Ramon Mas, dura i honesta adolescència

4.03.2019

Ramon Mas torna a Puigsech. Va arribar-hi amb el recull de relats Afores i ara hi encaixa una novel·la, Estigmes (Edicions de 1984). El nou lliurament és una mena de bildungsroman –molt delimitada– on hi circulen pastilles i angoixes. Mas narra l’estiu tremolós d’en Germ: l’institut s’acaba i el futur és improrrogable. Un gran temor el sobrevola: acabar com els seus pares. “L’angoixa és molt clara”, diu l’autor.

Ramon Mas. | © Laia Cardona

Estigmes és la baixada de Mas al ventre de l’adolescència. N’examina els desitjos i els turments. “Afores em va satisfer molt però aquest encara em satisfà més: hi ha una progressió”, apunta l’editor Josep Cots, que destaca “un llenguatge precís, net; una claredat narrativa molt important”.

Mas ha retratat “l’adolescència d’una generació concreta”. La generació que precedeix el mòbil i Youtube. “Es podria reconèixer abans la Barcelona d’aleshores, per les actituds i els comportaments, que un poble d’avui”. Les influències durant el procés d’escriptura han estat sobretot cinematogràfiques. La novel·la obre amb una cita de Donnie Darko.

Turment adolescent

Canícula. Disset, divuit anys. Etapa preuniversitària (o no). En Germ i la seva colla viuen un desconcert col·lectiu. “Són incapaços de reconèixer-se a si mateixos. Observen, miren, i no veuen què passa”. “L’adolescència és una etapa de la vida que se sobreviu”, diu l’autor. “Deixa seqüeles irreversibles en la majoria de les persones”. La novel·la és un retrat dur i honest d’aquest període: “Una olla a pressió de dubtes i incerteses”.

Els estigmes del títol –explica Mas– es poden separar en tres calaixos: els morals i cristians (som en un poble d’interior), els socials (lligats a patologies com l’esquizofrènia) i els familiars, que tenen a veure amb la reproducció dels patrons paterns. Tots aquests estigmes donen sentit al títol.

Són fonamentals els últims, els familiars; són els que engreixen amb més força l’angoixa. El gran temor és convertir-se en els pares. Mas parla de “maledicció familiar”, “condemna ancestral”. Els personatges adolescents “volen trencar amb el que s’espera d’ells”. “Segurament no podré ser qui volia ser”, pensen. Les perspectives no són engrescadores. Se’ls obliga a tocar de peus a terra. Resseguim la recerca d’una manera de passar a l’edat adulta “sense sucumbir”. “Avui també passa tot això, però s’allarga fins als 25 anys. És una etapa molt més elàstica”. Món laboral, abisme; el guió que marcarà la vida.

El seguiment d’en Germ és perifèric. El coneixem a través dels altres. Llegim com es relaciona amb el seu entorn. “Actua a través dels ulls de la resta dels personatges. No protagonitza cap capítol”, precisa l’autor. El primer capítol, per exemple, té un protagonista –en Puig– que apareixerà molt poc durant la resta del llibre.

Mas emmarca la trama a finals dels anys noranta. Un marc clau que explica el tractament dels adolescents per part dels adults. La solució dels pares per resoldre l’angoixa dels fills era còmoda i dràstica: els fàrmacs. Aleshores, la psiquiatria vivia un moment de glòria. A Estigmes veiem com es diagnostica depressió per evitar afrontar una crisi existencial que, d’altra banda, és habitual durant la joventut. S’espera que les pastilles ho recondueixin tot. Mas treballa aquesta solució amb l’objectiu de crear-nos un “rebuig físic” a la farmacologia. Avui, apunta Mas, tota aquesta febre medicamentosa “s’ha cronificat, està normalitzada”. Una altra cosa és l’automedicació, que a Puigsech (i arreu en aquesta etapa) passa per les drogues.

No tot, però, és turment adolescent. La memòria, per exemple, és un tema important. Al protagonista se li mor el pare quan té dos anys. La presència permanent del progenitor el marca. Mas aborda com es recorda als morts; quin paper juga la imaginació en això. No encaixa el record que en té en Germ amb el que en guarda el poble. Savi o boig. També l’educació és una qüestió fonamental de la novel·la. “La mare és una dona molt forta. Intenta pujar el fill de manera eficient però acaba superada per la situació”.

“El llibre no és tan depressiu. Hi surten coses boniques”, continua Mas. Hi ha una història d’amor adolescent. Un personatge femení que “fa avançar la trama”. I també hi ha humor. Un humor molt vinculat al lloc. El poble és un personatge més. No té tant de protagonisme com a Afores, però continua servint personatges (reals) que ja apareixien al recull. Un regal de Mas als lectors. I també com a Afores, la novel·la està tenyida d’una pintura sobrenatural que “no deixar de ser una representació dels estats interiors dels personatges”.

Mas, editor de Males Herbes, ha dedicat a Estigmes cinc anys de feina. Començada abans que Afores i publicada després, la novel·la inclou “més coses viscudes que llegides”. Sense ser una obra autobiogràfica, sí que és un llibre “més personal, més sentit”. Mas treballa ara en una direcció completament diferent: una sàtira sobre l’autoajuda. Deixa, doncs, Puigsech. Una retirada que esperem breu.