Reinaugurar: els reptes d’una nova forma de mirar

20.12.2014

El Cau Ferrat i el Museu de Maricel de Sitges obren dilluns les portes després de quatre anys de profunda reforma, que els ha permès restaurar i recuperar els elements patrimonials i adaptar les seves estructures a les necessitats del segle XXI. Tot un esdeveniment cultural de primer ordre.

Maricel | Foto: Joan Duran

Maricel | Foto: Joan Duran

Disset de desembre. Un dimecres, a les onze del matí. Una mena de plom, atomitzat en l’aire, prenyava el vidre modelat del cel de Sitges, mentre la textura oliosa i gris-blava d’una nuvolada impregnava aquell paisatge metamorfosat, per a l’ocasió, en tela decadentista. En un quadre potser més propi —si hi excloíem la remor del mar— d’un skyline parisenc. L’equip dels Museus de Sitges, amb Vinyet Panyella —escriptora, poeta i directora-gerent del Consorci del Patrimoni de la vila— al capdavant, reobria, per als mitjans de comunicació i les publicacions culturals del país, dos espais: els recuperats Cau Ferrat i Museu de Maricel. Dos emblemes artístics i culturals avarats al mediterrani, sempre ebris de la carn blava, per dir-ho amb un vers que el poeta simbolista Paul Valéry deixà tatuat al seu cementiri marí. Un cementiri que llavors, de Sitges estant, ens esguardava des del final de la platja de Sant Sebastià. Érem allà, fora del temps, imbuïts en un paisatge arquitectònic, natural, vivencial i cultural que, amb la reobertura d’ambdós equipaments, tornava a bategar i a atraure amb l’esplendor i la transcendència d’allò que és, definitivament, insòlit, rar, tel·lúric. De primer ordre. I important.

Des que es va emprendre, se sabia que la tasca de reforma dels Museus de Sitges constituiria una empresa d’enorme complexitat. Per concloure-la, ha calgut prendre, al llarg de quatre anys, un seguit de decisions difícils —fins i tot controvertides, en un principi—, i s’han hagut d’afrontar dificultats sobrevingudes i d’invertir —que ja els tocava— una suma de 9,7 milions euros i, finalment, d’implementar un projecte museogràfic que, com tots els projectes sòlids i valents, aposta —entre d’altres que també són possibles— per un discurs estètic i intel·lectual concret, que s’ha materialitzat fins a les darreres conseqüències amb decisió i objectius clars.

La complexitat global de l’obra s’abeurava, pel cap baix, en tres realitats indiscutibles. Primerament, la de la naturalesa intrínseca del lloc, que depassa la d’uns edificis entesos, només, com una simple entitat arquitectònica: parlar del Cau i de Maricel vol dir dialogar amb un complex que sobreïx l’àmbit estrictament museístic per constituir un mena d’encaix polièdric de cossos amb valors històrics i socials intrínsecs valuosos de per si, i que rauen en tot allò que suposaren, en el seu moment, de revulsiu cultural, artístic i de motor de canvi d’un país. Un conjunt, doncs, que calia tractar amb intel·ligència per fer-ne relluir les seves potencialitats i, alhora, adaptar-les a les mentalitats del segle XXI, tan difícils de seduir. La segona realitat era el reclam, ja antic, d’una sèrie d’actuacions urgents que asseguressin, per fi, la conservació de tot el patrimoni —del contingut i del continent, malmesos, els dos, per la humitat, el salnitre, la llum…— i que adaptessin els Museus a les normatives tècniques i a les necessitats estructurals indispensables, que en procuressin l’accessibilitat i en modernitzessin els serveis. I tercera: per la imperiosa necessitat de repensar la disposició d’una gran quantitat d’obra que, com exposaré més tard, ha acabat afectant de forma integral la col·lecció artística que ara —i amb una esplendor que es feia difícil de preveure— es mostra a Maricel.

Malgrat els entrebancs i l’adopció compromesa de solucions tècniques imposades per uns edificis que ostenten tots els adjectius menys els de pràctics i funcionals, la reforma ha superat la seva complexitat i ha salvat les limitacions amb solucions imaginatives i un compromís de respecte al patrimoni i a l’estètica originària del conjunt. Però números i detalls d’enginyer a banda, d’aquesta reforma en resulta quelcom de transcendent que m’aventuro a resumir en poques frases de paraules, això sí, profusament tornassolades: s’ha perseguit —tot assolint-la, i amb nota— la voluntat d’estimular i de desvetllar una nova forma de mirar, de veure i d’interpretar les obres i els edificis. Una mirada que provocarà en el visitant, i de forma irreversible, un eixamplament de l’esperit. Un forma d’habitar l’espai d’art que enamorarà, que atraurà des d’una revolta dels sentits que acabarà quallant en un pòsit de comprensió. Perquè el discurs aconseguit és sorprenentment complet, equilibrat i bell. És estètic i d’idees. I pensat i cuidat fins al darrer detall.

Integrar en un sol recorregut dos museus tan eclèctics i singulars com ho són el Cau i Maricel era un repte difícil malgrat compartir, ambdós espais, un mateix recer, el del carrer de Fonollar i el Racó de la Calma, el nucli habitat més antic de Sitges, aixecat amb fonaments d’època medieval que, al seu torn, ja van superposar-se a l’assentament romà existent en aquest emplaçament. Arquitectònicament i logísticament, aquest primer repte s’ha solucionat amb l’adequació de Can Rocamora, que se situa just al mig dels dos edificis, i on s’han ubicat, entre d’altres, una sala d’exposicions temporals —com Patrimoni Actiu, que ara la inaugura—, uns espais d’interpretació sobre Rusiñol, el Cau i la història i l’entorn de la casa, una botiga amb productes de marxandatge —de disseny, en molts casos, de quilòmetre zero—, i zones de descans amb projeccions d’audiovisuals dirigits pel cineasta Francesc Bellmunt, que complementen, amb exquisidesa, la visita a tot l’equipament.

Cau Ferrat | Foto: Joan Duran

Cau Ferrat | Foto: Joan Duran

Amb ulls de nena i una clavellina

Si seguim l’itinerari recomanat, des de Can Rocamora ingressem, a través d’una nova obertura, a la planta baixa del Cau Ferrat. Reformat amb la intenció de recuperar el seu aspecte original, quan Santiago Rusiñol el va convertir en el seu estudi-taller, a finals del segle XIX, i va esdevenir el Temple del Modernisme, el Cau ens sorprèn per això: perquè hi ha tot el que ja hi havia, i perquè tot el que hi ha sembla com si no pogués fer altra cosa que ser-hi. Ens ho confirma, de cua d’ull, la Nena de la Clavellina, de qui en recuperem, només trepitjar el vestíbul, la mirada plàcida, quotidiana, melancòlica, que tornava a esperar-nos. Amb l’atemporalitat als ulls i al gest, encara sosté, per a nosaltres, aquesta flor que, com l’esperit i la presència de Rusiñol, perviu turgent i olorosa en totes les estances d’un Cau inquietantment tan viu.

Explica Panyella —visiblement emocionada de ser on és i alleugerida després de batallar al capdavant d’aquest repte— que el procés de restauració i d’adequació ha seguit procediments quirúrgics intel·ligentment aplicats. El resultat és que pràcticament no es noten ni les intervencions ni les cicatrius que se’n podrien haver derivat, producte de l’arranjament dels paviments, de la col·locació de noves instal·lacions de climatització, d’il·luminació… En canvi, el que sí que llueix és la recuperació de l’esplendor de les vidrieres, dels sostres, dels sòcols i, evidentment, de les obres d’art que, al costat de les tripes invisibles de l’edifici, havien quedat seriosament afectades pels més de cent anys de vida cara el llevant, la sorra i l’embat de la sal. Tot plegat, una actuació d’envergadura, perquè una part de la casa —la del brollador— descansa sobre la roca porosa, i el mar, que sempre imposa les seves normes, diuen que segueix maldant per escolar-s’hi i amarar-se del blauet i dels turqueses dels vitralls…

El Cau ja tenia un projecte museogràfic sòlid i valuós: el que Rusiñol va anar coent-t’hi, a foc lent, encalçant la voluntat de crear al seu voltant un espai vital i íntim fet a la seva mida. I és aquest projecte, mil·limètricament respectat, el que ara ens torna a atrapar. Un discurs que ens condueix de forma orgànica pels panys de paret i les estances que, amb tot el que s’hi mostra —ben lligat a la forma de fer-ho—, ens aboquen a entendre l’artista —pintor, narrador, col·leccionista, viatger, agitador cultural, dramaturg, arqueòleg aficionat, periodista i, per damunt de tot, capdavanter del moviment modernista— i a estimar-ne la persona. Alhora, perquè són indestriables l’un de l’altre. I encara més: a entendre el país d’aleshores i a recuperar una forma intemporal de viure l’art. Perquè el Cau Ferrat és, per sobre de tot, això: l’espai que va permetre a Rusiñol desplegar la teoria de l’Art Total —així, en majúscules—; de l’art entès com una nova religió. Hi reeixí. És per això que, encara avui, aquest espai ens submergeix en una realitat que ens transforma, com hauria de fer-ho qualsevol expressió artística.

El Cau s’inaugurà com a museu l’any 1933, sota la batuta de Folch i Torres, que l’adequà conservant-ne, de forma escrupolosa, l’essència rusiñoliana que tant embriaga. L’edificació dels primers espais del Cau, entre els anys 1893 i 1894, s’efectuà damunt dues cases de pescadors i coincidí, en el temps, amb la celebració de les primeres Festes Modernistes que convertiren Sitges en la meca d’aquest moviment artístic global. Des del mateix dia de la seva inauguració, el Cau, que havia de servir a Rusiñol de taller i d’habitatge, esdevingué un santuari: un lloc de pelegrinatge i un pol d’atracció de la bohèmia i la intel·lectualitat d’un país que tornava a bullir. Un temple obert a tots aquells devots que anaven pel món a la recerca de la Bellesa. A banda dels dos coneguts Grecos comprats a París per Rusiñol, el Cau té molts altres atractius i singularitats derivades del projecte vital de l’artista, estretament lligat al moviment que capitanejà, a l’activisme cultural, als seus viatges i al conreu, entre d’altres, de la literatura, el periodisme i el col·leccionisme. En destaquen la col·lecció de ferros —una de les millors d’Europa—, la de vidres, la de ceràmica, mobles i escultures i, evidentment, la col·lecció de pintura i dibuix. Aquesta aplega, per una banda, les obres de Rusiñol que l’artista volgué conservar tota la vida i per les quals sentia una predilecció especial. I de l’altra, quadres dels principals noms de la pintura catalana del tombant dels segles XIX al XX: Ramon Casas, Pablo Picasso, Arcadi Mas i Fondevila, Isidre Nonell, Hermenegild Anglada-Camarasa.

Maricel | Foto: Joan Duran

Maricel | Foto: Joan Duran

Maricel: el fruit d’un moment culminant de la civilització catalana moderna (Joaquim Folch i Torres, 1912)

Si per als coneixedors d’ambdós Museus la visita al Cau Ferrat suposarà, com deia, un retrobament, un restabliment del vincle amb allò que es recordava amb enyor i una certa síndrome d’abstinència, la visita a Maricel causarà un sotrac i una fèrtil redescoberta. En efecte, el Museu estrena projecte museogràfic: s’hi ha dissenyat un complet recorregut artístic, amb obres de gran qualitat i de primeríssim nivell, que va del segle X al realisme i la figuració de la primera meitat del segle XX, i que se sustenta, en gran part, en les col·leccions d’art del Dr. Jesús Pérez-Rosales i de la Vila de Sitges. Un projecte que, amb un objectiu clar, madur i agosarat, dóna vigor i coherència a un patrimoni que fins ara es mostrava per separat, inconnex. Una proposta que persegueix, pel cap baix, un objectiu: que l’espectador d’avui se senti atret per l’art dels artistes d’ahir. I que a aquesta seducció hi arribi tot interioritzant les propostes estètiques d’una forma natural, fluïda.

A Maricel s’hi respira la confluència de moltes històries: rau a l’edifici de l’antic hospital medieval de Sant Joan, que el filantrop Charles Deering va comprar el 1909 per a instal·lar-hi una monumental col·lecció d’art —que, finalment, va embarcar a Amèrica per no tornar— i que Miquel Utrillo va habilitar amb gust historicista i noucentista. L’any 1969, la Diputació de Barcelona comprà l’edifici amb l’objectiu d’instal·lar-hi l’heterogènia col·lecció Pérez-Rosales, reputat ginecòleg i apassionat col·leccionista. Més recentment, s’hi ubicà la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i una altra configurada per objectes relacionats amb la marina. Ara, la feina de redefinició del Museu ha retirat una part substancial de peces que en dificultaven o be n’atapeïen la lectura. I el resultat és el del nou Maricel: un museu que mostra 269 peces, de les quals un 30% no havien estat mai abans exposades. Es tracta, d’una banda, d’obres, recuperades de la reserva de Museus de Sitges i, d’una altra, de peces rebudes en préstec per afegir-se a les seves col·leccions. En aquest sentit, destaquen les cessions rebudes per part del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de Montserrat, els fons d’art de la Generalitat de Catalunya i de la Diputació de Barcelona i de l’edifici sitgetà de Can Falç. D’entre aquestes destaquen olis de Ramon Casas, Joaquim Sunyer, Lola Anglada, Joan Batlle i Alfred Sisquella, a més d’escultures de Pere Jou, mobiliari antic i una col·lecció de vidres noucentistes.

Del fons Pérez-Rosales s’exposen les obres —que són moltes— més excepcionals: murals romànics, exemplars de pintura gòtica sobre taula, talles i retaules renaixentistes, escultures modernistes i noucentistes de Josep Llimona, Enric Clarasó, Joan Rebull, Josep Clarà, Josep Cañas, Pablo Gargallo… I de la col·lecció d’Art de la Vila de Sitges, obres d’artistes sitgetans dels segles XIX i XX, i d’altres que estigueren molt vinculats a la vila, com Joaquim Espalter, Felip Masó, Agustí Ferrer i Pino o Artur Carbonell. Al llarg de tot el recorregut s’han creat diverses sales de tema específic, d’entre les quals destaquen la dedicada a l’Escola Luminista de Sitges, amb obres de Joan Roig i Soler, Arcadi Mas i Fondevila, Antoni Almirall, Joaquim de Miró i Argenter i Joan Batlle i Amell entre d’altres, la que testimonia la importància de Sitges dins el moviment del Modernisme, amb les pintures que van decorar la Cerveseria del Cau Ferrat, signades per Rusiñol, Utrillo o Càndid Duran, i la que acull bellíssimes teles i escultures noucentistes de gran format, obra de Joaquim Sunyer, Pere Jou i Lola Anglada, entre d’altres. La sala gòtica, l’espectacular mirador del mediterrani —potser l’estampa mundialment més difosa d’aquest museu— i la sala amb els sis plafons en tela de Josep M. Sert al·legòrics de la Primera Guerra Mundial, completen un recorregut per un Maricel que també estrena una sala d’activitats i un espai de formació, amb funcions pedagògiques. Per aconseguir que tot llueixi i encaixi, ha calgut salvar una dificultat evident: la que dicta un espai definit des de fa un segle i no s’hi pot, ni convé, actuar-hi perquè constitueix, de per si, una peça artística més.

Maricel | Foto: Joan Duran

Maricel | Foto: Joan Duran

La reinauguració del Cau Ferrat i del Museu de Maricel tindrà lloc el proper dilluns 22 de desembre. L’esperat esdeveniment, absolutament de primer ordre, comptarà amb la presència del president de la Generalitat, Artur Mas, i amb una llarga llista d’autoritats, entre les quals hi ha el president de la Diputació, Salvador Esteve, l’alcalde de Sitges, Miquel Forns, i la ministra de Foment, Ana Pastor, titular de l’organisme que —junt amb la Generalitat i la Diputació— ha participat en el finançament de l’obra a través de l’1% cultural. Amb motiu de la seva reobertura, el Cau Ferrat i el Museu de Maricel realitzaran jornada de portes obertes durant els dies 22, 23, 27, 28 i 30 de desembre, i 2, 3 i 4 de gener, entre les 10 i les 17 hores. Els visitants que s’hi acostin podran recórrer els 2.600 metres quadrats de superfície del Cau Ferrat, el Museu de Maricel i Can Rocamora, admirar-ne els treballs de restauració i, sobretot, descobrir la relectura que proposen després de sotmetre’s a aquest exercici inèdit —i tan sitgetà— de connectar mons diversos per complementar-se i esdevenir, més que un reclam cultural, una invitació a celebrar la vida des de l’art.