Reivindicació de Jaume Ministral

A poques setmanes d’entrar a l’any del centenari del naixement de Jaume Ministral i Masià (Girona, 1914-Barcelona, 1982), la Casa de Cultura de Girona s’ha sumat al procés de recuperació i reivindicació que sembla haver-se començat a intuir en els darrers temps.

L’exposició Magistral Ministral organitzada per aquest centre cultural, sota el comissariat de Joan Manuel Soldevilla, fa una aproximació a la trajectòria vital, intel·lectual i literària d’aquest escriptor inclassificable, sovint oblidat o directament menystingut, amb el projecte de fer-la arribar als municipis que així ho desitgin durant el centenari.

Jaume Ministral és una figura singular amb una posició de privilegi en la cultura gironina i catalana de la segona meitat del segle XX. Mestre de formació i professió va desenvolupar una intensa activitat com a escriptor en llengua catalana i castellana que el va dur a moure’s en camps expressius múltiples; va escriure novel·la de gènere -juvenil, de ciència ficció, d’aventures i policíaca- i va ser capaç de crear una narrativa tan personal com inclassificable.  Per si tot això fos poc, conscient del poder dels mitjans de comunicació de massa que encara s’ha multiplicat en les darreres dècades, va ser un veritable precursor de la figura de l’escriptor que es mou per diversos mitjans ja que fou autor de teatre, guionista radiofònic i veritable pioner de la televisió en català.

Va començar escrivint en castellà coses tan diverses com novel·la juvenil –¡Vaya equipo!-, una sèrie de narrativa policiaco-psicoanalítica que signava amb el nom bifront de J. Lartsinim, novel·la de ciència ficció –Tierra-dos-, teatre existencialista, teatre per a nens i guions de ràdio. En català va ser l’autor de novel·les com Ciutat petita i delicada i de títols brillants i injustament oblidats com Tramuntana boja, Confessem-nos o Nosaltres els mestres. També va escriure teatre comercial en català per a actors molt popular a l’època –Pau Garsaball i Joan Capri- i va ser el guionista de les primeres sitcoms de gran èxit de la televisió en català.

Potser el fet d’escriure literatura de gènere i de ser autor de ràdio i televisió, juntament amb l’absència d’una tradició crítica al voltant dels mitjans de comunicació de massa, el va expulsar dels cenacles culturals. Escrivia novel·la policíaca, novel·la juvenil i novel·la de ciència ficció, gèneres menystinguts i considerats menors, va gosar esdevenir guionista de ràdio i televisió, mitjans considerats de baixa estofa durant molt de temps, va publicar en revistes humorístiques on els seus textos convivien amb les vinyetes de la generació d’or de la historieta catalana –Escobar, Peñarroya, Coll, Cesc. Va apostar pel teatre comercial en català quan eren els anys de la resistència i el discurs compromès, va escriure sobre Girona quan el que es valorava era la novel·la que passava a les grans capitals de la modernitat, o a Barcelona, que estava intentant semblar-ho.

Va nedar a contracorrent també en la política i el periodisme. Home de tarannà obert, durant el franquisme Ministral va desenvolupar una extraordinària habilitat per escriure entre línies. D’aquesta mentalitat oberta n’és una prova evident la relació d’amistat que va tenir amb personalitats tant diferents com José Maria Gironella, Teresa Pàmies o Heribert Barrera. Un altre exemple d’aquesta manera de ser podria ser la defensa que va fer del seu amic Frantisek Kriegel, metge i antic brigadista internacional a la Guerra Civil, en un article publicat a La Vanguardia l’any 1968, encara en plena dictadura, arran dels fets de l’anomenada Primavera de Praga.

En els anys de la Transició, en canvi, les seves profundes conviccions catòliques el van fer topar en força ocasions amb les postures més progressistes dels joves periodistes i polítics que empenyien el canvi, una situació que l’incomodava i de la qual deixa testimoni en diversos textos, com algunes cartes adreçades al seu amic i aleshores director de Presència, Narcís-Jordi Aragó.

Des d’inicis de segle, alguns han estat els estudiosos i els projectes que, de manera discreta, han iniciat un tímid procés de recuperació de l’obra de Ministral. Curbet Edicions va reeditar, com a primer volum de la Biblioteca Valvi, Ciutat petita i delicada (2004), i algun bloguers incansables han creat a la xarxa una base de dades sòlida sobre l’aportació multiforme de l’autor gironí. Diversos mitjans, generalistes –Culturas La Vanguardia-, d’àmbit local –Revista de Girona-, especialistes en novel·la popular –Barsoom– o en psicologia –Psiara-, han publicat articles reivindicant les novel·les que signava com a J. Lartsinim i aquest procés ha permès  les reedicions que ha dut a terme Curbet Edicions d’El caso del psicoanàlisis i La señorita de la mano de cristal els anys 2011 i 2012.