit elevar-nos al cel. El Sanctus, l’Agnus dei i el Lux aeterna són d’una simplicitat corprenedora. Cal remarcar l’estremidor i auster motet Versa est in luctum (Job 30, 31). En un moment la part superior s’eleva per sobre les altres veus en un cant ple d’angoixa i dolor repetit diverses vegades: Parce mihi, Domine, nihil enim sunt dies mei.

Bernat Vivancos nasqué a Barcelona l’any 1973. Passà la infantesa cantant a l’Escolania de Montserrat. Després d’uns primers estudis de composició a Barcelona continuà perfeccionant-se al Conservatori de París. L’any 2000 és clau: la trobada amb el compositor noruec Lasse Thoresen i la seva concepció alhora espectral i modal, unint tècnica i espiritualitat, de la seva música coral tindrà una gran influència en l’obra posterior de Vivancos. Set anys després torna a la muntanya de Montserrat ara com a director musical de l’Escolania tancant així un cercle vital. Tant el Requiem (2016) com la resta de la seva obra vocal (Blanc, 2011) es poden trobar en dos discs excel·lents de Neu Records cantada pel Latvian Radio Choir dirigit per Sigvards Klava, embaixadors perfectes del seu món sonor.
El Requiem de Vivancos és eclètic i heterodox. No segueix cap cànon ni litúrgia establerta i és la suma de diversos interessos del compositor. El resultat és una música contemplativa i alhora diversa: l’estàtica i extàtica homofonia de l’Aeternam, el cant circular de L’amour, le temps, la glossa polifònicament implosionada de l’O Virgo splendens montserratina, la simplicitat íntima de Souffle ta bougie o la lluminosa massa d’O Lux beata. Música neta i blanca, sense rugositats. Pau sonora. Pregària. Com diu el mateix compositor: “no som nosaltres els qui ascendim al cel, és Déu, qui, amb la seva bondat de pare, ens perdona i abaixa el seu braç poderós per recollir-nos”.