Adesiara recupera “El paradís perdut”

9.02.2014

Enguany Adesiara Editorial s’ha llançat a la piscina amb El paradís perdut. Juntament amb la publicació de Saviesa grega arcaica (2012), Jordi Raventós, ja pot ser considerat l’editor més suïcida del país, tal com ell deia tot bromejant durant la magistral roda de premsa.

John Milton

No obstant, «aquestes publicacions són del tot necessàries», afirmava contundentment, «El paradís perdut, per exemple, no s’havia tornat a editar en català des de 1953». La primera publicació, l’any 1951, va ser editada en dos volums exclusivament per a bibliòfils, gràcies a la Benèfica Minerva. No va ser fins al cap de dos anys que Editorial Alpha va comercialitzar-la.

Pel crític literari Sam Abrams «aquesta edició, en certa manera, celebra els cents anys de naixement del poeta català, nascut l’any 1914 a Barcelona». Però encara més: «aquesta publicació forma part d’un programa per part d’Adesiara de recuperació del passat, que té com objectiu no només fer una relectura del passat sinó també salvar els clàssics. La cultura és present, passat i futur, i, en aquest sentit, la tasca de l’editorial és impecable».

L’edició ha sortit a la llum finalment després d’uns quants anys de feina, fet que demostra el compromís de l’editorial de publicar llibres de qualitat. Com totes les altres publicacions d’Adesiara, El paradís perdut conté l’original anglès i la traducció catalana. La traducció de Boix i Selva ha estat complementada amb una nova i acurada introducció de Rosa Flotats, especialista en l’obra de l’escriptor anglès, la qual va tenir l’oportunitat de conèixer en persona el poeta català. Així mateix, s’ha eliminat la nota final de la traducció de 1953, que havia escrit Boix i Selva a causa de la censura.

John Milton (Londres, 1608 – 1674), poeta i pensador polític anglès, va criar-se en una família abocada a la cultura. Va ser un personatge amb una forta personalitat i molt sensible amb la situació del moment: els seus anys de vida van ser marcats per la Guerra civil anglesa, que va enfrontar republicans contra monàrquics. Republicà i protestant convençut, va ser un anticatòlic furibund; creia fermament que no feien falta intermediaris per poder llegir la Bíblia. El seu pare era un scrivener aficionat a la música, passió que Milton va heretar a través de la poesia —arts íntimament relacionades pel component líric que comparteixen totes dues—. Des de ben jove va devorar els llibres, fet que li va debilitar tant la vista que es va quedar cec amb quaranta-quatre anys. La ceguesa, no obstant, no li va impedir poder compondre la seva opera magna, El paradís perdut.

Com explica Rosa Flotats, Milton rebia la inspiració de nit i l’endemà al matí —«com si es tractés d’una reverberació»—, quan s’aixecava, ho dictava a la seva filla, la qual juntament amb un escriba corregia després el text. «No hi ha res en el poema que sigui purament casual, tot ha estat minuciosament revisat per Milton i els seus amanuenses» (Milton, 2014: 24). Va tardar entre cinc i set anys a compondre-la. El paradís perdut representa, doncs «la culminació de dues aspiracions de Milton: la d’escriure una obra èpica, originàriament dins la tradició artúrica, i la d’escriure una tragèdia sobre la caiguda de l’home». El poeta anglès volia demostrar que es podia fer bona poesia èpica en llengua vernacular.

Josep M. Boix i Selva (1914 – 1996) era fill del conegut jurista Josep Maria Boix i Raspall. Va estudiar dret com el seu pare, però es va acabar dedicant a la poesia i a la traducció, com el seu amic Salvador Espriu. Des de ben jove, tal com explicava Rosa Flotats —tenia un record perfecte de Boix i Selva—, es va sentir atret per la màgia d’El paradís perdut i sempre el va acompanyar: «No sé si va ser als tretze o catorze, vaig llegir El paradís perdut, la versió de Rosell, i no el vaig entendre, semblava una cosa d’amor, […] tanmateix em va pessigar, vaig veure que era una cosa grandiosa i em van quedar ganes de traduir el llibre» (cita extreta de Milton, 2014: 14).

El procés de traducció del poema recorda el procés de creació. Com Milton, Boix i Selva va trigar set anys a anostrar-lo. Va ser un procés lent i meditat. Per a Boix i Selva, la traducció del poema va esdevenir tot un repte: com podia ser fidel al poema sense trair la llengua catalana? Havia de ser tan curós com el mateix poeta. Es va preocupar de la mètrica, de la lírica textual, de trobar per cada paraula la seva corresponent en català. En fi, va dur a terme una tasca d’orfebreria. Segons Flotats, aquesta traducció «és ben catalana, ja que, sense deixar de ser fidel al text, Boix i Selva va fer una creació catalana per a la literatura catalana». I és que la poesia, afirma Flotats, ha de ser traduïda per un altre poeta.

Sam Abrams, al seu torn, considera que és una de les traduccions més ambicioses en poesia catalana, però també una de les millors perquè enriqueix la llengua i cultura catalanes. «El paradís perdut marca un abans i un després en Boix i Selva: sens dubte, el poeta creix enormement després de la traducció».

Així com Milton es va inspirar en els clàssics —Homer i Virgili, sobretot— i en la Bíblia per construir la trama argumental del seu poema més cèlebre, així mateix Boix i Selva va seguir el camí que van deixar marcat els seus predecessors. «Les dues grans obres èpiques de la literatura universal van ser traduïdes per Carles Riba i Josep Maria de Sagarra —l’Odissea i la Divina comèdia respectivament—. Boix i Selva va seguir aquesta mateixa línia amb El paradís perdut», explicava Abrams, Per ell, la seva traducció està a la mateixa alçada que les altres, i totes tres han esdevingut un monument per a la seva tradició. I encara es pot establir entre l’obra original i la traducció una altra similitud: mentre Milton va redactar El paradís perdut en un dels moments més convulsos de la història del seu país, Boix i Selva n’elaborava la traducció enmig de la guerra fratricida que va assolar el país des de 1936 a 1939.

Paradís perdut il·lustrat per William Blake

Un dels principals atractius d’aquesta obra és la varietat de lectures que presenta: tant es pot llegir en clau èpica com en clau religiosa —és a dir, com una interpretació del Gènesi— o política. Sens dubte, la grandesa i riquesa d’aquest poema es plasma en les infinites interpretacions que permet, així com en la seva pròpia ductilitat, ja que els cants es poden llegir com si constituïssin una entitat pròpia. Aquesta aparença camaleònica va provocar que Milton tingués detractors, però també molts seguidors. Alguns, per exemple, van reprotxar-li la seva mètrica; d’aquestes crítiques, però, ell se’n va defensar a través d’un breu escrit «The Verse», que encapçala el poema, bo i adduint que l’ús del vers blanc l’acostava als poemes èpics —Virgili i Homer usen hexàmetres—. Per al poeta anglès, el que realment confereix lirisme al poema és el ritme intern. Musicalitat i bellesa estilística, doncs, no tenen perquè estar renyides (Milton, 2014: 23).

«Potser no sabrem mai amb certesa quina era la intenció fonamental del poeta, però el que sí que és evident en llegir el text, atès el protagonisme que dóna a la humanitat representada per Adam i Eva, és la voluntat de centrar-se en la problemàtica de la vida i en la felicitat de l’ésser humà», assegura Flotats (Milton, 2014: 22). El paradís perdut és una obra profundament humana: d’amor i de guerra, però també de coneixement i llengua; en definitiva, polifacètica. William Blake i la tradició posterior sovint l’han interpretat en clau romàntica. Que cadascú, doncs, s’hi aproximi com vulgui; al cap i a la fi, el que compta és gaudir de la lectura.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sense entrar en la traducció, aquesta notícia desfigura Milton i Paradise Lost. No entenen la religió els catalans?