Rellegir Mercè Rodoreda a la llum de ‘La Mort i la Primavera’

15.11.2017

Després de deu anys de gestació, Club Editor reedita La Mort i la Primavera de Mercè Rodoreda, revisada per Arnau Pons, que també hi ha escrit un postfaci a tall d’assaig interpretatiu, i que pren de referència l’edició de Núria Folch publicada el 1986. La novel·la pòstuma de Rodoreda arribarà a les llibreries aquesta mateixa setmana, i ofereix una nova reflexió a la controvèrsia que ha acompanyat fins a dia d’avui una història que, com era costum en Rodoreda, va ser escrita en més d’un estadi redaccional. Una nova espiera, doncs, per poder rellegir la seva obra.

Mercè Rodoreda (1908-1983)

Pons ha encarat aquest repte des del respecte absolut a la tasca de classificació i interpretació de Folch, vídua de l’editor Joan Sales, amb qui Rodoreda va intercanviar un extens epistolari i que a la mort de l’autora va iniciar la dificultosa tasca de documentar la seva obra; una comesa que Folch va assumir en herència. Per Pons, l’edició de Folch “busca l’organicitat de l’obra […] entra veritablement en les entranyes del material que analitza”, defugint d’una tasca filològica centrada en la cronologia. Per fer-ho, pren com a base la versió primitiva de l’obra, considerada per Rodoreda com un esborrany, al qual hi afegeix, a mode de tres apèndixs, diferents materials on l’autora va seguir engrandint la novel·la.

Fidel a aquesta interpretació, Pons ha mantingut la inclusió d’aquestes parts de la forma primitiva de l’obra -i descartades a posteriori-, un monòleg post mortem del narrador, que esdevé un possible final alternatiu, i tota una trama argumentalment no inscrita en la versió final que Rodoreda va decidir presentar al Premi Sant Jordi de 1961. Un premi del qual no va obtenir cap guardó, tal com li havia passat l’any anterior amb La plaça del Diamant. De fet, Rodoreda va escriure ambdues obres de manera paral·lela, una interacció textual que ens il·lustra la manera de treballar de l’autora, “gairebé trenada”, tal com suggereix Pons al mateix postfaci. Un lligam que teixia text endins però que també connectava tota la seva producció literària. Per això mateix, Maria Bohigas, editora de Club Editor i neta de Sales i Folch, considera que la reedició d’aquesta obra és important, “necessita ser llegida d’altres maneres […] per fer caure del pedestal la figura de cartró-pedra que s’ha construït de Rodoreda”. Rellegir aquesta obra des de la perspectiva que ens ofereix aquesta nova publicació ens permet entendre que La Mort i la Primavera no és el final de la seva carrera literària, sinó que n’és “el bressol, la matriu de tota la seva obra”, tal com suggereix Bohigas.

Així doncs, desvinculant-se de l’edició de Carme Arnau, que es podria considerar canònica, Bohigas es va proposar desvelar “la història de misteri que s’amaga darrere la novel·la”. I per aconseguir-ho ha sigut imprescindible el diagnòstic que Pons ha desenvolupat en el postfaci. Un llibre dins el llibre que permet analitzar amb profunditat la matèria literària de la novel·la, d’una Rodoreda “profundament política, que ha quedat sepultada sota tous i tous de violetes i gessamins”, explica Bohigas.

Per Pons, l’obra és inacabada però no incompleta, perquè “hi ha obres que tenen una envergadura, una solidesa, una coherència, que ja poden respirar per elles mateixes”. Aquest és el cas de La Mort i la Primavera, que Rodoreda va reemprendre a finals del 70 i que va acabar desembocant en una nova novel·la. Una obra “de rabiosa actualitat” que Pons situa al nivell d’altres grans autors com Artaud, Kafka o Pasolini, per la seva forta dimensió política i alhora personal. “És una obra tan revulsiva que has de fer taula rasa del que has llegit per rebre’n el missatge”; només així, permet diferents accessos interpretatius de les idees que s’hi vehiculen. Des d’un vessant filosòfic, poètic o autobiogràfic a una dimensió política que desenvolupa temes com la sedició o el clam per la llibertat dels oprimits. També s’hi entreveu quelcom expiatori del dolor sofert per les dues catàstrofes humanes que van sacsejar el segle passat. La Guerra Civil espanyola i la Segona Guerra Mundial van determinar la vida de Rodoreda i, alhora, la van alliberar com a dona i com a artista. Arran de l’exili va trencar amb la família i el marit, deslliurant vers el seu frenesí creatiu.

“És una obra que surt de la catàstrofe”, però el “mal és ambidextre, paradoxalment et pot alliberar”, matisa Pons. Mort i primavera d’on traspua la vida personal de l’autora, que també hi desenvolupa una “profundíssima reflexió sobre l’amor […] d’aquell moment en què la vida canta i que ella sap narrar millor que ningú”, defensa Bohigas. “Una obra humanament molt dura”, que només necessita “un lector que la vulgui llegir”.

Paral·lelament a l’edició de Pons, el segell La Montaña Pelada, de Club Editor, publica una traducció al castellà a càrrec d’Eduard Jordà. Per ell, la novel·la de Rodoreda “no té gènere, crea el seu propi gènere […] no és realista però tampoc tot és fantasia, és una reflexió política però alhora és molt més que això [..] és una duríssima reflexió existencial i, tot i així, va més enllà”. I traduir una obra amb tota aquesta complexitat no ha estat fàcil, sobretot a l’hora d’adaptar l’estil “aparentment senzill però diabòlicament complicat” de l’autora. “És un text que crema”, assegura Jordà, i segurament aquest fervor creatiu és el que Rodoreda no va poder seguir sostenint a la seves mans. Segons Jordà, aquesta escriptura febrosa, com ella l’anomenava, serà el llegat que recolliran les noves generacions d’escriptores que trobaran en Rodoreda una mare literària, de la mateixa manera que ella la va trobar en Caterina Albert.

“En català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”. Amb aquestes paraules de Rodoreda clou la reedició de La Mort i la Primavera i ens n’il·lustra un nou viratge. Rodoreda escrivia, també, per agitar els mots, per confrontar-los, no només per fer-ne vida i poesia. Per justícia literària, doncs, són necessàries noves lectures que retornin la fe en el subjecte que les escriu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. La Mort i la primavera l’he llegida 3 vegades al llarg d’una dècada. Sempre m’ha deixat un pòsit estrany, un poble poble i uns personatges sorprenents. I de fons el so del renillar dels cavalls…
    Ja tinc la versió revisada per Arnau Pons.
    De moment encara no m’hi puc endinsar, estic gaudint amb el primer vòlum de les memòries de l’Aurora Bertrana.