Refent el camí cap a Argelers

18.12.2018

En entorns desfavorables, algunes casualitats fan l’estada més suportable. Rastres_Argelers i La Maternitat d’Elna són dues obres teatrals d’El Maldà i Eòlia respectivament, les quals han confluït els seus universos en un de sol. Aquestes històries presenten dues desconegudes que s’avenen en la dissort i que es donen suport mútuament, i un àngel de la guarda que salva nens i mares de la desgràcia.

‘Rastres_Argelers’ es pot veure aquests dies al teatre Maldà.

Dues versions del drama 

Rastres_Argelers s’inicia amb la retrobada de dues germanes arran de la mort de la seva àvia Maria. Per desig d’aquesta, obren una capsa que conté un diari personal i unes cartes antigues, molt semblants a les de la pel·lícula Els ponts de Madisoni descobreixen el passat que l’avantpassada va viure al camp de concentració d’Argelers. Per narrar la història, les actrius Ariadna Fígols Aina Huguet (aquesta última també dramaturga i directora) fan cadascuna dos rols: de Maria i de Dolors, és a dir, les dones que van estar als camps de concentració; i per altra banda, de germanes i netes de Maria. La proposta, en forma de tribut i denúncia, parteix de la voluntat d’aprofundir en l’exili republicà i en els camps de concentració francesos a partir de la visita d’Huguet al Rosselló. L’obra explora el sentit de les fronteres i els seus efectes connectant amb els presos polítics i exiliats actuals.

A la Maternitat d’Elna, la intèrpret i fundadora de l’Escola d’Art Dramàtic EòliaRosa Galindo, encarna el rol d’una dona de 25 anys que no representa ningú en concret, ja que recull la veu de les 470.000 persones mobilitzades cap a França durant la Guerra Civil Espanyola, del 28 de gener al 12 de febrer del 1939. Amb la companyia del pianista Luc-Olivier Sánchez, a banda dels testimonis, Galindo mostra Elisabeth Eidenbenz, una filantropa i professora suïssa que va fundar un centre de maternitat a Elna perquè les embarassades del camp d’Argelers poguessin donar a llum i visquessin aquesta etapa amb “condicions”. També parla des del punt de vista de la filla nascuda al camp i que conta la relació que manté amb els seus avis i pares. L’emoció amb què s’expressa colpeix de tal manera que descol·loca i sembla que estigui narrant fets autobiogràfics. Aquesta segona història pren el fil del llibre La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliatsde la historiadora Assumpta Montellà que relata l’experiència de tres mares: Remei Oliva, Joana Pasqual i Maria García “per lluitar contra el silenci de tots”.

 

“Vivències” de l’èxode (si se’n pot dir així)

Les dues obres descriuen l’infern que va suposar el trajecte de Catalunya fins a Argelers i com va ser l’estada allà. Les intèrprets de Rastres, d’una banda, recreen els abusos i el tracte vexatori dels gendarmes francesos, els quals revisen, peguen i violen a les dones i llencen amb menyspreu pa a la sorra i, d’altra banda, evidencien la malfiança del país veï. “Què se n’ha fet de la fraternitat, la igualtat i la llibertat?”, es queixen Dolors i Maria. “Haver estat vençuts no és prou?”, es pregunta Galindo.

La platja d’Argelers, actualment una destinació turística, va ser l’abocador de cadàvers i dels refugiats que, entre filferros i sense barraques, combatien el fred i la tramuntana, les puces, els polls, les epidèmies, la sarna, la fam i la manca d’higiene. Maria prova d’entrar al mar però l’aigua bruta no li esborra la desgràcia. Dolors ho descriu com un somni irreal d’ininterromputs plors de nens i planys d’avis als quals deixen morir de tan dèbils que estan. Galindo explica com una miliciana catalana “per instint maternal, desesperació i per no allargar l’agonia” deixa que les onades s’enduguin el seu nen moribund. En els dos casos “tothom cau com mosques”.

L’ésser humà, en un lloc inhumà es transforma. És així com es desperta l’afany per sobreviure i aflora la pitjor faceta per alçar l’ego que està pel terra: Dolors es repugna a sí mateixa rapinyant el tros de pa de Maria i li diu “si et mors de fred, no em busquis”, ja que aquesta última, enutjada, li torna la manta prestada.

Elisabeth Eidenbenz amb un infant de la maternitat d’Elna.

La guerra anul·la la persona entre la massa i fa que la brutícia l’absorbeixi. Enfront de la pèrdua total de la identitat i a no entregar-se a la buidor, les protagonistes recuperen parts de la seva vida. Maria, modista i activista de conviccions i ideals forts, escriu cartes que es respon ella mateixa “per saber que encara pensa i per cultivar l’únic que no li poden prendre”, memoritza bona part dels poemes de Miguel d’ Hernández i ensenya ‘de lletra’ a Dolors. Dolors, per part seva, posa ordre entre les seves pertinences perquè “si no es tornaria boja”, escriu una llista de desitjos i observa les agulles com” l’única font de color enmig de tanta grisor”. Rosa, també modista, s’aixopluga en el seu tresor més preuat: un ganxet de filferro, les cartes per als pares i al marit i la capsa de fils de colors i que també contempla”.

En les dues històries el públic és testimoni de dos naixements: en el primer cas, Maria es pregunta si val la pena portar un fill al món, cau malalta i el fill només viu 5 hores. En el segon, sota la tutela d’Eidenbenz, el nadó aconsegueix sobreviure. Ambdues també busquen els seus marits: en el primer cas no poden trobar-se; en l’altre sí. Tot i això, al cap d’un mes i mig, les mares de la maternitat l’han d’abandonar i tornar al camp i, havent arribat els alemanys a França i mares jueves a Elna, la maternitat va haver de tancar.

Els infants nascuts als camps consten com a fills apàtrides,”fills de l’exili, com si allò fos un país”, expressa Galindo. Això no obstant, les refugiades, atemorides de no tornar a ser elles mateixes, recuperen el seu nom. Dolors gairebé marxa a Figueres però la Maria, convençuda que els seus amics les traurien d’allà, la fa esperar. Un dia les criden per megafonia i el fet de sentir-se interpel·lades les omple de nou. Galindo veu el seu nom escrit en una de les etiquetes del dinar de Nadal sorpresa que organitza Eidenbenz i exclama “feia tant de temps que ningú no ens ‘mimava’!”.

El nostre (re)torn

Les dues germanes llencen un polsim de les cendres de l’àvia a Argelers i comprenen els plors que proferia aquesta quan mencionava la localitat. Galindo explica que la tragèdia només s’entén sabent què és una guerra i què van suposar els bombardeigs d’escoles i hospitals i massacres de la Guerra Civil Espanyola, assaig de la II Guerra Mundial.

Abans de començar l’obra Rastres_Argelers, un assistent retreu que mai s’ha fet justícia i que “l’amnistia promesa va ser, més aviat, una amnèsia col·lectiva”. “A qui podíem demanar responsabilitats polítiques?”, demana Galindo. Els exiliats van abandonar les famílies, van deixar les pertinences pels marges dels camins i van perdre el passat, present i futur. Les víctimes van emmudir sense preguntar-se pel viscut tot veient els ideals i les il·lusions esfumar-se. És, doncs, responsabilitat de la societat actual recordar-los, guardar els espais de memòria històrica i fer front als drames contemporanis. El teatre és una eina pedagògica increïble. Ho demostren aquestes dues obres, Maremar i Mos Maiorum amb el drama dels refugiats sirians i Ragazzo pel que fa la manifestació antiglobalització de Gènova, perquè t’expliquen i t’emocionen més enllà d’un apunt perdut en un llibre de text d’història.

Rastres_Argelers prorroga les funcions del 16 de gener al 3 febrer. Podeu aconseguir entrades aquí. El programa Trinxeres de Tv3 va dedicar l’últim episodi a la Retirada republicana: de Barcelona a Argelers que podeu veure aquí. I sobre la Maternitat d’Elna, se’n va fer una pel·lícula que pots visualitzar aquí