Rellevància de la imatge, iconografia del Procés

15.03.2018

Des de l’inici de l’actual curs escolar, Catalunya ha viscut una successió de fets polítics, socials i humans que es poden qualificar, per la seva envergadura, d’històrics. El periodisme, davant d’aquesta quantitat d’esdeveniments, està vivint «un auge espectacular d’audiències, propulsat per la velocitat, i el terrabastall de les noves tecnologies». Miquel Martí i Freixas ho analitza en l’article que podeu llegir al número de març de «Serra d’Or».

Les primeres protestes van ser molt més transcendentals del que aquella nit del 20 de setembre podia semblar i han estat usades contra els capdavanters de l’ANC i d’Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. (Foto: Serveis Informatius de TV3 i «30 minuts»)

La paraula ha sigut —i continua sent— el canal conductor de tota aquesta allau de continguts històrics que vivim dia a dia. Però la paraula sense la imatge no aportaria el que ens mostra la simbiosi de totes dues. Freixas ens presenta un seguit de fotografies «centrant-me en un marc temporal de tres mesos, des de l’acció juridicopolicial contra el referèndum (20 de setembre) fins a la nit electoral (21 de desembre)». Aquestes imatges preses de la televisió pública, «enregistrades des d’una perspectiva informativa i periodística» i «realitzades sota una pressió política sense precedents en la nostra democràcia», s’inicien en les primeres protestes al setembre i són les que «acabaran sent usades en contra dels capdavanters d’Òmnium i de l’ANC», i «interpretades per fiscals i jutges amb malvolença» sense fer esment al fet que «els Jordis» desitjaven apaivagar qualsevol possible demostració de violència.

Pel que fa a les imatges del diumenge 1 d’octubre «són per si soles un llargmetratge. Podrien ser un documental fet només amb material d’arxiu, el qual no necessitaria veu en off per fer-se entendre». D’aquest dia, Freixas escull les que mostren el trencament de la porta de l’escola de Sant Julià de Ramis, a Girona, «una imatge en què un grup de policies, completament uniformats, esberlen un vidre i a puntades de peu entren en un centre de votació on erròniament esperaven la presència de Carles Puigdemont».

Posteriorment a l’1 d’octubre, hi hagué diversos comunicats oficials com a conseqüència del que es va viure el primer diumenge d’aquell mes. El primer, el de Felip VI, el qual per mitjà de la televisió «condemnà amb duresa l’actitud dels polítics i ciutadans catalans». Aquesta censura fou verbal i visual, amb la severitat com a protagonista de la seva mirada i, al fons, un quadre del fill de Felip V, Carles III, coneguts ambdós per la repressió que efectuaren contra la llengua catalana. Els següents comunicats oficials foren els de Carles Puigdemont, la posada en escena del qual «jugava amb les portes del fons», així com la tria de banderes, que també és significativa. La gesticulació de les mans transmetia, en el seu cas, «obertura i exposició d’arguments, però també fermesa».

Freixas assenyala, també, la importància de les imatges de l’entrada a la presó de la meitat del govern i dels «Jordis»: «No són gaire explicatives d’allò que succeeix, però, com en una pel·lícula de misteri o de por, el que és colpidor és el que no es veu.»

La manifestació de l’11 de novembre, en què es reclamà l’alliberament dels presos polítics, prengué «un caire visualment no habitual» gràcies a «l’acció col·lectiva per il·luminar la trobada amb el llum dels telèfons mòbils». Una manifestació que, per a Freixas, fou «un feix de llum enmig de la foscor, una pista d’aterratge, la claror al final del túnel».

En totes aquestes imatges, que reflecteixen la tensa situació dels últims mesos, podem percebre-hi «la posada en escena com a construcció del missatge en tots els seus aspectes», essent la imatge, en paraules de Didi Huberman, «una petjada, un rastre, un traç visual del temps que va voler tocar».

Llegeix l’article de Miquel Martí Freixas al número de març de Serra d’Or, en paper o en digital!