Mor el poeta Tomas Tranströmer

En el panorama poètic català hi ha buits, en especial d'autors de l'Europa de l'Est i nòrdics, àmbits densos en veus poètiques interessants. Isidré Ferré es capbussa en la lírica de Tomas Tranströmer, poeta suec guardonat amb el Premi Nobel de Literatura 2011.

El poeta, escriptor i traductor suec Tomas Tranströmer ha mort aquest dijous als 83 anys, segons ha informat l’Acadèmia Sueca a través de Twitter. A més de la seva vocació literària, amb la qual va aconseguir el Premi Nobel de Literatura l’any 2011, Tranströmer era també psicòleg. Isidre Ferré el retrata en aquest article.

Tomas Tranströmer.

La poesia en llengua catalana viu un moment prolífic: trobem a les lleixes de les llibreries poemaris d’autors de generacions diverses, tenim a l’abast traduccions de poetes clàssics, veiem com emergeixen veus poètiques joves (algunes molt interessants, altres que desapareixeran a la primera ventada: coses del darwinisme), proliferen recitals arreu… Els nostres semblen bons temps per a la lírica, qui sap si perquè la crisi que vivim és també una crisi de sintaxi. Vés a saber.

Amb tot, en el panorama poètic català també hi ha buits (o millor: silencis, que costen més de resseguir i identificar), en especial d’autors de l’Europa de l’Est i nòrdics, àmbits densos en veus poètiques interessants. És cert que trobem àmpliament editat en català Czeslaw Milosz, per exemple (potser el fet que l’escriptor mori dóna als seus versos gruix poètic), però pràcticament res de Nikola Madzirov, Adam Zagajewski o Tomas Tranströmer, per citar-ne tres de generacions ben diverses. Les edicions en llengua catalana d’aquests poetes són anecdòtiques. (Sigui dit de passada: quan fa que no veieu programat un concert d’Arvö Part, Sofia Gubaidulina o Rautavaara, per citar-ne una altra tríada?)

Permeteu-me que em centri aquí en un d’ells: em sembla especialment cridanera l’escassa presència en el panorama poètic en llengua catalana de Tomas Tranströmer, Premi Nobel de Literatura del 2011. És cert: Tranströmer no és un poeta postmodern ni segueix els cànons de la moda (de fet és moda el que passa de moda); al contrari, és un autor silent, si se’m permet la paradoxa, i aquesta presència esquiva és —diguem-ne— poc estètica seguint les vel·leïtats del moment. Potser és que tenim una certa inclinació a la idolatria (o a la iconoclàstia, que no n’és sinó l’alter ego), i en poesia l’únic déu és la paraula.

Qui és Tomas Tranströmer?

Tomas Tranströmer és un poeta. Punt. A més, és psicòleg i traductor, perquè amb els versos no et fien a les botigues. Amb tot, va triar aquestes professions en la mesura que l’han ajudat a desenvolupar un cert «coneixement» de l’ànima i de les paraules (si és que aquestes dues coses no són de fet el mateix). Nat a Estocolm el 1931, va publicar el seu primer poemari (17 poemes) als 23 anys. En endavant, ha conformat una obra poètica que abraça la quinzena de títols de poesia i una autobiografia de la infantesa i l’adolescència, entre altres volums (sospito que la reconstrucció autobiogràfica només pot ser-ho d’aquestes etapes: segurament només pot haver-hi autobiografia de debò de la infantesa i primera joventut).

Durant els anys seixanta va ser condemnat a l’ostracisme al seu país sota l’estigma de ser un poeta poc compromès amb la realitat social, poc «polític». Com si hi hagués d’haver un compromís poètic més gran amb Marx que amb Horaci… Però aquestes vel·leïtats van passar de moda, i la seva veu va emergir amb força. Des d’aleshores, ha estat traduït a més de cinquanta idiomes, i ha gaudit de reconeixements internacionals, sobretot en els àmbits germànic i anglosaxó.

La poètica de Tranströmer

Tranströmer és un poeta a qui agrada passejar-se pels terrenys confusos i ambigus de les coses, dels gèneres, dels sentiments, dels estats de consciència. En alguns moments, la seva poesia fins i tot es converteix en prosa narrativa sense deixar de ser poesia. A més, i potser per la formació en psicologia, la seva és una poètica del surrealisme. Tranströmer escriu sovint en aquella frontera desdibuixada entre la realitat, el somni i el subconscient; fins i tot explicita que hi ha metàfores suggerides en moments de semiconsciència.

El camí poètic que proposa és un camí cap a un mateix, una mirada que vol escrutar l’ànima humana, vers l’espai «on els pensaments aprenen a caminar». I com a psicòleg sap que només tenim accés a l’ànima humana a través de la introspecció pròpia, a la mirada dins de si mateix: els altres els coneixem per analogia («Entro lentament a dins meu | a través d’un bosc d’armadures buides»).

I com descriu l’ànima humana? Tranströmer és prolífic en imatges. Aquí en citarem dues: en un moment descriu l’esperit humà com un teatre en què s’assaja una funció que mai no serà representada (qui n’és el director?, i el guionista?… i sisplau, que ningú no digui que és un mateix) i en un altre lloc el descriu com un text que vaga a l’embat de les onades (qui sap si som només un pròleg).

En tot cas, són recurrents en Tranströmer les referències a la fragilitat i al dubte. Això el porta —com a jo poètic i com a poeta— a fugir d’un món hostil i a ser en les paraules. El poeta no deixa de ser un desaforat, un indigent que viu en un ecosistema salvatge. I la seva poesia pot ser llegida com un esforç a la recerca de la lleugeresa, de la puresa (perquè la puresa no deixa de ser un paratge inhòspit i esquerp, oi?).

El pes és un tema recurrent en Tranströmer (el pes de la mirada dels altres, el pes dels records…), fins i tot el pes del passat s’incorpora a la realitat quotidiana («He sentit la verdor | atapeïda dels records, i em segueixen amb la mirada»). La vida pesa (és això un pleonasme?), i per Tranströmer la mort no deixa de ser sinó un alliberament («Alguna vegada quan hagi mort i per fi pugui concentrar-me»). L’única possibilitat de redempció és que t’oblidin i ser salvat en el llenguatge. I en un temps d’idolatria com el nostre, un poeta que vol ser oblidat és subversiu de debò.

Tranströmer tensa el llenguatge fins al límit de la lògica. Força les imatges com qui força la fusta del boix, inversemblants, primitives, inquietants, violentes (que no de violència), físiques i translúcides alhora («En plena vida la mort s’acosta | i pren les mides a l’home. La visita | s’oblida i la vida continua. Però el vestit | es cus a la callada»).

És un observador perplex del món (tant del món que hi ha enllà de la pell com del món que hi ha ençà), i per això usa la paradoxa de forma recurrent; i ho fa perquè crec que la paradoxa és la forma lingüística de la perplexitat. A través de la paradoxa pretén intuir les facetes de la penombra, especialment de l’ànima humana. La seva poesia és l’esforç per concentrar una experiència fulgurant i paradoxal en imatges fulgurants i paradoxals. Potser perquè la forma humana de ser al món és la perplexitat.

Tomas Tranströmer en català

Hi ha poca obra de Tranströmer traduïda al català: es pot trobar una tria de la seva poesia en català a l’antologia Poetes suecs del segle XX, de Lluís Solanes (Columna, 1995), i La plaça salvatge (Perifèric, 2007 i 2011; traducció de Carolina Moreno Tena).

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació