Qui té por de Bruna Arderiu?

Núvol té l’honor de presentar-vos aquí els quatre primers capítols de Reis de sorra, una novel·la que us podeu descarregar i llegir per episodis cada dijous des de l’app Ruta 1714. Seguiu amb atenció els personatges d’aquest relat, que es mouen entre la Barcelona del set-cents i la d’avui. La seva protagonista, Bruna Arderiu, té comptes a Twitter i Instragram, on publica a temps real els esdeveniments de la novel·la.

Somnus

¡Auuuxx! ¿És que el món sencer s’havia confabulat per no deixar-la dormir? Recordava haver llegit feia poc que hi havia una tortura que impedia als presoners de guerra conciliar el son durant més de quatre hores seguides. Ostres! Quatre hores! Per quatre hores seguides de son hauria donat sense pensar-s’ho la seva col·lecció completa de discos de vinil. O, fins i tot, la seva samarreta dels Clash firmada per Joe Stummer. Però el so penetrant del timbre no estava per pactes apòcrifs, i el pacient octogenari que el premia, tampoc. Com no hauria estat per brocs, en cas de ser-hi, la Dora, la seva filla de nou mesos encara lactant. Ni, en el seu moment, el Pol, el seu primogènit de deu anys, fins feia ben poc un nen de son molt lleuger.

El timbre va sonar una altra vegada amb insistència. El senyor König havia pujat a planta feia dos dies, després d’una operació d’alt risc a cor obert. Les seves funcions vitals havien quedat força malmeses i, en el terreny dels afectes, tampoc s’hauria dit que anés gaire sobrat. Des que l’havien ingressat, una setmana abans, amb prou feines havia rebut un parell de visites breus, aparentment d’estricta cortesia totes dues.
Cada vegada que l’home necessitava orinar, defecar, beure aigua o bé sentia alguna molèstia o desorientació, premia el botó vermell del dispositiu d’avís que les infermeres del torn de matí li havien adherit al canell. Ara, sens dubte, li’n passava alguna.
La Bruna es va posar els esclops, es va incorporar de la butaca amb resignació, i va avançar pel passadís en la penombra de l’hospital, intentant no perdre l’equilibri.
–Què passa, senyor König?– va preguntar-li des del llindar de la porta de la 307, sense poder veure’l encara, resguardat com estava darrere la cortineta blanca que delimitava els dos compartiments de l’habitació. A la 307 no hi feia nit cap altre pacient, però ell s’havia entossudit a mantenir la tela separadora com a arbitrària mesura de seguretat.
En aquell mateix moment, la Bruna es va adonar que un corrent gèlid li fustigava les galtes i sacsejava frenèticament totes les cortines de la sala.
–Aggg!– un xiscle sec i ofegat va sortir-li de la gola.

El senyor König, ajagut al terra, la mirava amb ulls desorbitats. Havia estat arrossegant-se per arribar al dispositiu, que ja no estava adherit al canell, sinó abandonat a l’altra punta de l’habitació. Tenia el braç ensangonat a causa del despreniment de la via i balbotejava uns sons guturals incomprensibles, que a la Bruna li van semblar improperis en un idioma estranger.
–Arschlochfuckingbastarddummkopf–s’embarbussava, desorientat, mentre allargava els braços cap a la cuidadora en senyal d’auxili. La Bruna es va precipitar a socórrer-lo. Va alçar-ne, tan bé com va poder, el cos tremolós i amarat d’orina, fins que va aconseguir ficar-lo novament al llit.
El cor de la infermera anava a mil. No era ni molt menys la primera emergència mèdica a la qual s’enfrontava, però hi havia alguna cosa de sinistre en tota aquella escena que l’estremia sense saber ben bé per què. Potser era per l’estat d’endormiscament en què es trobava, es deia a si mateixa. Però no, no era això. A la planta 3 s’hi respirava un silenci sepulcral. I allò era insòlit fins i tot a aquelles hores de la matinada. El fet que la finestra de la 307 estigués oberta de bat a bat tampoc contribuïa a crear sensació de normalitat.
Quan la Bruna es disposava a avisar els seus companys del torn de nit per solucionar aquell desgavell, en König la va aturar en sec; se li va aferrar amb tanta força que li va arribar a fer mal.
–No, sisplau, no. No truqui, senyoreta. Són uns degenerats, uns lladres! No me la fotran a mi, fills de mala mare… Per favor, senyoreta, ajudi’m. L’hi estic suplicant. L’hi demano. Assassins…– implorava accelerat.
La Bruna encara ara es pregunta per quins set sous no va actuar amb la coherència i el seny que la situació requeria. El que hauria hagut de fer, per lògica, era trucar als seus companys; o fins i tot, avisar a la policia. ¿Van ser els ulls blaus de König els que li van fer ballar el cap? Sí, potser sí. Potser va ser aquella mirada desvalguda i dominant a la vegada. Potser la solitud del senyor König no era més que una projecció de la seva pròpia. Potser la intensitat amb què tots els seus sentits es van activar en aquells cinc minuts, la va transportar a l’ímpetu amb què acostumava a viure els seus anys de joventut, quan era capaç de travessar muntanyes, carregada amb una motxilla, només per arribar a temps a una cita amorosa o al concert d’alguna de les seves bandes de capçalera. Encara que inevitables, potser les decisions que un pren amb les entranyes no són sempre les més adequades. I quan el senyor König va dipositar-li a la mà el medalló d’or amb el relleu gravat d’aquella preciosa dama de llavis carnosos, galtes enceses i port majestuós, la Bruna va tenir la certesa que ja no podia fer-se enrere.
–Ajudi’m, per favor, ajudi’m… – continuava mormolant ell, amb menys esma cada vegada.
En el dors del medalló, la Bruna hi va poder llegir: “Teva, sempre. ECB”

El nom més bonic

Sens dubte va ser un dels esdeveniments més cobejats d’aquell any turbulent. S’hauria pogut parlar ben bé d’una campanya publicitària en tota regla; una autèntica maniobra propagandística orquestrada a consciència per insuflar força a la gent del carrer, distraient-la de les penúries i mancances quotidianes.

El 2 d’agost del 1708, la sala gòtica de la Llotja de Mar de Barcelona es va convertir en escenari privilegiat de la primera representació operística de la ciutat. L’autor de la peça: Antonio Caldara –un destacat compositor italià d’estil barroc i galant–; el títol de l’obra: Il più bel nome.

Ma, che nome? A quin nom es referia el mestre Caldara?

El que tenia tan engrescats els barcelonins no era la novetat artística, sinó l’esperada assistència en aquella celebració de la parella que l’havia inspirat: la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel i el seu marit, el rei Carles III.

No feia ni un dia que els dos joves havien formalitzat el seu matrimoni a l’església de Santa Maria del Mar, poc després que ella hagués arribat a la Ciutat Comtal procedent d’un periple esgotador iniciat mesos enrere a Viena.

A la capital catalana, Elisabet Cristina va ser acollida amb tots els honors. I és que ¿hauria pogut ser d’altra manera? No passa cada dia això de rebre a casa una reina jove, carismàtica, intel·ligent i formosa. I que, a més, ve per reunir-se amb el seu flamant espòs, establir-hi un niu d’amor i, de retop, contribuir a les aspiracions polítiques d’un poble.

Els carrers lluïen engalanats amb lluminàries; de les fonts en brollava vi; timbals i trompetes posaven ritme a l’ambient, mentre els focs d’artifici escalfaven els esperits amb aromes de brases festives.

–Visca la reina! Visca el rei!– cridaven els ciutadans, amb una esperança encomanadissa. Al 1705, Carles III –en aquell moment arxiduc d’Àustria– ja havia viscut la seva pròpia entrada triomfal a Barcelona. En aquella ocasió, per proclamar-se rei de la Corona d’Aragó i establir la cort a la capital catalana. També aleshores havia estat rebut amb gran pompa.

Però el clima d’entusiasme i exaltació que ara s’hi respirava era més peremptori. Potser perquè en aquells tres anys les tropes borbòniques no havien perdut el temps, i els somnis parlamentaristes i mercantils dels catalans, tot i tenir un rei a casa, començaven a veure’s seriosament minats.

Però també era perquè l’escenificació de l’amor agita passions fins i tot en les ments més escèptiques. I aquella posada en escena, en concret, comptava amb un recurs infal·lible: l’estimació autèntica que es professaven els dos joves, amb ganes de menjar-se un món convuls i amb ganes també, aquell 2 d’agost del 1708, de menjar-se l’un a l’altre. Feia 24 hores que estaven casats i a penes havien tingut ocasió de materialitzar les expectatives amatòries somiades durant mesos de contacte epistolar.

Des de la llotja principal, les seves majestats es delitaven amb les refinades melodies de la història de la deessa Elisa, que Caldara havia compost expressament per encàrrec del rei i en honor de la seva esposa.

En el públic s’hi concentrava el més alt llinatge de la societat catalana: nobles, dames i cavallers de la cort, homes d’estat. Fins i tot, hi havia els ambaixadors portuguès i austríac en representació de la causa austriacista.

Tots i cada un dels presents fingia un interès exclusiu pel llibret barroc, però a qui de veritat examinaven –entre admirades i receloses elles; simplement enlluernats, ells– era a Elisabet Cristina.

–És molt bonica– va xiuxiuejar, prudent, Maria Teresa a l’orella del seu marit.
–A qui et refereixes, estimada? –va preguntar el Vilana, sense deixar de mirar cap al’escenari.

–A la nostra reina, estimat, a la nostra reina. La nova sobirana de tots els catalans– va puntualitzar Maria Teresa amb una guspira d’esperança i inquietud en la mirada.

No semblava que el Vilana l’hagués sentit, absort com estava en l’ària S’egl’è ver che amaste un dì. Al capdavall, ell era l’artífex de tot el que hi estava passant.

“Si és cert que amàreu un dia, cors amants, jo bé ho sabré, si veig que estimeu encara. I diré que era immortal aquell dard que us va ferir, si l’esquinç serveu encara”, recitava Venus en escena.

Afers interns

–Has portat els bolquers del tres? –li va preguntar la Bruna des del lavabo mentre es netejava la cara amb una tovalloleta desmaquillant. La veritat és que no havia alçat gaire la veu per no despertar els nens. Però el silenci del Víctor la va exasperar igualment. Podia estar fent-se el sord per tres motius. O bé no havia comprat els bolquers. O bé se li havia oblidat el canvi de talla. O bé suposava que la Bruna no tenia altra cosa a fer en aquesta vida que repetir les frases diverses vegades fins que a ell li semblés oportú contestar. Fos quina fos l’opció, totes eren igual d’ofensives. Ni per un moment la Bruna va valorar la possibilitat que el seu marit no l’hagués sentida.

El fet de trobar-lo ajagut al sofà, amb la tele encesa sense so i els cascos posats, no va servir d’atenuant. Més aviat al contrari. Els auriculars Duo se’ls havia regalat ella mateixa el Nadal passat per poder veure junts sèries i pel·lícules sense risc d’interrupcions infantils. Però a la pràctica ella gairebé no trobava el moment de fer-los servir, i aquella panoràmica la va fer entrar de ple en aquella tossuda competició que tots dos mantenien per veure qui s’implicava més en les tasques domèstiques.

–T’he preguntat si has portat els bolquers del tres?! –va insistir amb cara de pocs amics.
Va haver de repetir-ho encara una tercera vegada; i aquesta ja va sonar com un esgarip, puntuat amb un “collons” al final de la frase.

–Merda! M’he deixat de dir-te que al súper ja no en quedaven del tres! –va respondre, finalment, el Víctor, amb una expressió entre sorpresa i indignada, mentre es treia els auriculars de les orelles.– Es veu que és la talla que té més demanda. Ja m’ha avisat la caixera que ens anem preparant i que, si en volem més, els reservem amb temps… – [Ehem!]

Tot seguit es va produir la clàssica seqüència d’atacs i retrets matrimonials, rematada, en aquest cas, amb un cop de porta del Víctor camí a la farmàcia de guàrdia més propera i amb la Bruna, furiosa, donant voltes al llit mentre comptava les hores que faltaven perquè sonés el despertador.

L’episodi de la nit anterior amb el senyor König la tenia trasbalsada. No se’l treia del cap. Aquella tarda li tocava treballar, però va trucar a l’hospital dient que no es trobava bé. Va trucar esporuguida pensant que la Malena, la seva companya, li anunciaria que n’havia passat alguna de grossa, o l’advertiria que la Bonet, la directora d’infermeria, la volia al despatx. Però no va ser el cas. La Malena estava tan contenta com sempre. Era una noia molt alegre, la millor amiga que la Bruna tenia a l’hospital. Li va recomanar que es cuidés i que es fes una infusió amb arrel de gingebre per al refredat. “Com si tenir arrel de gingebre a casa fos la cosa més natural del món!” Va pensar la Bruna. Però es va guardar prou de verbalitzar-ho per no espatllar la bona voluntat de la Malena amb un comentari inoportú.

En König li havia encomanat el seu medalló d’or! Li havia suplicat, per activa i per passiva, que l’AJUDÉS i que no expliqués a NINGÚ el que els havia passat. A la noia li va semblar entendre que els seus ENEMICS no només eren molt poderosos, sinó sobretot, PERILLOSOS. El medalló, assegurava en König, estaria més segur amb ella. I ell la recompensaria amb escreix per la seva ajuda. La Bruna encara no havia pogut parlar-ho amb en Víctor. I tampoc tenia clar si volia fer-ho. L’enrabiada que duia a sobre la portava a creure que no valia la pena. Aquell matí, després de la seva guàrdia, havia intentat parlar amb ell, però just llavors la Dora havia començat a plorar, el Pol a reclamar els seus apunts extraviats, la nova cangur havia picat a l’intèrfon –perquè encara no tenia les claus– i, enmig d’aquell batibull, el Víctor maldava per vestir-se i respondre a les primeres trucades de feina. No, no era el moment de parlar-ne.

“Blup!”

Els sons electrònics que la despertaven a plena nit estaven començant a ser habituals en la vida de la Bruna. En aquell cas, el que la va sobresaltar va ser el simulacre metal·litzat de gota d’aigua, que tenia activat al mòbil per anunciar-li que havia arribat un whatsapp. S’havia adormit enmig de les seves cavil·lacions i ara no sabia ni quina hora era. El Víctor ja respirava profundament allà mateix i, si afinava l’orella, també podia sentir les inspiracions dels seus cadells a les habitacions del costat. Eren les dues de la matinada. A la pantalla del telèfon hi va llegir:

“Bruna, no em coneixes. Estic amic del senor König. Em de veurens. König m’ha parlat molt bé de vosté. Soc corresponsal de diari serbi Babel. Estic investigant un article sobre la Nova Barcelona. ¿Podriem trovarnos dema? Vaig de viage dissabte a matinada i necesitaria veuret abans.”
“Em dic Stefan”
“Stefan Zajević”
“Moltes gracies”

Lo Vilana

–Vas estar magnífica, meine Liebe! Segura, precisa i implacable. I, sobretot, d’una sensualitat extraordinària. No hi ha atributs més adequats per a una reina. Ha ha ha! –Carles va riure amb força, conscient que tots els que eren allí celebrarien d’una manera o altra el seu relat–. Amb un sol tret… –va continuar el monarca–. Amb un sol tret, senyors, n’hi va haver prou per tirar a terra aquell maleït porc senglar. Ha ha ha!

–Tinc un bon mestre, estimat –va respondre Elisabet Cristina, mirant-lo als ulls, amb un somriure ambigu.

–Va, Joan, per favor! –va intervenir Marianna Pignatelli–. A veure si sortim a caçar nosaltres també.

Aquella era una súplica múrria i acriaturada, destinada més al monarca que al seu propi marit. I aquell matís a Elisabet Cristina no se li va escapar.

–Ja ho veieu, d’Althann! –va continuar el rei, despreocupat, captant la intenció de la dama–. Na Marianna necessita divertir-se. L’haureu de treure de la ciutat més sovint.

–Ben cert, Joan. Sa majestat té tota la raó. La setmana que ve podríem organitzar una excursió a la Plana per caçar bolets–, va proposar, amb un deix de malícia, Anton Florian de Liechtenstein.

–Noooo ¡¿Bolets?! Nooo –va protestar Marianna–. Anton, no t’ho prenguis malament, però tenia pensada alguna cosa més apassionant, de debò. Bé que t’hi mires quan prepares els plans sofisticats per entretenir els cavallers ¿oi?… A més, som al mes de febrer. Pocs bolets trobaríem ara, cunyat meu.

Tots els comensals van riure alegres, mentre participaven de la barrila que regnava aquella nit a la sala principal del Palau Reial. La sobirana, però, es mantenia a certa distància emocional de l’escena. I no era l’única. El Vilana tampoc acabava de sentir-se a gust amb el grupet dels austríacs. De fet, era difícil enxampar el Vilana amb la guàrdia baixa. Es deia que era un bon vivant, però la veritat era que les seves incomptables responsabilitats institucionals feien que es mostrés en estat d’alerta permanent. Si hagués tingut accés a un compte de gmail, skype o whatsapp, qui sap el que hauria estat capaç de fer!

–Senyor Vilana-Perles, encara no havia tingut l’ocasió d’agrair-li personalment el que féreu pel rei en la nostra cacera del Montnegre –va mormolar la reina confidencialment a l’orella del notari real. No era la primera vegada que Elisabet Cristina buscava refugi en el Vilana enmig d’un d’aquells saraus.

–Altesa, només faig el meu deure. Ja sabeu que ara les meves absolutes prioritats són entregar-me a la pàtria i a ses majestats.

La sobirana es referia a l’intent de segrest que les tropes borbòniques havien planejat no feia gaire contra Carles III i que, gràcies a l’hàbil intervenció dels serveis d’intel·ligència austriacistes, comandats per Vilana-Perles, s’havia pogut avortar a temps i amb absoluta discreció.

Havent tornat al seu palauet del carrer Regomir, el Vilana es va asseure a l’escriptori, davant d’una bona pila de cartes per respondre, i es va permetre, en secret, la debilitat de pensar en la reina. A aquelles hores de la nit era quan la seva ment estava més productiva. Tenia molta feina. La mà dreta del rei, en temps de guerra, sempre té molta feina. Però ara no podia ni volia privar-se del goig que li produïa reviure el reconeixement que Elisabet Cristina li havia dispensat. L’excitava enormement recordar la seva proximitat en el moment de xiuxiuejar-li les gràcies. I també el reconfortava constatar que la reina no formava part del seguici germànic que pul·lulava al voltant de Carles III.

Anton Florian de Liechtenstein havia estat el preceptor del rei des de la seva infància, a Viena, i ara exercia de primer ministre de la Corona. Per tal d’assegurar-li una posició a la Cort al seu nebot, Miquel Joan d’Althann, havia intercedit per casar-lo amb Marianna Josepa Pignatelli i d’Aymerich, una dama de l’alta noblesa catalana.

¿Com s’ho feia la reina per mantenir aquella elegància davant de les descarades insinuacions de Marianna?, es preguntava el Vilana. Ja aleshores era vox populi que el monarca mantenia alguna cosa més que una bona amistat amb la Pignatelli. I, tot i això, també era obvi que Carles i Elisabet Cristina encara s’estimaven després de gairebé un any i mig de matrimoni.

–Estimat –l’entrada de Maria Teresa al despatx del seu marit va ser tan sigil·losa que el va sobresaltar. I del sobresalt va passar a la culpa, una culpa d’aquelles que consumeixen per dins–. Apa, Ramón, vine al llit. És tard.

A les plantes superiors, els fills del matrimoni i els altres estadants de la casa ja feia estona que dormien. El Vilana va assumir que ara li tocava a ell retirar-se a descansar i va seguir la seva esposa.

Es considerava a si mateix un mestre de l’autocontrol, però en aquella ocasió li estava resultant molt complicat oblidar l’alè tebi i prohibit de la reina fregant-li l’orella.

Roda el món i torna al Born

“M’agrada”, “M’agrada”, “M’agrada”. En realitat, aquelles fotos ni li agradaven ni li deixaven d’agradar. Certament, la distreien durant l’espera i això ja les feia mereixedores d’un “m’agrada”. Era una qüestió de pura cibercortesia. Tan elemental, pensava la Bruna, com saludar un veí en sortir de l’ascensor o donar-li les gràcies si t’aguanta la porta quan veu que vas carregada amb el cotxet de la teva filla i les bosses del súper. Ella mateixa acabava de penjar unes magnífiques vistes del Born Centre Cultural a Instagram  i se sentiria profundament decebuda si en la mitja hora següent ningú li reconeixia la seva sensibilitat artística amb un gest tan simple com un doble clic.

El tal Stefan Zajević l’havia citat en un bar de la plaça Comercial. La Bruna va arribar a entendre que era la Malena qui havia facilitat al periodista el seu número de telèfon, després que ell li hagués ensenyat les credencials professionals i li hagués assegurat que era un bon amic que la buscava per a un tema urgent. Ai, aquella Malena tenia tant de bondat com d’innocència! I si la seva companya era ingènua, ella era una absoluta inconscient. ¿Què dimonis hi feia a la terrassa del Cafè del Born Nou, a quarts de dues del migdia d’un divendres laborable, prenent-se una canya i esperant un desconegut? S’havia agafat dos dies de permís a l’hospital per aclarir-se les idees d’ençà de l’incident amb en König. A casa, l’Aina, la cangur, cuidava de la Dora; el Pol era a l’escola i el Víctor, a l’agència. S’hauria dit, doncs, que el món continuava rodant sense ella. “Roda el món i torna al Born”, acabava de llegir minuts abans en algun plafó del Centre Cultural.

—Bruna? Bruna Arderiu? —La Bruna es va girar i va veure un noi esprimatxat, d’uns trenta anys i vestit amb una deixadesa del tot intencionada. Tenia els ulls clars, cabell castany esbullat i una d’aquelles barbes espesses que tant es portaven. — Sóc l’Stefan.

El jove duia un casc  jet de color verd al braç i la Bruna, un mocador de coll fúcsia, la seva armilla texana i el cabell recollit en un monyo alt.  Així era com havien quedat per poder-se reconèixer. Es van saludar amb dos petons i van decidir traslladar-se a una taula de l’interior perquè el dia s’estava tornant rúfol.

—De què coneixes en König i com és que t’ha dit que et posessis en contacte amb mi? —va arrencar la Bruna, sense gaires preàmbuls.

—Vaig darrere pista dels descendents dels catalans que, entre 1735 i 1738, van viure a Nova Barcelona, una colònia que l’emperador Carles VI (el vostre Carles III) va fer construir per als exiliats austriacistes, a la ribera del Begej, a la vora del Danubi. Es troba a la Zrenjanin, actual Sèrbia.

—Molt bé, molt bé… —el va interrompre la Bruna, frisosa per arribar al pinyol de la qüestió i estalviar-se tots aquells detalls tècnics que fàcilment podria buscar a Google quan arribés a casa— I, què hi pinta en König en tot això?

—Molts dels documents que estic trobant mencionen d’un patrimoni artístic extraviat en valor incalculable, que s’hauria salvat de la guerra, el foc i la pesta que va haver a Nova Barcelona a partir del 1737. König té una col·lecció d’art i objectes el segle XVIII increïble. Coneix el mercat del col·leccionisme més que ningú i tot em fa pensar que ens pot ajudar a seguir la rastre de les obres perdudes.

—”Ens” pot ajudar”?! —va exclamar la Bruna espantada. Volia creure que l’ús del plural es devia a un dels deixos eslaus del noi, però a hores d’ara era absurd autoenganyar-se. L’Stefan estava declinant el pronom amb ple coneixement de causa— ¿Com que “ens pot ajudar”? Mira, ja entenc la relació d’en König amb el teu… ¿article?, em vas dir que era un article ¿oi? Doncs, bé, fins aquí la cosa té lògica. Però ¿I jo? Què hi tinc a veure? Amb prou feines conec en König, ¿saps? Sóc una de les seves infermeres, no la seva filla. No sé res de l’art del XVIII i ni un borrall de la vida de Carles III o VI, o de qui sigui.

—Bruna, en König assegura que ets una persona en qui es pot confiar. Em va explicar l’assalt de l’altra nit… —la noia va empassar-se saliva i es va remoure incòmoda a la cadira. El fet que algú més estigués al cas d’aquell episodi, la desbaratava— Aquesta gent és molt perillosa, de veritat. No tenen escrúpols. —va continuar l’Stefan— Tinc amics a la policia que ens poden donar  mà, però per ara és molt important que siguem tota discreció. Jo demà vaig a Zrenjanin. Mira’t això, per favor, i parlem quan jo torno, dilluns.

De camí cap a casa, asseguda en un dels vagons de l’L4 i repassant mentalment els detalls de la seva trobada amb l’Stefan, la Bruna va obrir la carpeta de gomes vermella que el periodista li havia entregat.  Hi havia munts de fotocòpies i retalls de diari marcats amb marcador fluorescent, pòstits i milers de notes. També hi va trobar un sobre amb la paraula BRUNA escrita en retolador. La Bruna el va obrir. Se li va tornar a disparar el cor (ja era la tercera vegada en les últimes 48 hores) quan va descobrir una sèrie de fotos pixelades, preses amb teleobjectiu des de l’exterior de la 307, en què se’ls veia, a ella i en König, en diversos moments de la matinada del 23 d’abril del 2014.

En el seu iPhone hi sonava, a tot volum,  la versió de Strummer del Redemption Song. I la Bruna, va sentir que s’anava a desmaiar d’un moment a l’altre.

Ja et pots descarregar el sisè capítol a l’app Ruta 1714.