Recordar el Congrés de Cultura Catalana en ple 2018

20.06.2018

Dimarts el Sense Ficció de TV3 va emetre el documental Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana, una coproducció de Televisió de Catalunya dirigida per Marta Rovira i Martínez que mostra com el Congrés de Cultura Catalana va establir les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions catalanes, en un procés històric de participació ciutadana que va mobilitzar la societat civil dels Països Catalans entre el 197 i el 1977. El pretext del reportatge era el 40è aniversari de la trobada, però l’única manera possible de rebre’l era comparar-lo amb l’actualitat política i cultural del 2018 i, després de mirar-nos al mirall històric, experimentar el trastorn bipolar: d’una banda, orgull pels èxits del passat i optimisme perquè, si la reconstrucció va ser possible en aquelles condicions, res impedeix que torni a ser-ho; de l’altra, vergonya pel panxacontentisme comparatiu de les mobilitzacions recents i depressió per la fi dels consensos socials que van caracteritzar l’abans i el després del Congrés.

El documental opta per una narració clàssica de manual, combinant imatges inèdites del Congrés amb entrevistes realitzades a personalitats del món polític, cultural i acadèmic que van tenir-hi un paper destacat, tot cosit amb una veu en off ortodoxa i una banda sonora ben triada que mantenia la sensació d’efervescència constant sense que l’èpica ni el sentimentalisme la desbordessin. Fins que, en els darrers 5 minuts, es trencava la convenció de neutralitat: el relat impecable sobre els fets històrics conduïa naturalment cap a un “i això avui, què?” que, en 9 de cada 10 produccions semblants, s’hauria deixat sense contestar explícitament a l’espera que cada espectador tragués les seves pròpies conclusions o, si més no, hauria ofert visions mínimament contraposades. Però Imaginar un país respon amb un gens acomplexat “ara, independència”.

Malgrat que les mobilitzacions del procés sobiranista amb les que acaba el documental connecten objectivament amb les del Congrés i el relat es justifica a ell mateix, l’acord granític entre els entrevistats sobre la via per actualitzar les reivindicacions de l’època resultarà incòmode per a qualsevol no independentista. La bateria de declaracions amb les quals acaba el film no és històrica, sinó política i d’una sola part, culminant amb les paraules de Muriel Casals –a qui, juntament amb Patricia Gabancho, estava dedicat el documental-, dient que “per aconseguir tots aquells somnis de veritable govern de la Generalitat, hi ha una paraula: independència”, l’últim mot que escoltem abans dels crèdits.

És legítima aquesta presa de partit tan clara en un documental de la televisió pública? Ja som prou grandets per saber que les històries apolítiques no existeixen i tots els documentals es fan per prendre part, i fer apologia de l’independentisme sense demanar permís és la millor manera de normalitzar-lo. El celebradíssim Tarajal explicava la situació de Ceuta i Melilla amb la voluntat d’obrir fronteres i no pas de tancar-les, igual que Ciutat Morta mostrava la violència policial presentant unes forces polítiques com la clara alternativa. Però la pregunta interessant és si creuar determinats límits resulta eficaç. Verbalitzar el subtext polític d’un relat, igual que explicar la lògica d’un acudit, acostuma a fer que el missatge perdi força. La neutralitat admet graus i Imaginar un país fa un canvi massa brusc i massa clar cap al final de la peça mentre que, si hagués mantingut la contenció dels primers 45 minuts, o si hagués contraposat veus discordants, hauria arrossegat a l’espectador amb molta més força i hauria multiplicat el recorregut possible en cercles de no convençuts. Hume no veia clar com d’un “això és així” en podíem derivar un “això hauria de ser així”, però la veritat és que ho fem constantment.

Però voldria acabar tornant a la dualitat de sentiments que produeix el visionat en un jove independentista que no va viure aquella època. Fa uns dies hem sabut que el català ha perdut 300.000 parlants en els darrers 10 anys però, si als anys 70 la notícia eren les famílies del Baix Llobregat demanat l’escolarització en català, avui el primer partit polític de Catalunya té com a raó de ser acabar amb la immersió i, per extensió, amb el català. Tal com va dir el periodista Vicenç Partal al documental, el Congrés va significar el punt final de dues reivindicacions, la dels Països Catalans, que només han fet que desinflar-se des d’aleshores, i la del català com a llengua forta del país que, ho demostren les dades, segueix desgastant-se per culpa de la diglòssia. Si el final d’Imaginar un país deixa clara alguna cosa, és que la mobilització dels darrers anys, sortint al carrer en clau simbòlica però delegant la feina decisiva en els polítics, no té res a veure amb les hores i hores de treball i accions concretes que la societat civil va fer durant el Congrés. La diferència entre les dues maneres de fer i el que han aconseguit respectivament parla per ella mateixa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sembla ser que si per la boca no ha de sortir la paraula “independencia” no cal utilizar la llengua. Trist.
    Atentament