Llegiu un capítol de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel

14.10.2015

Marta Rebón ha traduït un bon feix de literatura russa, tant clàssica com contemporània. Núvol publica avui en exclusiva un capítol de la seva traducció de Temps de segona mà: la fi de l’home roig, de Svetlana Aleksiévitx, gràcies a la cortesia de l’editorial Raig Verd, que publica el llibre el dia 29 d’octubre. Us el podeu descarregar aquí. Rebón ens presenta aquí la vida i obra d’aquesta autora que acaba de ser distingida amb el premi Nobel.

L'escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx

L’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx

En el seu últim llibre, Temps de segona mà: la fi de l’home roig”, que l’editorial Raig Verd publicarà d’aquí a uns dies, Svetlana Aleksiévitx escriu: “La civilització soviètica… M’afanyo a reproduir-ne les petjades. Cares que conec bé. Faig preguntes no sobre el socialisme, sinó sobre l’amor, la gelosia, la infància, la vellesa. Sobre la música, les danses, els pentinats. Sobre milers de detalls d’una vida que ha desaparegut. És l’única manera d’encabir la catàstrofe dins un límit familiar”. D’aquesta manera va concebre la seva pentalogia sobre la gran utopia comunista, i la seva desfeta, la flamant Premi Nobel, a partir de testimonis directes, gravadora i llibreta en mà, convençuda que la historia només s’interessa pels fets, deixant de banda els sentiments. Tot el seu treball és fruit d’aquest mirar el món amb els ulls d’una escriptora de literatura, i no pas d’una historiadora, meravellada davant la resiliència de l’ésser humà.

Tal com recorden els seus amics de joventut, va demanar permís al diari en el qual treballava, es va comprar un magnetòfon de rodet obert (no n’hi havia d’altres) i se’n va anar per les ciutats i els pobles de la Unió Soviètica per enregistrar els records de les dones que van combatre en el Front Oriental durant la Segona Guerra Mundial. D’aquest treball de camp, en va sorgir La guerra no té rostre de dona, que va haver d’esperar a veure la llum als temps de Gorbatxov. Un cop caigut el mur de Berlín, i després que Bielorússia hagués recuperat la seva independència, la relació de la periodista amb el govern d’Aleksandr Lukaixenko tampoc no va ser, ni ha estat, gaire fàcil: va esdevenir el blanc de campanyes d’assetjament que la van empènyer a fer les maletes i viure exiliada a diversos països d’Europa. Els altres llibres que conformen la pentalogia són: Els darrers testimonis, Els nois de zinc, Pregària de Txernòbil: crònica del futur i Temps de segona mà: la fi de l’home roig. En tots ells, Aleksiévitx fa parlar per la ferida els seus entrevistats, traient-ne un relat sincer, al marge del discurs oficial.

el temps de segona mà Svetlana AlexievichGran exponent de la literatura de no ficció, Aleksiévitx, formada a la Facultat de Periodisme de Minsk, indaga la realitat a través del pinçanàs de Txékhov, Tolstoi i Dostoievski. Per què compon un cor de veus en els seus llibres? Segons l’autora bielorussa, la premsa escrita és un mitjà que es queda curt a l’hora de captar certes realitats i que, per tant, cal descobrir noves formes d’expressió davant esdeveniments traumàtics, com ara el desastre de Txernòbil, la guerra d’Afganistan o el Cop d’Estat a la Unió Soviètica del 1991. En aquests casos, creu la periodista, el més efectiu és no allunyar-se del document, de la veu del testimoni, d’allò que està més a prop de l’experiència, tot recuperant la tradició oral. El mètode que segueix als seus llibres és fer el seu paper com a entrevistadora gairebé invisible als lectors, per tal que l’únic protagonista sigui la veu nua. Són els testimonis-narradors els qui expliquen, s’enfurismen, ploren, sospiren, dubten o s’enfronten a l’imperatiu de donar testimoni i d’ensopegar sempre amb els límits del llenguatge, que els duu a un atzucac.

Inspirada per l’historiador i activista bielorús Alés Adamóvitx, autor d’un llibre colpidor sobre el setge alemany de Leningrad, Aleksiévitx sap que la vida ofereix tantes versions i interpretacions sobre el mateix esdeveniment que no hi ha text de ficció ni document capaç de fer emergir la diversitat en el seu conjunt. Diu Aleksiévitx: “Vaig decidir recopilar les veus del carrer, el material que hi havia al meu voltant. Cada persona ofereix el seu propi text. I em vaig adonar que a partir d’ells hi podia fer un llibre. La vida es mou massa a corre-cuita: només col·lectivament podem crear un quadre únic i múltiple. Vaig escriure els meus cinc llibres d’aquesta manera. En les meves obres, tots els personatges, emocions i esdeveniments són reals… Faig moltes preguntes, selecciono episodis i, d’aquesta manera, participo en la creació de cada títol. El meu paper no és només agusar l’oïda d’amagat al carrer, sinó també el d’una observadora i pensadora… Crec que no es pot reflectir l’ampli abast de la vida sense documents… El quadre estaria incomplert”.

En Temps de segona mà: la fi de l’home roig, Aleksiévitx indaga en dos tipus d’homes, l’homo sovieticus, apel·latiu crític per referir-se a una categoria de gent modelada per l’ideari comunista oficial, i aquest mateix home, però ja en el tauler de joc del neocapitalisme i el lliure mercat, que en gran part és com el primer, però sense les bastides morals soviètiques, aclaparat per una llibertat que no s’havia atrevit ni a somiar. Com va escriure el també periodista nascut a Ucraïna Vassili Grossman a Tot flueix, l’única cosa que Rússia no va conèixer en mil anys fou la llibertat. L’homo sovieticus vivia atrinxerat en barricades mentals, ella també ho va patir en carns pròpies: «He passat tota la vida a les barricades, voldria anar-me’n… Aprendre a gaudir de la vida. Trobar una visió normal… Una barricada és un lloc perillós per a un escriptor. Un parany. A les barricades s’esguerra la vista, la pupil·la es contrau, el món perd els colors… Des d’una barricada no es distingeix l’ésser humà, es veu només un punt negre.»

Llegiu un fragment de Temps de segona mà: la fi de l’home roig