Ramon Muntaner i la memòria trencadissa

20.07.2018

L’última edició del Barnasants em va deixar sumit en un estat de nostàlgia musical. Aquella nostàlgia que comparteix calaix amb l’enyorança i fins i tot amb la melangia. Une certaine tristesse, també. I aquesta nostàlgia, que encara dura, és també una dolença infactible. Allò que me la produeix no ho he viscut en pròpia pell. No ho he tastat en el moment que es va executar. Per edat, no cal dir-ho, no vaig viure la publicació i el recorregut de Cançó de carrer de Ramon Muntaner. El disc és el causant de l’enyor.

Ramon Muntaner el 1984. | Foto de Vicenç Tomàs.

El passat febrer, Pere Camps, director del Barnasants, i Joan Isaac, cantant, van portar a cap un homenatge a Muntaner i la seva carrera. La premsa en va informar. “Operació rescat”, “el Barnasants homenatja Ramon Muntaner”, “Muntaner, el rumor persisteix”… El tribut es titulava com aquell primer disc, però de l’àlbum se’n va parlar poc. No es va arribar a aprofundir en el seu contingut. L’atenció se la va emportar la figura de Muntaner (Cornellà, 1950) i la producció va ser examinada col·lectivament (amb una ullada especial per als tres primers discos). No ho critico, però no voldria que Cançó de carrer es desplomés en el pou de l’oblit. Me’l vaig comprar (a Disco 100, per cert, una fantàstica botiga del carrer de l’Escorial) i l’he escoltat molt des de llavors. Puc dir que som davant d’un disc excepcional, simbòlic, carregat de sensibilitat, fet amb una gran cura.

Publicat per Edigsa l’any 1975, amb portada de Colita i presentació de Ramon Pinyol (!), Cançó de carrer és un disc consagrat a la poesia. En tota la seva carrera, Muntaner (que, com a cantant, es va retirar el 1988) mai va escriure una sola lletra. Sempre ha cantat altres plomes. Justament, el disc de comiat –Fugida (el títol és prou esclaridor)– conté lletres escrites per Vicenç Villatoro. En el debut que ens ocupa, el cantant ja es brinda amb plenitud a la filosofia professional de la no-escriptura. Els grans poemes poden mudar en cançons. I de poetes sublims en tenim un grapat generós.

Muntaner música escriptors il·lustres: Joan Oliver (de qui canta el poema que dóna nom al disc: “Destruirem un món / estúpid i sense ànima! / Cavem els fonaments / d’una vida més alta!”), Salvador Espriu, Palau i Fabre i Salvat-Papasseit. De més inhòspits: Miquel Desclot, Fèlix Cucurull o Ventura Gassol. I també de forans: Georg Weerth i Henri Tachan (també intèrpret). La tria s’endevina personalíssima, reflexionada. Té cara i ulls. I és altament diversa: només es repeteixen Oliver i Espriu. Els poemes comparteixen una massa de revolta, mort i esperança. Som al 1975 i escoltem: “Tu, carceller, què hi fas a la porta?”, “i amb el nostre tremolor silenciós, / malgrat tot, avançàvem”, “la mar, el vell pi, / pressentida barca, / la por de morir”. El trasbals que canta Muntaner és una agitació bella, noble i cortesa que no escapa el cop i la rotunditat. La col·lecció convida, a més, a la indagació dels poetes insòlits inclosos.

És esborronadora la interpretació del francès Tachan. Escoltar El ball dels cent mil diumenges deixa partit, trencat. La incertesa de la lletra, la veu de Muntaner i una flauta amb ressonàncies medievalistes són un dels millors moments del disc. És, en definitiva, la millor digestió moderna de l’herència trobadoresca.

Sorprenent i simptomàtic és que ningú mai m’hagués parlat de Muntaner fins que el Barnasants el va recuperar. El símptoma augura la consuetudinària malaltia de l’oblit. Tenim un país de memòria fràgil i trencadissa. Perdem relats a manats. De quatre grans noms estudiats fins a l’extenuació, que per bons que siguin, no poden endur-se totes les mirades i tots els aniversaris. Aviat ningú sabrà que hi ha un disc titulat Cos meu, recorda (de Marina Rossell, amb una exquisida Peix enamorat) o Canticel (de Guillermina Motta). Obres que haurien de ser canòniques. La Història de la Música també passa per conèixer el passat més recent. La mateixa evocació i transmissió que mereix Solitud de Victor Català també l’hauria de poder tenir Vell riu nostre de Guillem d’Efak. Menys Catarrònia (Els Catarres, Txarango, La Pegatina…) i més festes a les nostres veus cardinals. No vull viure en un país que les descuida. I això, evidentment, no només és responsabilitat del mitjans de comunicació, que prou cleques reben.

Detesto imposar, inflar, ponderar, però m’hi obliguen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Tota la raó. I una trista indiferència. Em diuen vell ( i ho sóc): vaig comprar el disc de Muntaner quan va sortir, m’hi vaig entusiasmar i he cantat mentalment durant molts anys els poetes que “caven els fonaments d’una vida més alta”. Però “heus aquí que molt sovint, culint, bufint, entrompoliquint…”.
    I tot va pel pedregar….