Ramon Muntaner, J.L. Borges i Italo Calvino

1.07.2015

J.L. Borges explica en el pròleg a una selecció de relats de R.L. Stevenson una anècdota que a tot professor i a tot enamorat de la literatura li agradaria haver viscut. Una nit un desconegut el va aturar en un carrer de Buenos Aires per expressar-li el seu agraïment. Borges li va demanar què volia agrair-li, i el desconegut li va contestar: ―«Usted me ha hecho conocer a Stevenson». La reacció de Borges va ser tan bonica, i tan noble, com les paraules del desconegut: «Me sentí justificado y feliz».

Jorge Luis Borges, un gran detector d'anacronismes

Jorge Luis Borges

Em dedico a l’estudi i a l’ensenyament de la literatura catalana medieval des de fa molts d’anys i, per desgràcia, no m’ha passat mai res de semblant, però no perdo l’esperança, perquè crec que paga la pena treballar per donar a conèixer autors de la magnitud de Guillem de Berguedà, Ramon Llull, Joanot Martorell, Bernat Metge, Ausiàs Marc, Jaume I, Francesc Eiximenis o Jaume Roig. Les seves obres es van escriure fa sis, set o gairebé vuit segles, però, si se les retira del prestatge i se’ls treu una mica la pols, semblen escrites abans d’ahir i poden resultar tan fresques i apassionants com Mirall Trencat, Solitud, el Quadern Gris o El senyor dels anells. La Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336) és, sens dubte, una d’aquestes grans obres. El seu autor va néixer ara fa set-cents cinquanta anys i va escriure la Crònica al final de la seva vida. Per molts de nosaltres Muntaner és un d’aquells escriptors que, per dir-ho a la manera d’Italo Calvino, Llegiríem de Molt Bon Grat si Tinguéssim Més Vides per Viure, Però, Per Desgràcia, els Dies que Tenim per Viure Són Els Que Són. Ras i curt, com que no disposem de prou temps, ni de prou paciència, per dedicar-lo a la lectura d’una obra com la Crònica del vell Muntaner és molt difícil que algú pugui aturar un escriptor, un crític o un professor de literatura al mig del carrer per agrair-li que li hagi fet permès descobrir Ramon Muntaner.

I és una llàstima perquè la seva Crònica és, com va dir del Tirant lo Blanc Josep Carner, «un llibre de galanies i de sumptuositats imaginatives i verbals». I això que Muntaner era un home d’acció, que, com diu amb orgull en el pròleg de la Crònica, havia participat en trenta-dues batalles «entre de mar e de terra». Un c.v. militar excel·lent, i encara més si tenim en compte que d’alguna d’aquestes batalles en va sortir amb 13 ferides. Podem, per tant, donar fe a Muntaner quan, ple d’orgull, afirma que el rei Frederic III de Sicília li va dir que «vós havets [heu] més vist e oït en guerres que hom que sia [sigui] en nostra terra». Muntaner era, doncs, un home d’acció, però un home d’acció que sabia escriure i que per seduir els lectors era capaç d’injectar a les seves paraules tot el seu entusiasme. En aquest sentit la Crònica és un devessall de paraules que donen la sensació d’haver estat dites a raig sota els efectes d’una passió i d’una pressió irrefrenables.

Muntaner va ser durant bona part de la seva vida un home d’acció que en les seves vellúries, quan el cos ja no li permetia córrer món, es va saber reinventar i convertir en escriptor, en un magnífic narrador d’escenes i d’episodis. L’arribada dels missatgers sicilians a les costes de Tunis per demanar el suport militar de Pere el Gran a la revolta de Sicília contra Carles d’Anjou és una escena formidable, tan formidable com el relat del viatge, d’incògnit en la seva part final, del mateix Pere el Gran a Bordeus per participar en un desafiament cavalleresc, un episodi que sembla extret de les planes d’una novel·la medieval o de Walter Scott. Muntaner és també un mestre en l’ús de la ironia més esmolada. Per culpa seva el príncep Carles de Valois, investit rei d’Aragó pel papa en substitució de Pere el Gran, ha passat a la història com el «rei del xapeu», perquè de fet mai no va tenir regne i, en comptes de corona, es va haver de conformar amb un trist ‘xapeu’(barret).

Es podria definir Muntaner com un devot de la religió reial. Per les planes del seu llibre desfilen, en una mena de joc de trons, tots els reis de la Corona d’Aragó, de Mallorca i de Sicília, des de Jaume I fins a Alfons III. A tots ells els va servir en els seus viatges d’una punta a l’altra de la Mediterrània i en parla amb una admiració i un respecte extraordinaris. Ara bé, Muntaner era, com ell mateix reconeix a la Crònica, un home de poble i, com a tal, també va ser capaç de concedir cinc minuts de glòria a personatges de la seva mateixa condició, com ara les inoblidables Na Mercadera i Na Palomera de Peralada, o l’empordanesa Agnès d’Adrí, que havia estat mare ni més ni menys que de vint-i-dos fills i que, com es relata en unes planes delicioses de la Crònica, tot un home d’acció com Muntaner va haver de contractar en virtut de la seva experiència contrastada en la cura de nadons per participar en una aventura singular.

Un gravat de Ramon Muntaner

Un gravat de Ramon Muntaner

De tot això, de literatura i d’història, de política medieval i de mites i llegendes, de velles receptes i d’usos horaris, es parlarà en el curs d’estiu en línia que la Universitat de Girona ha decidit dedicar, entre el 13 i el 26 de juliol, al vell cronista de Peralada en ocasió dels 750 anys del seu naixement: «Ramon Muntaner (1265-1336): fets, dits i ‘veres veritats’». El dirigeixen Josep Antoni Aguilar, que acaba de publicar una edició esplèndida de la Crònica a l’IEC, i un servidor, i hi intervenen una llarga llista d’especialistes en Muntaner i els seus temps, acompanyats d’alguns dels millors cuiners i sommeliers catalans o arrelats a Catalunya, com André Bonnaure, Fina Puigdevall (Les Cols d’Olot), Josep Roca (Celler de Can Roca) o Montse Estruch (El Cingle de Vacarisses). Aquests cuiners i sommeliers, acompanyats també de medievalistes amb aficions culinàries, oferiran recreacions de receptes medievals de plats i de vins de tots els països que Muntaner va tenir ocasió de conèixer.

Es tracta d’un curs en línia, que es pot seguir des de casa, des de la platja o des de la muntanya, de dies o de nits, en dejú o assaborint algun dels plats medievals grecs, turcs, magrebins o catalans reinterpretats pels nostres cuiners i les nostres cuineres. Una ocasió immillorable, en definitiva, per ocupar-se d’una vegada per sempre d’un d’aquells Llibres que, tornant-ho a dir a la manera d’I. Calvino, Sempre Has Fet Veure Que Havies Llegit i Que Ja Seria l’Hora Que Et Decidissis a Llegir de Debò. No us ho perdeu.