Reconstruint la ciutat del passat

Divendres 21 es va celebrar al BornCC l’última jornada de debats i tertúlies de la segona edició de Barcelona Novel·la Històrica amb una generosa assistència de públic. La primera taula rodona del dia va tractar sobre la reconstrucció mental de les ciutats.

Tatiana Pagà

Tatiana Pagà

Graduada en llengües aplicades. Postgrau en Ideació i Narrativa Audiovisual. Actualment treballo a Núvol, digital de cultura, secció Pantalles.

Divendres 21 es va celebrar al BornCC l’última jornada de debats i tertúlies de la segona edició de Barcelona Novel·la Històrica amb una generosa assistència de públic. La primera taula rodona del dia va tractar sobre la reconstrucció mental de les ciutats que s’ha de dur a terme en una novel·la històrica on l’entorn dels fets històrics és extremadament important.

Javier Sierra

Jordi Margarit, director del programa “La primera pedra” de RAC 1, moderava la sessió, i va començar preguntant als participants què els ha portat a escriure una novel·la històrica, com han construït la trama o han reconstruït la ciutat on han ambientat la seva la història. Begoña García Carteron, llicenciada en història de l’art i autora de la novel·la El barri del sorral, va començar explicant que la seva dèria començava amb els personatges, però que aquests estaven lligats completament a una època: “La gracia és lligar-ho tot: els personatges i el context” va dir García Carteron. Segons Javier Sierra, periodista i autor de bestsellers com La cena secreta i El maestro del Prado, depèn completament de cada novel·la. Sierra declarava que sovint preferia començar amb el període històric i la ciutat de la qual volia parlar abans que centrar-se en un personatge en concret. En canvi Luís García Jambrina, doctor de filologia hispànica i guardonat escriptor de novel·la històrica amb obres com El manuscrito de piedra i El manuscrito de nieve, declarava que ell sempre havia començat amb un personatge amb un cert bagatge, que òbviament estava ancorat a un temps històric i a un espai.

Jordi Margarit va continuar preguntant als participants com eren capaços de transmetre tan meravellosament les olors, els sabors, les sensacions, la lluminositat de les ciutats, perquè això és una cosa que no es pot trobar a internet. Javier Sierra va explicar que possiblement no sigui l’autor de la novel·la qui posi tota aquesta informació, sinó el lector, que actualment és molt diferent del segle XIX. “Abans un escriptor havia de matisar molt més que avui en dia, perquè els lectors tenen molta més informació”. Segons Begoña García Carteron, si t’imagines les coses i revius els fets des de la pell dels personatges que estan en aquell moment la resta ve sol. En canvi, García Jambrina sosté que no hi ha receptes per aquestes coses i s’ha de fer l’esforç per recordar que abans els carrers feien pudor.

A mesura que la conversa avançava els participants van anant explicant què funcionava millor, si un personatge o un col·lectiu, a l’hora de desenvolupar una ciutat. García Carteron va explicar que havia volgut retratar la situació de les dones de pescadors que quedaven vídues i amb els fills orfes quan s’enfonsava un vaixell. “M’anava molt bé parlar del col·lectiu de les dones que es recolzaven les unes a les altres en èpoques de flaquesa, i així descriure el món de les barraques i la vida que hi havia en aquell indret”. Javier Sierra, en canvi va comentar que allò que fa avançar la trama són els personatges individuals: “Un assaig es pot centrar en un col·lectiu, perquè el públic no ha d’imaginar una cara concreta, però en una novel·la és imprescindible construir el relat sobre un personatge i no sobre un col·lectiu”, va dir Sierra.

Per acabar, el moderador va fer derivar la conversa cap al procés sobiranista. “En aquest moment tan apassionant que en el futur s’escriurà i que actualment ja s’està escrivint, creieu que hi ha camp per fer una ficció? Com creieu que es recordarà?”, preguntava Jordi Margarit. Javier Sierra va parlar metafòricament d’una espècie de matrimoni per amor i per imposició, i va dir que ell jugaria amb aquests elements a l’hora de fer una novel·la sobre la independència de Catalunya. Segons Begoña García Carteron seria necessària més perspectiva que la que tenim actualment i que si ho hagués d’escriure ara ho emprendria com una novel·la en to de comèdia. Finalment Luís García Jambrina considera que falta perspectiva per poder escriure sobre la independència: “Ara estem tots tan capficats en aquest aspecte que es fa difícil de contar, la realitat està tan alterada i caricaturitzada que la novel·la no seria versemblant”. Potser d’aquí uns 50 anys…

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació