Xavi Sarrià presenta ‘Rebels amb causa’

Tigre de Paper publica Rebels amb causa, manifest juvenil contra el poder adult, d’autoria col·lectiva. “Tant de bo, m’hagueren caigut a les mans manifestos com aquest quan era adolescent”, escriu Xavi Sarrià, vocalista d’Obrint Pas, al pròleg del llibre, que podeu llegir aquí. “M’haguera obert una espai per la reflexió i la participació. No oblidem que aquest és l’objectiu darrer d’aquest manifest. Pensar, debatre, redefinir estratègies. I animar-te a passar a l’acció.”

Vaig realitzar els meus primers passos en l’autoorganització juvenil de ben menut. Les ganes de canalitzar la ràbia vers l’status quo en què creixia, em van empènyer a participar en dos experiències sindicals a les escoles de primària per on vaig passar. S’estrenaven els anys noranta. Teníem quinze o setze anys i, ja a secundària, ens vam incorporar a l’AEN. En aquells anys, però, encara no sabíem que significava el concepte “poder adult” que explica aquest manifest. Com tants altres, nosaltres érem una colla d’adolescents que tractàvem buscar referents, de definir una òptica pròpia en la lluita en defensa dels drets socials i nacionals del nostre poble. No estàvem sols. Formàvem part d’unes generacions de joves amb característiques pròpies que començàvem a estructurar un nou moviment juvenil enfrontant-nos a les transformacions que va viure el món a principis de la dècada dels noranta. La caiguda del mur de Berlín, l’assentament del nou capitalisme d’escala global, l’hegemonia dels EUA i dels organismes econòmics mundials, les profecies de la fi de la història de Fukuyama i del xoc de les civilitzacions de Hurlington, l’entronització del nou model de joves basat en la icona del yuppie consumista i individualista, la irrupció de les noves tecnologies i de la xarxa Internet així com les noves formes de lluita sorgides a Xiapas, Seattle, Praga o Porto Alegre, redefinien a marxes forçades la nostra manera d’entendre el món. Per acabar-ho d’adobar, a casa nostra ens enfrontàvem amb un estat espanyol que pretenia vestir de modernitat la reforma del franquisme i que ens obligava a viure amarrats a les renúncies i traïcions que originaren l’estat de les autonomies. L’entrada a l’OTAN i la UE, els GAL, la corrupció generalitzada, la reconversió industrial i les reformes laborals, el creixement de l’atur només frenat per la bombolla econòmica, la precarització juvenil exemplificada en les ETT, la inauguració de l’era dels grans esdeveniments, la destrucció del territori i l’escalada de les polítiques uniformitzadores i neoliberals, dibuixaven un panorama gens encoratjador. Però no tot era negatiu. Els avenços ens diferents fronts que protagonitzaren les generacions predecessores ens permeteren armar-nos amb noves eines: l’ensenyament en català implantant en diferents graus i mesures als Països Catalans sota dominació espanyola, ens va oferir la possibilitat de créixer des del respecte i l’autoestima cap a la nostra pròpia llengua i cultura. Al seu torn, ens va ajudar a crear espais de socialització vehiculats per la nostra llengua en què vam poder vertebrar cultures juvenils pròpies que començaren a canalitzar les nostres perspectives i reivindicacions generacionals.

Aquest era un dels nostres objectius. Com a joves, tractàvem de posicionar-nos, d’influenciar, de difondre el nostre missatge en uns anys en què el canvi de paradigmes afectaven de ple a la joventut. Recordeu que veníem de l’època que Maffessoli va descriure com el temps de les tribus. Una visió sociològica que tractava d’explicar les cultures juvenils que sorgiren a la dècada dels huitanta com a resposta a l’ensorrament de les expectatives del maig del 68 i que es caracteritzaven per la reafirmació de les fronteres estilístiques i les oposicions davant l’exterior. Al anys noranta, però, els canvis globals descrits propiciaren noves teories basades en l’impacte de les incerteses i paradoxes del nou capitalisme en el jovent. Fou allò que l’escriptor Douglas Coupland va batejar com a “Generació X” i que de seguida s’estengué com un clixé que tractava de descriure’ns com a joves confusos i desorientats i que, entre d’altres argumentacions exposades en obres de ficció i cròniques periodístiques, defugíem de la implicació política. Unes argumentacions que tractaven de desacreditar les potents lluites juvenils que aquells dies denunciaven les mentides i injustícies que amagaven l’esmentat model de modernitat a l’espanyola.

Més enllà d’aquestes interpretacions, és evident que el nou context provocat pel capitalisme global originà canvis fonamentals que influïren en la nostra identitat com a joves. En aquest sentit convé tindre en compte el treball de l’antropòleg Carles Feixa que ha assenyalat les conseqüències de la transició entre la cultura analògica i la cultura digital que en aquesta època es va produir mitjançant diferents oposicions. La primera fou la substitució de l’espai local versus l’espai global que provocà la unificació de les cultures juvenils mitjançant les xarxes planetàries de transport, comunicació i informació. La segona fou la imposició d’un temps virtual contra un temps real, un fet que va generar una simultaneïtat extrema, expressada en la immediatesa en què sorgeix la informació, les músiques, i les modes a tot el planeta, així com una atemporalitat també extrema en la mesura que les noves xarxes digitals produeixen mosaics temporals i moments artificials. La precarització laboral seria un exemple d’aquesta virtualitat temporal i de les seues conseqüències econòmiques i culturals. En tercer lloc, es produí la imposició de noves formes de nomadisme que obligaren al jovent a trencar amb les xarxes de solidaritat habituals del seu entorn. A partir d’aleshores, el jovent va començar a migrar per diversos ecosistemes geogràfics i socials, a canviar els rols sense canviar l’estatus precaritzat, a deixa la llar familiar i tornar-hi quan el treball s’acabava, a marxar a buscar-se la vida arreu del món i retornar a la incertesa que s’havia deixat enrere.

El manifest que tot seguit llegireu parteix dels mecanismes de dominació juvenil que ha generat aquest nou model capitalista d’escala planetària: la uniformització lingüística i cultural, l’enfortiment de la gran indústria de l’oci, l’explotació laboral, la incertesa vital. També explica com hem hagut d’espavilar-nos i reaccionar davant d’aquest procés de transformacions. No ha resultat gens fàcil. Al contrari. I és hora de deixar constància de les lluites juvenils que van saber sobreposar-se a les problemàtiques dels anys noranta. No oblidem que en aquells anys la ràtzia olímpica desfermada per Garzón acompanyada per successives divisions internes, van colpejar durament l’Esquerra Independentista. Des dels canvis de paradigmes exposats, el jovent es veia obligat a definir noves estratègies. L’any 1993 significà, en aquest sentit, un punt d’inflexió. L’assassinat de Guillem Agulló, representava una tragèdia que ens va colpejar als centenars de joves d’aquestes generacions que arreu del país començàvem a prendre partit en una batalla del tot desigual.

Vint-i-un any després d’aquells fets, el moviment juvenil ha estat capaç de superar les vicissituds internes i externes en un exercici de maduració i creixement que semblava impensable. Malgrat la repressió, les divisions i les dificultats organitzatives, hui en dia comptem amb una unitat que vertebra un moviment en ascens. I encara més: durant aquestes dècades, milers de joves han format part de les diferents organitzacions juvenils; han participat en accions, mobilitzacions, manifestacions, jornades de lluita, xerrades, debats, concerts i activitats culturals en casals i ateneus; i, sobretot, han sembrat llavors de futur en el seu entorn immediat amb gestos i accions potser invisibles però que resulten d’un gran poder a l’hora de transformar una realitat tan complexa i diversa com els Països Catalans. Aquest és el llegat i el patrimoni que s’ha acumulat. Però ens calen més treballs que documenten aquesta història. I, sobretot, ens calen més llibres com el que teniu a les mans. Textos en què s’articulen les experiències i les reflexions del jovent militant. Perquè només des d’una òptica pròpia podem encertar a la diana. Perquè només creant espais d’autoorganització podrem ser capaços de garantir el relleu i la redinamització de les nostres lluites. Tant de bo, m’hagueren caigut a les mans manifestos com aquest quan era adolescent. M’haguera obert una espai per la reflexió i la participació. No oblidem que aquest és l’objectiu darrer d’aquest manifest. Pensar, debatre, redefinir estratègies. I animar-te a passar a l’acció.