Ramon Ribera, un monjo en el camí del Grand Tour

25.08.2017

Al Santuari del Miracle hi ha un petit monestir benedictí que depèn de Montserrat. En Ramon Ribera Mariné —doctorat en literatura hebrea antiga a Roma i Jerusalem— en forma part des de fa deu anys.

Ramon Ribera durant l’entrevista | Foto: Salvador Giralt

Sempre ha estat molt caminador i és autor d’una guia de referència “Camins i Canals de Montserrat”, i d’un parell de guies del Canigó. També és autor del llibre “A peu… pel camí de Sant Jaume, des de Montserrat”.

Llegeixo en una entrevista que li va fer Josep Fatxó a la revista Vèrtex que, quan estava a Montserrat (1968-2007), si havia de fer alguna gestió a Barcelona sovint hi baixava caminant; o bé que havia caminat moltes vegades de Montserrat a Sant Llorenç, anar i tornar; o fins i tot que una vegada va anar del santuari de Lord seguit fins a Montserrat, pel Miracle i Pinós. Això últim em sembla difícil de creure. Després de calcular la distància en un mapa, m’adono que estem parlant d’una ruta de més de cent quilòmetres. Quan ens trobem al Miracle no em falta temps per a comentar-li la meva incredulitat,

– Sí; seguit seguit —em diu—. Una tarda, una nit, i un dematí.

O sigui que sí, és cert…

M’intriga aquesta fal·lera per caminar. He conegut alguns caminadors infatigables, però m’adono que en Ramon els supera tots.

És un home físicament fort i més aviat lent en el parlar. Fa silencis llargs, a vegades semblaria que ha perdut el fil de la conversa, però sobtadament arrenca a parlar i es lliura a llargues explicacions. Riu alegrement, com un nen petit; però també, a la vegada i gairebé sense transició, pren un aire greu, fins i tot molt greu, de preocupació extrema. Sembla un home reflexiu i ordenat. És amable, acollidor, molt cordial.

Seiem davant per davant en una taula d’un petit despatx.

Salvador Giralt: Què és el que fa que, en un moment donat, una persona sedentària deixi el seu recer i es posi a caminar? Es lliuri a una activitat tan diferent del que és el seu dia a dia. Perquè quan es camina, tot queda enrere, només es pot caminar…

Ramon Ribera-Mariné:  Sí, quan es camina, només pots caminar…, i pensar.

Potser el que ens mou a caminar és arribar a un lloc millor. I la curiositat. Les ganes de canviar, de veure altres coses. He viscut en llocs on s’alçava una serralada. Per mi la serralada et diu: ves a veure què hi ha al darrera…! Recordo que una vegada quan era jove estava a l’estany de Sant Maurici; vam estar uns quants dies, però jo mirava els Encantats i pensava: “abans de marxar has de pujar-hi. Has de pujar-hi per veure què hi ha!” Era com una crida, havia de pujar-hi.

Caminar sempre és fer un petit viatge. És la vida com a viatge. El camí de sant Jaume és una metàfora del coneixement, del curs de la vida, de la mort.

En això hi ha algun paral·lelisme amb la vida de monjo?

Per a mi és constitutiu: buscar noves expectatives, noves creacions, no quedar satisfet. Si vas a l’església d’aquí, al retaule del Miracle, a la part baixa, veuràs que hi ha quatre sants. Dos van amb sabates, els de la dreta,  i els altres dos, a l’esquerra, van amb sandàlies. És allò que dèiem, la vida com a camí. Els que porten sabates ja han arribat al seu destí. Al segle XVI les sabates no serveixen per a caminar. Aquests dos sants han arribat a la realització. Els altres dos, els que van amb sandàlies, estan en procés, caminen.

Ara, tornant al símbol, quan arribi a terme em quedaré, però mentrestant no arribi, buscaré! Buscaré com a monjo, com a recercador i investigador, i mentre tingui forces com esportista; perquè l’esport per a mi és una acció simbòlica que m’ajuda a continuar buscant. És un patró d’existència. La persona insatisfeta que vol satisfer-se, que vol perfeccionar-se.

En el fet de caminar tant, després de llargs períodes de sedentarisme, hi ha d’haver un contrast impressionant; a nivell de sensacions, vull dir. Caminar vol un esforç físic, és molt corporal. La vida monacal és aïllada de l’exterior, de la Naturalesa.

Teòricament sí.

Sabates | Foto: Salvador Giralt

Fins i tot les hores d’esbarjo se solen fer a l’interior d’un claustre emmurallat…

Sí, teòricament sí. Un monestir ha de tenir de tot a dintre. Que no calgui sortir a fora. Que no es necessiti res.

És com un microcosmos tancat on es pot seguir el camí interior sense distraccions de cap mena. Si hi ha massa interferències es perd el camí…

Aquí hi ha dos camins. El camí físic sempre està relacionat amb el camí interior. Ara fa vint anys vaig fer el camí de Sant Jaume, i després el vaig auto-analitzar. Em vaig adonar que el pelegrí havia canviat.

De quina manera el camí ens fa canviar?

Hi ha una escena… En el meu camí de Sant Jaume hi ha quatre escenes de gossos.

La primera, en sortir de Montserrat, a Castellolí concretament, em trobo amb un gos que va pel mig. És un gos que anava perdut, imagino, i em va seguir. Però jo no volia que em seguís, me’l volia treure de sobre, no volia problemes, i el vaig espantar.

El segon gos el vaig trobar a prop de Burgos, després de Santo Domingo de la Calzada. Començo a caminar a la tarda i sortint de Santo Domingo es posa a ploure. Tota la tarda fent carreres amb una altra persona, ara m’avançava ell, ara l’avançava jo. Caminàvem a un ritme molt fort, i en arribar a Belorado, un gos se’ns tira al damunt, un gos enorme, per fer-nos festes. El gos anava moll, xop, ple de fang, i com més volíem fer-lo fora més content estava perquè pensava que li fèiem festes. I ell vinga potinejar-nos. (riu) Imagina, el gos moll, brut…, vam quedar plens de fang i bastant emprenyats. Fets un fàstic. I també, és clar, el vam fer fora.

El tercer gos el vaig trobar a San Juan de Ortega. Era un gos que, segons em van explicar, acompanyava els pelegrins. Vaig dinar sol en un lloc apartat perquè no em volia entretenir, i el gos va venir i em va demanar menjar, i jo no li vaig donar res. Aleshores vaig començar a caminar i el gos evidentment no em va seguir. Va pensar, no val la pena anar amb aquest que no em donarà res!

Això em va fer pensar molt. Hi vaig rumiar molt. “Ets un gasiu que només penses en tu mateix! T’estava demanant menjar i tu no li has donat res!” El primer gos estava perdut i buscava orientació i companyia. El segon estava content de veure’ns i demanava afecte. I aquest tercer no m’havia seguit, com feia amb el comú dels pelegrins, perquè no li havia donat res.

Gos abandonat | Foto: Salvador Giralt

En arribar a Santiago vaig corregir aquesta percepció. Estava fent etapes molt llargues, i em vaig aturar un moment en un bar per no menjar sota un porxo. No em costava res anar a comprar alguna cosa a un supermercat, però em va semblar millor entrar al poble i contactar  amb la vida de la població. Aleshores hi havia també un gos en aquell bar. Era el gos de l’amo, i quan em van dur l’entrepà que havia demanat, el gos em va començar a mirar, i jo li vaig donar pernil. Després el gos em va acompanyar una estona, i vaig pensar “bé, alguna cosa ha canviat!”

Sovint els humans no donem cap importància als animals i els tractem sense respecte i d’una manera molt superficial.

Cada dia surto una estona. Aquests dies no perquè fa molta calor. Trobo una guineu, l’he vist diverses vegades. Si estàs atent la veus. Estableixes un diàleg, sense paraules, evidentment. Aquí a la part de darrera, et semblarà una ximpleria el que et diré ara, però hi ha un pit-roig que em ve a veure. Sé quin és el cuc que li agrada i el que no.

Un dels aspectes importants de la vida monacal és la rutina.

Sí, sempre és igual.

Avui dia, la rutina està molt desprestigiada. Potser podríeu posar-la en valor.

Si vols treballar necessites la rutina. Si vols treballar i vols que les coses arribin a fons.

Es relaciona la rutina amb l’avorriment. Se la considera oposada a la creativitat, que avui té tant de prestigi.

No, no, si vols treballar a fons, si vols treballar-te a fons, necessites la rutina.

I no hi ha una certa oposició entre la curiositat de que parlàvem com a mòbil per caminar i anar, i la rutina?

Caminar és una rutina. Quan es camina no es fa res més que caminar, perquè sempre el pas és igual, llavors es produeix com un alliberament de les coses que no et donen perspectiva. La rutina no et deixa fer altra cosa que el que estàs fent. Si aquesta habitació és nova per a mi, si no hi he estat mai, miraré el rellotge, miraré el quadro, les cortines; però si ja fa un any que ho veig cada dia, hauria d’estar molt avorrit per a fixar-m’hi. La rutina et dona llibertat mental, d’alguna manera. Et permet pensar.

Quants anys fa que sou monjo.

Porto cinquanta anys. Ja fa cinquanta anys que vaig pujar a la muntanya, i per admiració meva he subsistit.

I quants temps fa que esteu aquí, al Miracle.

Deu anys, sí, sí. Aquí hi ha quatre monjos. Som molt pocs, una petita família.

En una comunitat tan petita, la vida deu ser molt diferent que a Montserrat on hi deu haver… cap a quaranta monjos.

Seixanta. Allà potser la vida és més formal. Aquí és més familiar. Però tocs i cants són iguals.

Manteniu l’ordenació, la manera de fer.

Sí, ens trobem una, dues, tres, quatre, cinc vegades. Al matí tres quarts d’hora llargs, a les set del matí. Matines i laudes. A mig dia la missa. A un quart de quatre, cinc o sis minuts per començar la tarda. Al vespre, a les vuit. I a completes per acabar el dia, a les deu del vespre.

En fer-vos monjo us van canviar el nom?

A mi no m’ho van fer. Jo sóc de la generació del 68 quan es va deixar de fer. Abans es feia i ara es torna a fer. És una manera de deixar enrere la vida anterior i començar una nova vida. Canviar el nom és un signe de pertinença; si et canvien el nom tu pertanys a aquell que t’ha posat el nom.

Deixes enrere la vida anterior. Et tornes desconegut, fins i tot per a tu mateix.

Sí. Aquí gestionem una casa d’acollida, la Casa d’Espiritualitat; hi acollim molta gent, desconeguts. Un desconegut és un misteri; Déu és un misteri, el misteri; per tant el desconegut, d’alguna manera, és Déu. Això és el que intentem fer aquí, acollir. Però no som hotelers, eh! (riu). Som monjos, acollidors de Déu, contempladors de Déu.