(Re)descobrir Skriabin 100 anys després

26.04.2015

Diego Civilotti ens ressenya el llibre Alexandre Scriabine ou L’Ivresse des sphères, de Jean-Yves Clément, una obra que permet, alhora descobrir i redescobrir Skriabin cent anys després de la seva mort.

Alexander Scriabin

Alexander Scriabin

Poques vegades una obra serveix per descobrir i redescobrir un autor al mateix temps. Aquesta és una d’elles. Aquest llibre (Alexandre Scriabine ou L’Ivresse des sphères. Jean-Yves Clément. Actes Sud. Arles, 2015) s’ha publicat a França, però considero necessari oferir una ressenya des d’aquí per tres raons. Primer i més important: el 2015 es compleixen 100 anys de la mort de Skriabin i no existeix encara un treball monogràfic sobre ell al nostre país com els que s’han fet a l’àmbit anglosaxó (Faubion Bowers), alemany (Siegfried Schibli) o recentment a França –Manfred Kelkel i ara Jean-Yves Clément–. Segon: les referències a Skriabin que trobem encara avui a la literatura musicològica en català o castellà, pateixen en moltes ocasions de superficialitat, quan no manifesten una indiferència que d’una puntada de peu l’arraconen com a excèntric o simple ranera del romanticisme. Més enllà d’algunes consideracions remotes ja en el temps com les d’Adolfo Salazar i sobretot de Juan Eduardo Cirlot, no trobem una reflexió recent a l’altura del compositor rus al nostre país. Tercer: des d’on escrivim aquestes paraules, de la ciutat francesa on es publica aquest llibre (Arles) ens separen menys quilòmetres que de Teruel, per exemple. Seria una llàstima que la seva repercussió no travessés els pirineus pels capritxos geopolítics de les fronteres.

Clément, musicòleg i filòsof, ja havia publicat alguns treballs de mèrit sobre Chopin i Liszt, com sabem, tots dos molt presents en la primera etapa de Skriabin. A la majoria dels seus llibres –i en aquest també– s’observa un meritori intent d’estalonar els vincles entre música i filosofia com a la seva interessant conversa amb Michel Onfray publicada fa dos anys (Éditions Autrement, 2013). De la mateixa manera, cal destacar que l’autor és escriptor i poeta. En aquest sentit, ofereix una riquesa lèxica i una cura per la prosa que agraïm: si sempre el llenguatge verbal és inadequat per parlar de la música, segurament només pot apropar-se a l’adequació aquell que explora els seus propis límits, vorejant el poètic, tal com fa Clément.

El subtítol del llibre, L’Ivresse des sphères (“L’embriaguesa de les esferes”) ens dóna la pauta del caràcter idealista i romàntic que l’autor vol remarcar. De fet, l’embriaguesa (Ivresse) paral·lela al somni (rêve) com a revers, és el fil conductor de l’obra, que aprofundeix amb rigor en la coneguda comparació entre Skriabin i Nietzsche (aclarim que el Nietzsche encara schopenhauerià, el de El naixement de la tragèdia) insistint en certs fragments del Crepuscle dels ídols, que per l’autor francès constitueixen un manifest estètic del compositor rus. A això s’afegeix la fascinació per Wagner i la seva immersió en l’idealisme alemany sense oblidar el que Clément denomina la vasta i heterogènia “cuina filosòfica” de Skriabin, en la qual s’inclou el vincle amb la teosofia de Blavatsky. Sumant tot al caràcter fàustic del seu Poema Satànic, op. 36 ja assenyalat per Bowers, Skriabin s’apropa més que ningú a la figura literària d’Adrian Leverkühn.

El llibre està dividit en una introducció, set capítols i un panegíric epíleg. Encara que l’assaig presta gran atenció a les peces orquestrals, cadascun dels set capítols estan encapçalats per l’estudi d’una sonata per a piano. Els cinc primers aborden les cinc primeres sonates, el sisè quatre (de la núm. 6 a la núm. 10) i el setè reprèn la Sonata núm. 10 fins al final de la seva producció. En aquest sentit, Clément es centra en la divisió temporal de les sonates per replantejar la divisió en etapes de tot el catàleg del compositor, situant la núm. 6 com a punt d’inflexió a partir de la qual s’accelera tota la producció skriabiniana (és a dir, des de 1911 fins a la seva mort).

En el primer capítol trobem una aclaridora descripció del context polític, cultural i musical en la infantesa i joventut de Skriabin. De tota manera, aquesta perspectiva no s’abandona al llarg del llibre; l’estudi històric i musicològic es veu constantment travessat per la dada biogràfica, pertinent tenint en compte la importància que va tenir per a la seva obra musical circumstàncies com les seves depressions i neuràlgies. Així mateix, el gradual allunyament del món que li envoltava, està magníficament descrit en el setè capítol.

Clément considera que subratllar la singularitat del compositor rus li ha reportat més perjudicis que beneficis, de manera que des de les primeres línies l’autor es disposa a assenyalar més les correspondències que la seva excepcionalitat històrica. En aquest sentit, presenta Skriabin com una baula essencial entre els segles XIX i XX, tot destacant la seva importància tant per a la primera meitat del XX –principalment en Stravinski i la Segona Escola de Viena– com per a la segona, en raó de la seva capacitat per transitar possibilitats harmòniques i sonores inèdites. En aquest sentit, les continuïtats que Clément subratlla amb Ligeti, Varèse, Stockhausen i Cage, en ocasions i especialment en el cas dels dos últims, són un xic forçades.

La lectura i el judici personal, interessant en la majoria dels casos, es duu a terme en detriment d’una exhaustivitat que de tota manera no és una de les premisses de l’autor francès. Així i tot, lamentem que Clément no desenvolupi alguna de les seves hipòtesis més interessants. Tal és el cas d’aquella que apunta l’afebliment del vitalisme nietzscheà en Skriabin des de la seva Sonata núm. 6 de 1911 en la mesura en què l’assetjament d’elements intel·lectuals extramusicals que experimenta condueixen la seva obra a una descomposició dels principis formals (cosa que encara que Clément no ho diu, també es fa palès el mateix any en Herzgewächse de Schoenberg, en aquest cas amb el condicionament formal que ofereix el text de Maeterlinck). I això especialment tenint en compte l’agut sentit estètic i fins i tot poètic que l’escriptor demostra en el seu text, molt propici per abordar l’obra de Skriabin i oferir una lectura significativa. Una lectura de gran vigor narratiu i hermenèutic que no esquiva el que l’autor anomena au-delà de la musique i que identifica amb el silenci entès com a cor de la música, vinculat en el compositor rus a una espiritualitat transcendent. Amb una imatge molt suggestiva, Clément l’associa a una espècie de traductor musical de l’invisible: el Misteri com a música més enllà de la música. En definitiva, a un ideal que la trascendeix, cosa que distingeix i al mateix temps converteix a Skriabin en una veu essencial en la història de la música occidental.

L’edició, molt manejable, com en tots els volums d’aquesta col·lecció ofereix un pràctic índex onomàstic, una petita selecció bibliogràfica i una altra discogràfica. En aquest últim apartat, Clément destaca a Vladimir Ashkenazy tant en la seva tasca com a director amb la Simfònica Alemanya de Berlín interpretant les seves simfonies, com en la seva faceta com a pianista gravant la integral de les sonates per a piano. Respecte als poemes per a piano, l’autor subratlla el resultat del disc de 2005 de Pascal Amoyel, que conté la integral dels mateixos. Entre les referències al passat trobem a faltar potser, per la importància històrica, un esment a Dimitri Mitropoulos al capdavant de la Filharmònica de Nova York, immortalitzant a mitjans del segle passat dos immensos monuments simfònics, el Poema de l’èxtasi, op. 54 i el Poema del foc, op. 60.

Mentrestant, aquí seguim esperant que algú publiqui al nostre país un treball dedicat a Skriabin. Que tradueixi aquest, que tradueixi un altre. Que fem alguna cosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Encara queden buits a omplenar, i el cas d’Skriabin n’és un com, en general, la recuperació de la cultura musical en el nostre país,. M’uneixo a la crida de l’autor de l’article i hi afegeixo la crida a tothom: anem als concerts, anem a veure dansa, llegim-ne els llibres. Creem-ne la demanda.

    • Completament d’acord, si ens comparem amb Europa, el nivell musical de Catalunya és molt fluix. Tota la cultura musical de casa nostra, es limita als grups de pop-rock. Beethoven, Mompou, Scriabine i altres clàssics, no moren mai, són extraordinaris, mig món fa anys que els gaudeix i nosaltres som a la cua. Posem-nos al dia companys!