Realisme brut en català entre el Bon Déu i l’Infern

Dels mons que ja no existeixen, colgats sota la llosa del passat, en parlen la història, la ciència i la filosofia, però la millor manera d’accedir-hi i de coneixe’ls, la més emocionant, és a través de la literatura. Sobretot si aquesta no-existència té la decadència per essència, i perdoneu la coqueteria de la cacofonia. Dit això, situem-nos a la Barcelona vella del tombant del XIX, quan la Renaixença s’apagava a l’ombra de la llum modernista, i parlem d’una novel·la de Juli Vallmitjana que és una formidable manifestació de realisme brut en català, titulada De la ciutat vella. Edicions de 1984 l’acaba de publicar editada per Enric Casasses.

El llibre està ambientat en una Barcelona vella que no hem conegut, en indrets com la Riera de Sant Joan o els carrers de l’Avellana, Bon Déu i l’Infern. És una llàstima, o potser un pecat, que amb aquesta nomenclatura tan suggeridora no s’hagin conservat. Al seu lloc, l’amplada i la cotxada de la Via Laietana, la construcció de la qual els va fer desaparèixer (1912), són bastant poca cosa, o una cosa bastant insubstancial. Vallmitjana va néixer l’any 1873 en un altre carrer que ja és història, el Graciamat, i abans de la literatura va dedicar-se a l’argenteria (tradició familiar) i a la pintura (vocació transitòria). És l’escriptor fidel dels barris pobres, dels racons corcats i dels entorns marginals. Casasses diu que el retrat que fa d’aquests ambients, i en particular de la vida de barri, “és riquíssim i espectacular”. Per això, “si se’n pogués fer una pel·lícula seria bestial”.

De la ciutat vella, la primera novel·la d’un autor molt prolífic que va excel·lir en l’escriptura teatral, és un llibre de “colors violents i traç segur”, un camp de batalla on l’instint es torna afilat com la mirada d’una guilla. Per Casasses, Vallmitjana és la consciència del que hi ha “a sota de tot”, perquè va més avall que cap altre en el camí de misèria. “Però no fa moral (…) ni sentimentalisme”. Dit altrament, no sublima, no idealitza, i no cau en la condescendència o la candidesa. En canvi, sí que deixa una escletxa per la ironia: els dos pintors més cèlebres d’aquells anys hi apareixen amb els malnoms de “Pardal” i “el Xistós” (Santiago Rusiñol) i “el Noi de Casa Bona” i “Barraques” (Ramon Casas).

El realisme brut de Vallmitjana, tal com ens demostra a La Xava i als llibres en què dona veu als gitanos de Sota Montjuïc, no només és atrevit i desacomplexat, sinó que brilla, precisament, per la seva singularitat estilística i “gens acadèmica”, sostinguda en bona mesura per una llengua llisquent i viva, genuïna, també, en els seus castellanismes. L’espontaneïtat i la precisa imperfecció del lèxic fan de De la ciutat vella una memorable novel·la sobre els miserables i “la pobresa urbana dels anys de la primera revolució industrial”, escriu Casasses. Sembla temptador buscar-hi semblances amb noms com Oller, Vayreda, Pous i Pagès i una llarga llista que inclouria narratives tan diferents com les de Berga i Boix i Bosch de la Trinxeria o Francesc Trabal i Mercè Rodoreda, però Casasses considera que “la seva novel·lística és (…) un cas únic de la literatura”.

De Juli Vallmitjana a Caterina Albert

Tot i que els vincles amb Víctor Català tampoc són tan evidents com es podria pensar, és innegable que hi ha una relació perfectament constatable entre De la ciutat vella i Un film, i Casasses dona per fet que l’autora empordanesa s’inspira en aquesta novel·la per narrar les desventures del refinat bastard Nonat Ventura. Oi més, la millor amiga de Víctor Català, avantpassada dels Broggi, era una cunyada d’en Vallmitjana, o sigui que podem establir connexions no només literàries entre tots dos.

Passats els anys, deixant el cunyadisme i el realisme brut al marge, i també la força del llenguatge a les seves obres, Casasses és un altre nexe d’unió important entre Vallmitjana i Català; també pel que fa a l’actualitat del periodisme cultural. Juntament amb l’edició de De la ciutat morta, el poeta barceloní ha estat el curador del primer i únic gran llibre de poemes de Caterina Albert, Llibre blanc, publicat originalment el 1905 (el mateix any que Solitud) i recuperat aquest 2018 per Edicions Vitel·la. Una oportunitat per llegir la Català més lírica, però igualment punyent, en una explosió de versos en què adopta postures de tota mena, des de la ironia fins a la voluptuositat passsant per la descripció, el retratisme i l’acusació.

Aquest dissabte 15 de setembre, Casasses llegirà Vallmitjana a La Setmana. A les 20h al pati de la Catedral de Barcelona.