Ramon Mirabet: “Those Little Things” serà una cançó de la gent

21.06.2016

La revista Enderrock va dir que «Ramon Mirabet és un dels artistes emergents amb més projecció», i pel que sembla els crítics no anaven errats. Mirabet va néixer a Sant Feliu de Llobregat, un poble que li transmet una tranquil·litat de la qual no vol desfer-se. Fill d’un trompetista i d’una cantant, la música que fa li surt de l’ànima. Bob Dylan o Janis Joplin són alguns dels referents que diu haver “mamat” des de petit. Fa anys que volta per tot arreu —literalment—, però fins ara no l’hem tingut pràcticament “a casa”. El proper divendres 24 de juny serà a Banyoles, a l’(a)phònica, on hi farà un concert (gratuït) que pocs es voldran perdre.

Ramon Mirabet - (c) Bokehron Projects.jpg

Ramon Mirabet – (c) Bokehron Projects

Megan Brosel: Fa anys que l’anunci d’Estrella Damm estableix la que ha de ser “la cançó de l’estiu”, enguany t’ha tocat a tu.

Ramon Mirabet: Ara per ara la gent no em coneix molt. Sí que és cert que les campanyes d’Estrella Damm han popularitzat molt els temes musicals que les han conduït, però des de l’any passat, quan varen canviar el format, la música ja no és tan important com la narració, les imatges i els actors que hi intervenen. Segur que tothom encara recorda la cançó del primer anunci que varen fer, fins i tot la del segon, però i la de l’any passat? Aquesta ja no. Però això no és ni bo ni dolent, tot evoluciona i canvia. Jo estic molt content d’haver pogut participar en aquest projecte. Allò que Estrella Damm vol transmetre, la necessitat de viure el moment, de gaudir de la vida, de l’amor, de les amistats, són idees que estan en les meves cançons, de manera que ha estat una oportunitat i un honor poder musicar aquesta campanya.

Pensava que em diries que havia estat un boom de popularitat automàtic!

No, és molt millor que un boom: està essent un procés més lent. A poc a poc vaig veient coses molt maques, i això em permet gaudir-ho més. “Those little things” serà una cançó de la gent, de tots aquells que se la facin seva; tindrà vida pròpia. Pel que fa a la popularitat, no sóc una persona que miri les xarxes constantment per veure si ja tinc més seguidors, ni les reproduccions que tenen els meus vídeos o les visites que rebo al meu web. Visc el dia a dia amb absoluta normalitat, molt agraït per tot el que m’està passant, però a casa, al meu poble amb la meva família i els meus amics.

De quina manera has incorporat les influències musicals que has rebut?

Quan parlo d’influències no em refereixo a estils o a ritmes concrets. D’allò que escoltava a casa quan era petit m’he quedat amb les cançons o els autors que em permetien impregnar-me d’una visceralitat potent. La meva música no pertany a un estil, i no vull que ho faci. M’agrada no encasellar-me. El que em motiva és l’aprenentatge constant. Per exemple, el cap de setmana passat he estat al Sónar Barcelona. Aquesta no és la música que m’ensenyaven de petit, però per a mi és una oportunitat d’incorporar sons, agafar idees. M’agrada mesclar. Després, també hi ha el context de cada estil musical. Conèixer la història ajuda a entendre i a interpretar, però allò que m’influencia és el que surt de dins de qui canta o compon.

Hi ha molta gent que no et coneix, que es pensa que acabes de començar, però tu i la guitarra ja porteu un recorregut d’anys i ciutats…

Sí, el 2006 vaig acabar els meus estudis a París, on vaig fer un Erasmus. Allà vaig conèixer músics de carrer amb els quals vaig començar a relacionar-me. Jo sempre havia cantat, amb el piano, amb la guitarra…, però a casa, a la meva habitació o amb els meus pares. Mai havia cantat davant de ningú que no fossin ells, em feia molta vergonya, era una cosa molt íntima per mi. A París, amb la gent que tocava al carrer, un dia em vaig posar a cantar i tothom es va animar. A mi, veure aquella reacció —nova— em va agradar. Quan vaig tornar a casa el cos em demanava que cantés al carrer, així que vaig comprar una guitarra i vaig fer la maleta per un mes… Al final vaig estar fora durant sis anys. No volia viure de la música, només volia cantar davant de la gent que no em coneixia. Em podria haver quedat per Catalunya o, fins i tot, per Espanya, però tenia ganes de veure coses diferents i aprendre, aprendre tant com em fos possible. El cos em demanava tocar i li vaig fer cas.

Sis anys viatjant donen per aprendre molt!

Bé, aquesta etapa jo sempre la parteixo en dues parts. Els primers tres anys vaig tocar perquè ho necessitava. Els altres tres em vaig establir a París per aconseguir diners per fer el meu primer disc, HappyDays (2013). Aleshores tenia ganes que la gent conegués les meves cançons. Estic molt orgullós d’aquesta etapa de la meva vida. Podria haver tornat casa, treballat i aconseguit més ràpid els diners per al meu projecte, però no. Sentia que havia d’aconseguir el meu propòsit tocant al carrer, i així ho vaig fer.

Quan t’havia escoltat sense conèixer-te no hagués dit que eres català. Tens l’anglès ben interioritzat

De fet l’anglès el vaig aprendre durant els anys que vaig estar viatjant, aquest va ser un altre dels motius que va motivar el meu viatge. Les cançons que m’acompanyen des de la infantesa són les que m’han aportat la dicció que tinc. Ara mateix és una llengua que em fa sentir molt còmode a l’hora de compondre i de cantar. Quan vaig començar tothom em deia que cantés en català, que era el més fàcil, que a Catalunya m’hi faria un lloc ràpidament. Però jo volia ser jo mateix, perquè canto per mi, no per aprofitar-me de res. Si no fes les cançons com les sento no podria transmetre res al públic. Estic segur que algun dia faré alguna lletra en català, perquè és part de mi, però el ritme de quan han de passar les coses el marca el cos.

Durant l’estiu estaràs ocupat amb molts concerts. I després?

Doncs segurament descansar. Tot aquest any he estat preparant el nou disc, Home is where the heart is (2016), i suposo que quan acabin les gires em vindrà de gust reflexionar una mica sobre tot el que estic vivint i visualitzar el proper pas. És complicat preveure que vindrà després, perquè m’agrada tot i no m’agrada res. A mi em mouen les passions. Quan he decidit apostar per algun projecte ho he fet, i m’he sacrificat tant com ha calgut fins que ho he aconseguit. També penso que seguir el corrent natural de les coses em beneficia, i això és el que acostumo a fer, com quan vaig fer les maletes i vaig marxar amb la guitarra. De moment visc el present, el dia a dia. Tinc molta sort perquè amb el grup ens ho passem molt bé i estem molt compenetrats, cada concert que fem es planteja com una excursió on descobrir motivacions noves. Per la resta… el temps i el públic ens diran fins on hem d’arribar.