Renée Fleming: Monotonia

7.02.2019

Quan una crítica comença amb lloances a la pretèrita i gloriosa carrera d’un intèrpret, malament. Vol dir que l’adversativa pot ser contundent. Avís a navegants: aquesta crítica, segurament, n’és una mostra.

Renée Fleming

René Fleming ha estat una diva indiscutible, en el sentit més ampli de la paraula. No només una gran cantant sinó, també, un personatge envoltat sempre d’una aura de glamur i sofisticació. Sense tenir un instrument privilegiat, simplement un timbre bonic de soprano lírica, ha fet una carrera extraordinària gràcies a la seva intel·ligència i talent, a una treballada tècnica vocal i a una elegància de perfum aristocràtic en el fraseig. Amb aquestes armes i una atractiva presència escènica es va fer un lloc en l’Olimp operístic, seguint les petjades de les Schwarzkopf, Della Casa o Te Kanawa. És a dir, destacant en el repertori mozartià i straussià amb papers com la Mariscala d’El cavaller de la rosa, Arabella, la Comtessa de Les noces de Figaro o Donna Anna de Don Giovanni, que se li adaptaven com un guant.

A partir d’aquest terreny, que va fer seu, va estendre el camp d’acció cap al repertori francès, eslau (en el record la seva Rusalka, no massa idiomàtica però sí sofisticada) i, és clar, el repertori operístic del seu país natal, els Estats Units, protagonitzant títols com El tramvia anomenat desig, de Previn o Vanessa, de Barber. En canvi, les seves incursions en l’òpera italiana han estat ocasionals i poc reeixides si exceptuem, potser, La traviata, de la que en va voler fer un títol emblemàtic més per l’element teatral que pel vocal, més discutible. Vaig tenir la sort de gaudir de la seva Mariscala a Munic, al costat de Von Otter i Kurt Moll, quan estava en plena forma i, no fa gaires anys, al Festival de Pasqua de Salzburg, una Arabella en la que ja mostrava signes d’esgotament vocal.

Ara que ja ha abandonat els escenaris operístics i es dedica només al recital ha visitat Barcelona i, tot i ser conscients que els millors temps de la soprano ja havien passat, l’esdeveniment era esperat amb expectació. Una expectació que va omplir el Palau de gom a gom d’un públic entregat, ja d’entrada, a la diva americana que presentava un programa un xic desconcertant, que deambulava per viaranys tan aliens entre sí com Brahms, Léhar, Tosti, Dvorak o Villa-Lobos. Però tampoc això seria important si el carisma i la classe de Fleming s’acabaven imposant. Malauradament, no va ser així.

El més decebedor del recital va ser -més enllà que la veu, que mai havia tingut massa volum, ha perdut gairebé tot el seu esmalt i tota capacitat d’expansió i que, a partir del Sol oscil·la de manera alarmant– la manca d’empatia i d’emoció que va destil·lar la cantant. Quan hom va a veure una vella glòria ja accepta d’antuvi defectes i mancances, però a canvi demana aquella guspira de geni, aquella frase colpidora, aquella paraula dita amb emoció, fins i tot aquella emoció que provoca una errada. Tot això va en el contracte i és bonic que així sigui.

Però el que ha passat en aquest recital és que Fleming, potser massa conscient de les seves limitacions i obsessionada a amagar-les, ha anat amb el fre de mà, tant vocal com emocional, posat tota la vetllada. Si els quatre lieder de Brahms que van obrir el recital s’acceptaven com a escalfament obligat i les cançons de Kevin Putts com un peatge necessari, la Bachiana de Villa-Lobos semblava que havia d’obrir el flascó de les essències. Però la projecció va ser tan limitada i el fiato tan curt que la cosa no va aixecar el vol. Ni tan sols quan presentava les peces semblava la cantant massa implicada, si bé al final del concert es va deixar anar una mica més. La primera part va acabar amb l’especialitat de la casa, la Cançó de la lluna de Rusalka, de Dvorak, en la que, per un moment, es va intuir la màgia d’altres temps.

Conscient, com dic, de les seves limitacions i tractant de no perdre el control de la veu en la zona centre aguda, Fleming ho va cantar tot en una franja dinàmica que oscil·lava entre el mezzopiano i el mezzoforte, caient inevitablement en una monotonia expressiva que no va desaparèixer ni quan va agafar, de manera sorprenent, el micro per cantar un descafeïnat Medley de musicals americans. No era la nit de Fleming, en definitiva.

L’únic moment de certa emoció va sorgir en les propines, amb una bona arrencada de Summertime i l’imprescindible O mio babbino caro, en el que la soprano va semblar, per un moment, treure’s la cotilla i mostrar les vergonyes, però també les virtuts.

Per acompanyar-la en aquest concert, René Fleming va comptar amb un col·laborador de luxe. El pianista Hartmut Höll, gran especialista en el repertori liederístic i que, en aquest cas, va saber estar en un impecable segon terme tota la nit, tocant amb elegància, ajudant a la diva, respirant amb ella i, fins i tot, controlant el timing entre peça i peça per tal que el ritme no decaigués. Però un no deixa de preguntar-se si, per un programa d’aquestes característiques, calia un pianista del nivell i la categoria de Höll. En qualsevol cas, un luxe asiàtic que s’agraeix.