Reparar el món amb esparadrap i Betadine

31.10.2018

“Parlar de reparar el món és tan difícil com voler curar un leprós posant-li una mica d’esparadrap i Betadine”. Miguel García-Baró, professor de filosofia a la Universitat Pontifícia Comillas de Madrid, començava la xerrada Reparar el món amb una galleda d’aigua freda. Després de diverses conferències sobre les catàstrofes, la barbàrie o l’origen del mal en els homes, el Caixaforum va tancar el passat 25 d’octubre el cicle Pensar el mal en el món contemporani amb una ponència que, partint de la magnitud i la dificultat de la tasca, va dibuixar un possible camí cap a un món millor.

El professor de filosofia Miguel García-Baró | Foto: CaixaForum

Els soviètics van descobrir que, dos mesos abans de perdre la guerra, els nazis havien fet un mapa comptant el nombre de jueus de tot el món amb una precisió esfereïdora. Per a Hitler, cada ésser humà que tingués tan sols un avi de procedència jueva estava condemnat a mort. I per dur a terme aquest objectiu, va intentar minimitzar a zero la resistència. Elie Wiesel, supervivent dels camps de concentració, va escriure: “Es convertia a tota víctima en còmplice del seu botxí. Se’ns tractava com a insectes, perquè nosaltres ens convencéssim que no érem més que això i veiéssim lògic que se’ns havia d’exterminar”. Tots aquests fets, que avui són en l’imaginari col·lectiu la materialització més pura del mal, van succeir amb el recolzament o la complicitat passiva de grans pensadors i polítics del segle XX. Miguel García-Baró explica que, partint d’això, “és ingenu recuperar l’esperança política”.

Què necessita el món per a ser millor, si no és la política? Bellesa? “Pensar que «la bellesa és el que ens salvarà» és estúpid”, diu García-Baró, ja que pot estar al servei de qualsevol propòsit, encobrint el pitjor dels objectius. Tendresa, potser? “Això és el que s’adquireix a les sectes o a l’Estat Islàmic”, apunta García-Baró, ja que aquests grups proporcionen als seus adeptes una llar amb gent que els defensarà sempre i una causa per la qual donar la vida. Ni la bellesa ni la tendresa són útils, doncs, per intentar extirpar el mal del món. El que necessitem, segons el filòsof, passa per una revitalització de les arrels democràtiques de la societat. “Hem de veure’ns a nosaltres mateixos com a radicalment individus, radicalment lliures”.

Per García-Baró, “acostumem a dirigir la nostra voluntat i les nostres accions en direcció contrària a allò que ens fa més por”, afirma. I només quan descobrim que hi ha una cosa que no estaríem disposats a fer per evitar el que més temem és quan “neix la moral”. I només així, deslliurant-nos del nostre egoisme, podem constatar “unes veritats que cauen sobre nosaltres, com una evidència”. El que ens defineix com a animals racionals, segons García-Baró, és la capacitat d’apartar la por i l’egoisme i deixar-nos guiar per aquestes evidències, per molt que vagin en contra dels nostres interessos. La vida de Sòcrates, per exemple, és aquesta racionalitat duta a l’extrem, ja que va estar disposat a morir per defensar el que creia.

García-Baró formula una mostra de veritat evident en forma d’exhortació: “quan vegis un ésser humà, considera’l com una finalitat en si mateix, i no com un mitjà per arribar a una altre cosa”. La manera de distingir aquestes certeses a la vida en comunitat és el diàleg, entès com l’entenia Sòcrates. Sotmetre a un judici constant totes les opinions, que si només s’aguanten per la por, quedaran en evidència. Fa falta espai per a l’autèntica confrontació d’idees que pot construir veritats. De fet, García-Baró acaba insistint que, si no adoptem aquesta actitud, “la història pot millorar, però quan torni a passar una catàstrofe de seguida ens rendirem”.