Reivindicació del barroc hispànic

11.02.2019

L’Auditori enguany ha iniciat el Festival Llums d’Antiga, una sèrie de concerts que inclouen repertoris, formacions, intèrprets i tipologies de concert poc habituals als auditoris de música. El concert que abordem en aquesta crònica el van protagonitzar la formació andalusa Accademia del Piacere, i va comptar amb la participació estel·lar de la soprano Núria Rial. El programa estava íntegrament dedicat a la tradició musical teatral a Espanya al voltant del 1700. El resultat va ser tan sorprenent com reeixit.

Núria Rial

Núria Rial

Núria Rial és una soprano de llarga trajectòria, molt bregada en la interpretació de música antiga. Ens felicitem de poder-la sentir novament, en aquesta ocasió al costat de l’Accademia del Piacere, una formació de sis instrumentistes liderada per Fahmi Alqhai, un dels millors gambistes de l’actualitat. L’eix del programa era el compositor Sebastián Durón, mort el 1716, ara fa poc més de 300 anys. Curiosament, Durón, malgrat no ser català, també va sofrir la represàlia borbònica després de la Guerra de Successió, ja que havia estat partidari del bàndol austriacista.

Durón va ser “acusat” pel pare Feijoo d’haver italianitzat la música hispànica. El cert és que en les seves obres líriques és quan per primera vegada hi apareix la paraula òpera. Núria Rial va cantar tres àries d’aquestes òperes de Durón que tenen, certament, un aire italianitzant. Rial és una soprano de veu pura i cristal·lina, amb gran facilitat per a l’agut i les agilitats, malgrat que li falten un xic d’harmònics en el registre central. El vibrato progressiu i ajustat a cada nota fa palesa la seva sòlida formació en la interpretació de música antiga. També se n’ha de destacar el fraseig, important en les peces del programa, que eren en castellà la gran majoria. Al costat de Sebastián Durón, l’altre compositor protagonista va ser José de Nebra, de qui Rial va interpretar tres àries més. Adiós, prenda de mi amor va sobresortir pels seus aires vivaldians i el seu dramatisme. Només va haver-hi una ària pròpiament italiana, de Giovanni Bononcini, Pastorella che tra le selve, que segons va dir Núria Rial, era la peça preferida del grup, atès que va ser la que van repetir com a bis.

Entre les àries, l’Accademia del Piacere va interpretar tres peces instrumentals, en arranjaments fets pel mateix Fahmi Alqhai. El conjunt andalús, integrat per dues viola da gamba soprano, una viola da gamba, guitarra barroca, violone i clavicèmbal, va mostrar un so esplendorós que ens transportava ben bé a les portes del segle xviii, amb un estil sobri i plenament barroc, ritmes ràpids i molts contrastos. Va ser especialment reeixida la improvisació Xácaras & Folías, una peça que recollia bona part de la tradició del barroc italià i que recordava precisament la Follia d’Arcangelo Corelli. El concert es va cloure amb un festiu i impactant fandango de Nebra, que va arrencar els aplaudiments entusiastes d’un públic molt entregat. Fahmi Alqhai, un home de cabells llargs i una retirada a Diego de Velázquez, va anunciar el llançament del disc per al proper mes de març.