Redescobrint Eduardo Arranz Bravo

7.07.2017

Coincidint amb l’any del 75è aniversari de l’artista Eduardo Arranz Bravo, la casa de subhastes Setdart presenta durant tot el mes de juliol una important col·lecció formada per més d’una vuitantena d’obres de l’artista barceloní, entre les quals figuren diversos olis, dibuixos, gravats i escultures, que ens permeten fer un recorregut per la seva intensa i àmplia trajectòria. La col·lecció, que actualment ja es pot visitar in situ, inclou treballs realitzats des dels anys 60. És una magnífica oportunitat per redescobrir un artista que gaudeix de gran presència i reconeixement internacional però que, com passa sovint, no se sent tan valorat a la seva terra.

Algunes de les obres tan escultòriques com pictòriques d’Arranz Bravo | Foto: Lena Soler

Des de ben jove, Arranz Bravo donà mostres de la seva personalitat artística al sentir-se decebut amb l’actitud retrògrada i maniqueista del professorat de l’Escola de Belles Arts.  De fet, el paper clau que ha exercit en el desenvolupament de l’avantguarda catalana de la segona meitat del segle XX queda fora de cap dubte. Forma part d’un ampli grup d’artistes que van lluitar incansablement en favor d’una completa renovació de l’art espanyol que durant el franquisme havia restat anquilosat en un tradicionalisme ranci.

Treballador incansable i apassionat, la seva evolució artística és fruit de la reflexió constant sobre el seu treball. Si bé va iniciar-se amb la pintura abstracta, la seva carrera, en contínua renovació, ha virat per diverses fases creatives. Però en totes elles hi ha un element que resta constant: la veritat que es desprèn de cada una de les seves creacions. És el tipus de veritat d’aquells que són capaços d’abocar en el llenç el reflex d’una vida realment viscuda. De fet, el mateix artista explica que és just aquest tret el que li exigeix a una obra d’art: que respiri autenticitat, que estigui viva. L’exercici introspectiu que realitza quan s’enfronta al llenç en blanc esdevé prioritari. La dissolució de les fronteres entre l’home i la seva obra el porta a establir un diàleg entre l’artista i el seu jo interior que converteix l’obra, l’home i l’artista en un tot indissoluble. En aquest sentit, l’omnipresència de la figura humana cobra una importància que es mantindrà intacta al llarg de la seva carrera. I serà així com la representació de l’home amb les seves preocupacions i angoixes esdevindrà l’eix vertebrador de la seva obra. Com ell afirma, “tot el que he pintat és un autoretrat, el conjunt de l’obra és un autoretrat. Perquè va de veritat. Sense pintura no soc res”.

Arranz Bravo conversant amb la directora de Setdart | Foto: Lena Soler

La seva obra no resulta fàcil. Navega entre les contradiccions que són inherents a la condició humana: la ironia i la por, la llum i la foscor, la serenitat i la inquietud, la tragèdia i l’humor. I tot això a través d’un llenguatge plàstic propi i singular, que intenta fugir de qualsevol encasellament. Les creacions d’Arranz Bravo, que transiten entre l’abstracció i la figuració, el minimalisme i el pop art, són plenes d’una potència visual i magnetisme fruit de l’equilibri que aconsegueix entre la reflexió intel·lectual i l’impuls creador; entre el rigor i allò que hi ha de visceral en l’acte de pintar.

Aquestes dualitats trasllueixen també en els motius que atenen als valors pròpiament plàstics. Línia i color conviuen com a protagonistes, posant-se al servei de la càrrega expressiva i existencial amb les quals Arranz vol impactar l’espectador. En obres com la sèrie de dibuixos “Aniversari” dels anys 70, on l’erotisme i la ironia prenen un paper destacat, es fan paleses la seguretat i la fermesa amb què Arranz fa lliscar el llapis sobre el paper, aconseguint defensar només amb la línia el que li interessa de la figura humana. A més de ser un excel·lent dibuixant, Arranz Bravo, ha demostrat també ser un gran colorista. Obres com Dona daurada, datiler o Samarreta blanca, ho il·lustren. Dotades d’un dibuix precís i delicat amb què es recrea en les formes del rostre humà, les peces denoten la seva destresa a l’hora d’emprar el color per multiplicar la força emocional de la pintura. De sobte ens sorprèn amb un colorisme exacerbat que es contraposa als colors més austers per mostrar-nos un cop més les dualitats de l’ésser.

Tot i no deixar enrere la fragmentació del cos humà, durant els anys 80 les inquietants  figures humanes guanyen solidesa i rotunditat. Aquesta tendència a la monumentalització es relaciona amb el caràcter sagrat que l’obra adquirirà en aquests moments. Els traços gestuals comencen a prendre trajectòries que ens remeten a les creus, però despullades de tota implicació cristiana i enteses com a símbol d’identificació entre l’ésser humà i la natura, amb allò que hi ha de sagrat en l’essència de l’home, en la vida i en la mort. Aquestes representacions figuratives amb el temps deriven en una explosió de colors, formes ovals i traços electritzants que es relacionen directament amb l’organisme humà, insinuant així la part més visceral, primitiva i instintiva de la nostra ànima.

Paral·lelament a aquesta producció, a la dècada del 80 i principis dels anys 90 es posa de manifest l’estètica mediterrània marcada definitivament per la seva estança a Cadaqués, paradís perdut d’artistes i intel·lectuals que va esdevenir refugi i font d’inspiració per a molts d’ells. En l’atmosfera del poble va trobar un aire renovat i colpidor que es va deixar sentir en obres com Projecte Acció-ritual ‘Intens-Cadaqués-Blau’, i en d’altres com en les que els blaus de la mediterrània inunden tot l’espai pictòric i els traços expressius i enèrgics el tornen a apropar a l’abstracció.

Una de les peces d’Arranz on destaca el blau del mediterrani | Quadres: Arranz Bravo

La necessitat vital que li suposa l’acte creatiu, l’ha portat també a treballar els seus motius iconogràfics en l’àmbit escultòric. Gràcies al mecenatge de la Sala Gaspar i a l’impuls del galerista Franco Bombelli, que el va animar durant els anys 80 a reprendre la seva activitat escultòrica, Arranz Bravo va encarar aquest nou repte que li permetia  aprofundir en la seva particular reflexió sobre l’ésser humà. Menció especial es mereix l’Acollidora, escultura realitzada per a la ciutat on va decidir encabir la seva Fundació, l’Hospitalet de Llobregat. Setdart en té una reproducció en petit format. Inspirada en la cultura grecollatina, aquesta deessa és una magnífica representació de l’esperit mediterrani i s’erigeix com a símbol de la voluntat integradora i acollidora d’una de les localitats catalanes que més immigrants ha acollit.

Sigui com sigui, el que demostra la trajectòria de l’artista és que tot i la seva renovació constant pel que fa als vehicles expressius dels quals es nodreix, la seva essència i rerefons resten com a principis irrenunciables. La seva incansable voluntat investigadora ens indica que Arranz Bravo, als seus 75 anys, encara no ha dit la seva última paraula en el món de l’art.