Ramon Llull: un mag omniscient o un cristià enraonat?

29.07.2013

Ramon Llull incomoda tothom perquè és difícil de classificar. Josep Batalla, editor de l’Obrador Edèndum, sosté en aquest article que els lul·listes han volgut convertir LLull en un lògic i un epistelòleg quan en realitat no ho és. “De Llull, ens ho empassem tot, especialment si ens el presenten com un mag omniscient. Els babaus saberuts ens mostrem ben disposats a acceptar que un avantpassat nostre fou el precursor medieval de la lògica moderna”. Josep Batalla proposa una nova imatge de Llull, que hem de deixar de veure com un mag medieval endevinaire del pensament científic modern.

 

Monument a Ramon Llull a Palma

 

Amb Llull tot s’hi val

Situem-nos. Som l’any 1999. Una novel·la històrica filosòficament mal escrita, L’Art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la ciència, obté el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de Literatura. La concessió del guardó literari a un jove i agut periodista, futur caçador implacable de neocons depredadors, enlluerna els desprevinguts i provincians lectors catalans. Els qui no fa gaire i amb una preparació intel·lectual justeta han aconseguit de superar l’ofec inveterat del tuf religiós («Catalunya serà cristiana o no serà») se senten per fi alliberats. El catalans tenen a l’últim un avantpassat que, sense ser frare, ha estat un lògic i un epistemòleg competent que en plena edat mitjana ha superat totes les mancances de l’aristotelisme escolàstic. N’hi havia per estar cofoi!

I el que era més importat, Llull ho havia fet al marge del cristianisme. La fe cristiana de Llull havia estat una simple concessió a les creences de l’època. Degudament explicades, l’Art i la lògica lul·lianes apareixien com un sistema coherent, vàlid al marge de qualsevol visió teològica del món. Déu n’hi do, oi? Tothom ho acceptà, eclesiàstics inclosos. Ai, mare meva! Les benèvoles ressenyes a les revistes i els elogis laudatoris als diaris no pogueren ser més llagoters. Ningú no gosà dir que es tractava d’una impostura intel·lectual: el llibre —esgarrifeu-vos, resultat d’una tesi doctoral— considerava demostrat allò que simplement s’havia afirmat. És clar que les impostures, com els libels, tenen la seva raó de ser. Ataquen allò que és inacceptable, i defensen allò que és imperiós. Desempallegar-se d’allò que engavanyava semblava llavors ineludible.

Tanmateix la impostura perdura. De Llull, ens ho empassem tot, especialment si ens el presenten com un mag omniscient. Els babaus saberuts ens mostrem ben disposats a acceptar que un avantpassat nostre fou el precursor medieval de la lògica moderna, de la informàtica i de la intel·ligència artificial i tot —no en dubtéssiu pas, ben aviat ho serà de l’ADN i del big-bang; fins i tot ja hi ha qui pensa que no desmereix pas al costat de Stephen Hawking—. Hi ha res de científic que el mag Llull no ho hagi intuït? Ens agrada que ens diguin que en la història de la ciència, el nostre Llull hi deambula aguerrit no sols com el qui superà Aristòtil, sinó també com el qui pot anar de bracet amb Leibniz, Peirce, Frege, Carnap… Amb Llull tot s’hi val. Els homes del barroc el transformaren en una alquimista, els seculars d’avui dia el converteixen en un omnímode visionari científic. Hi ha gaire diferència?

Figura desconcertant

Que se sàpiga, fins ara cap historiador de la ciència no ha avalat l’estirabot de considerar Llull un lògic o un epistemòleg competent. D’explicacions que facin mitjanament creïble aquesta inversemblança, no n’he trobada cap; de falòrnies que la vulguin propalar, les que vulgueu.

No cal anar gaire enrere. Fa un parell de mesos, per Sant Jordi, el diari Ara difongué amb bombo i platerets un suplement amb un títol que anunciava la saviesa d’un mag telepàtic: «Ramon Llull. La influència invisible d’un savi.» Només començar, Daniel Romaní —pel que sembla, un expert en la detecció de fluxos culturals invisibles— ens engaltava sense immutar-se que «el pensament occidental i la cultura catalana no es poden entendre sense el “català de Mallorques”». Potser sí o potser no. En tot cas, un lector modestament escèptic no es pot estar de sospitar que la frase no passa de ser una atzagaiada xovinista, si més no pel que fa al “pensament occidental”. Això de ser imprescindible per a entendre el pensament occidental potser ho podríem dir —i encara amb mesura— de Plató, d’Aristòtil, de Descartes o de Kant. Però de Llull? El senyor Daniel Romaní pot opinar el que vulgui, però no crec pas que sigui indecorós de recomanar-li que no s’afiguri que tots els lectors dels diaris som irremeiablement pallussos.

Art combinatòria de Ramon Llull

Cal reconèixer que, de sempre, Llull ha estat una figura incòmoda per a tothom. Inicialment, per a la ortodòxia orelluda. Però ben aviat també per als estudiosos cautes i exigents. Avui dia, els teòlegs, els filòsofs i els medievalistes ben disposats envers Llull s’hi atansen amb simpatia, però ningú, llevat dels lul·listes seculars barcelonins, no el considera un precursor de la ciència moderna.

Llull incomoda tothom perquè és difícil de classificar. Pel que sabem, fou un laic pròxim als paenitentes, grups de cristians fervorosos que anaven una mica per lliure. No sabem gaire res de la seva formació intel·lectual. És segur que dominava més bé l’àrab que el llatí, tota una raresa en l’Occident llatí. Suposem que devia llegir força, però no sabem quins autors trià. És innegable que elaborà una visió religiosa del món, l’Ars, que contenia procediments de combinatòria empírica per assegurar-se que tot hi era relacionat. Però, aquesta manera de pensar era insòlita. Malgrat les aparences, Llull no discorre com els escolàstics. Pensa de manera diferent, però, de segur, no ho fa pas com un científic actual.

Només els lul·listes se senten còmodes llegint Llull. El qui no és lul·lista troba dificultats a l’hora d’interpretar l’Art. Sap que, malgrat que li assegurin que la conversió dels infidels era la raison d’être de l’Art —un tòpic infundat, tot sigui dit—, no li consta que ningú s’hagi convertit mai al cristianisme gràcies a l’Art. Li han dit que l’Art és una mena de lògica universal —una manera de raonar vàlida per a totes les ciències—, però descobreix que una de les qüestions que Llull volia resoldre en la versió definitiva de la seva Art era: «Per què Déu no té principi?» (Quare Deus non habet principium?)

Atès que cap lògic medieval no sostenia que la lògica havia de tractar de Déu, el lector que no és lul·lista es demana: Què és, doncs, l’Art? Anthony Bonner, tot i reconèixer que l’Art no és cap lògica formal, la presenta com si fos una «lògica pragmàtica» (logica utens), però es descuida de dir-nos que, llevat dels bigarrats lul·listes del barroc, no l’ha utilitzada mai ningú. Josep M. Ruiz Simón sosté que l’Art lul·liana és una «artefacte epistemològic», amb el qual —en paraules de Lola Badia— Llull pogué «respondre d’una vegada totes les preguntes que es formulava l’escolàstica en les seves inacabables disputes», una tesi, no cal dir-ho, del tot inversemblant.

Davant aquest deliri entusiàstic dels lul·listes, els historiadors de la lògica s’han mostrat sempre molt cautes. Deixant de banda els exabruptes dels qui a mitjan segle xix qualificaven despectivament Llull de «caparrut talentós» (begabte Querkopf) i de «mig boig» (halb Narre), és incontestable que els historiadors de la lògica medieval se senten incòmodes en estudiar l’Art, perquè parteix de principis i empra regles de deducció que divergeixen dels procediments deductius usuals en els tractats sorgits de les facultats d’arts.

Els raonaments d’un laic creient

És clar que no podem negar que un dels propòsits més agosarats de Llull fou la successiva elaboració de tractats en què pretenia compendiar tot el saber de època (Retòrica nova, Lògica nova, Geometria nova) però els hem de considerar un testimoni de l’afany enciclopèdic dels laics del seu temps que es delien per explicar-ho tot amb la informació de què disposaven i els mitjans imaginatius de què eren capaços. Tanmateix, cal reconèixer que aquestes explicacions tenen ben poc interès per a la història de la ciència.

Ramon Llull

Ens cal assolir, doncs, una nova imatge de Llull. Ens cal deixar de considerar Llull un mag medieval endevinaire del pensament científic modern. Pel que sabem, Llull fou un home benestant que als trenta anys patí una forta crisi d’identitat que l’abocà a canviar de vida. Probablement experimentà la buidor de l’existència de qui no té valors ben definits. Per trobar sentit a la seva vida, Llull acceptà fermament els valors cristians i es  decidí a viure com un cristià radical.

Sabem que en el seu temps la vida d’un laic penitent comportava emprendre peregrinatges, dedicar-se a la contemplació, compro­metre’s a evangelitzar i fins a assumir la missió de predicar. Llull, decidit a formar-se espiritualment per tal de poder complir plenament totes les exigències de la fe redescoberta, es lliurà a la contemplació i l’estudi. Són fruit d’aquests anys d’estudi i de contemplació un resum de lògica filosòfica, Lògica del Gatzell, i una llarga meditació molt personal, Llibre de contemplació en Déu, escrita en forma de teologia espiritual.

L’activitat contemplativa féu entreveure a Llull —sobtadament potser— que una lògica metafísica inspirada en la teologia natural comuna a les tres religions abrahàmiques, el podia ajudar a elaborar la visió teològica de la realitat que ell anhelava posseir. Som a la font originària de l’Art: donar compte de tota la realitat a partir d’una visió cristiana del món. Originàriament, doncs, Llull es proposà d’elaborar una visió teològica del món que li permetés de donar raó de tot: del món percebut pels sentits, de l’experiència interior i del contingut de la fe cristiana.

Cal qüestionar, doncs, una de les tesis més ben consolidades en la imatge corrent de Llull: l’Art fou pensada perquè servís d’instrument l’apologètic. Aquesta tesi, basada en una interpretació literal de la biografia dictada en la seva vellesa, la Vida coetània, no s’adiu amb cap dels pròlegs de les diverses versions de l’Art, escrits en plena maduresa, on la conversió dels infidels, si hi és esmentada, és tan sols una de les moltes finalitats de l’Art i mai no és considerada la primera.

Certament, l’Art anà eixamplant a poc a poc el seu abast, però Llull mai no la considerà una forma de pensar independent de l’acte contemplatiu. En la mesura que tot el missatge lul·lià se centrava en la recuperació íntegra de la fe, l’Art anà explicitant successivament tot el que la fe cristiana comportava per a la vida d’un laic lletrat.

Per consegüent, a l’hora de determinar quines foren les finalitats originàries de l’Art cal excloure taxativament que Llull es proposés la creació d’un sistema lògic autosuficient: Llull pretengué elaborar allò que modernament ha estat anomenat una «visió cristiana del món», una concepció de tota la realitat assolida a partir de la fe. Com també cal evitar de situar la conversió dels infidels inicialment en el centre de les seves preocupacions. Certament, la missió evangelitzadora basada en raonaments convincents hi és present, però com una conseqüència de la contemplació.

En el pròleg d’una de les primeres presentacions del seu sistema (Compendium seu commentum Artis demonstrativae) Llull afirma que l’Art «té moltes finalitats». Cal remarcar que Llull presenta aquestes finalitats no pas com allò que hom pot obtenir amb un instrument de càlcul, sinó com allò que hom pot assolir amb un instrument formatiu. Més que no pas permetre fer operacions combinatòries, l’Art facilita l’assoliment d’habilitats espirituals: comprendre, amar, adherir-se, refutar, formular, resoldre…

La primera finalitat —ens diu— és ensenyar-nos a «comprendre i a estimar Déu»; la segona és ensenyar-nos a viure honestament, això és, «a adherir-nos a les virtuts, a odiar els vicis»; la tercera és ensenyar-nos a raonar la fe i a justificar-la, això és, «a refutar per mitjà de raons convincents les opinions errònies dels infidels»; la quarta és ensenyar-nos a raonar-ho tot a partir de la fe, això és, «a formular i resoldre qüestions»; la cinquena és ensenyar-nos a integrar tots els sabers en un una visió teologal de la realitat, això és, «a adquirir altres ciències i dur-les a llurs conclusions necessàries».

L’Art lul·liana és doncs, molt més que un mecanisme combinatori o una apologètica raonadora: és un mètode sapiencial, nascut de la contemplació, que ensenya a comprendre, a amar, a discutir enraonadament i a actuar honestament.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Fantàstic article. És hora que recuperem l’autèntic contingut de l’obra de Ramon Llull. Dins de les limitacions òbvies d’un personatge medieval, que sofria de tots els prejudicis d’aquella primitiva època, l’espiritualitat dels seus textos és encara molt inspiradora a l’actualitat i diferent de l’uniformisme que s’imposa en el cristianisme actual.

    • He leído un poco de su conferencia sobre las aportaciones de Ramon Llull a la ciencia moderna, y me parece que el fondo es también un tanto negativo entorno a su figura. Me gustaría verla al completo, pero lo que he leído, me ha dado esa impresión, sin querer ser entusiasta respecto a Llull. Por ejemplo, informándome un poco de Grosseteste, pues no sé, no parece que experimentó mucho, se le da importancia por ser precursor en el tema del lenguaje matemático de la naturaleza parece ser, pero de experimentación no he visto mucho. Sí recuerdo que se habla de él en cuanto a sus especulaciones metafísicas acerca de la luz, e incluso como precursor de los multiversos si no recuerdo mal. Pero, ¿eso no forma parte también de un relato interesado? No sé… Y en cuanto al cristianismo actual, ¿cómo llega a la conclusión de que el cristianismo actual es uniforme? Para mí no lo es ni mucho menos. El problema de Llull con la religión fue seguramente su enfoque. Pero la tesis de que Llull no era un científico moderno es clara. No sé si Llull pensaba que había dado una demostración matemática de la cuadratura del círculo, o más bien, lo utilizaba como algo simbólico, de manera consciente. En cuanto a la astrología, pues está claro, pero parece que él aplicó su método a la astrología, más que hacer astrología judiciaria y/o astrometeorología, aunque sigue sin ser ciencia moderna, pero es que Newton se interesó y no poco por la alquimia, y por la teología. Y en cuanto a su vida, pues Einstein también tuvo momentos turbios, y ahí está. Ya he comentado que parece que Llull al final de su vida se decantó también por las cruzadas, a pesar de haber escrito mucho antes el libro del gentil y de los tres sabios. En fin, valoremos lo nuestro sin miedo a concretar.

      En referencia al tema del libre albedrío, pues es un problema, eso está claro, y no pequeño…

      En definitiva sí me parece que fue un precursor/innovador. Esa lectura parece válida desde su contexto histórico. No tanto en cuanto a la ciencia como la entendemos hoy, como en cuanto al pensamiento / filosofía.

  2. Creo que este artículo adolece un poco de lo que critica. Quizás no quepa mucha discusión dentro de un artículo breve. Pero sí parece que Llull ha tenido impacto en corrientes de pensamiento moderno, en la modernidad. La modernidad es algo más que la ciencia moderna. En cualquier caso, hablar de un primer esbozo de mecanización del pensamiento creo que no es descabellado. En ese sentido, sí puede verse un antecedente de la informática. Es un filósofo, o pensador, y algo de lógica toca, aunque hay que situarlo en su contexto, como todo.

    Creo que se confunde el método, que entiendo que es lo que interesó e interesa más, y lo que es más novedoso, con las aplicaciones a los distintos campos, campos clasificados según aquel entonces, claro.

    Creo también que hay cierta contradicción en el planteamiento de que Ramon Llull quería dar una visión cristiana de la realidad, y al mismo tiempo decir que no pretendía hacer apología del cristianismo. Si bien es cierto cómo termina el libro del gentil y de los tres sabios, parece que la tesis de que su arte quería dar cuenta de la realidad desde la perspectiva cristiana casa bien con la idea de demostrar la fe cristiana por medio de la razón, incluso los dogmas más misteriosos. Independientemente de que si la contemplación era el primer y último fin del arte de Llull. De hecho, también dice el texto que Llull da varias motivaciones para su arte. Yo creo que se analiza su sistema combinatorio porque esa es quizás la novedad para su época, y lo que trasciende un poco la visión que había en su época.

    Llull es un personaje inmenso parece, y eso que yo no tengo mucha idea, me voy informado, pero tiene muchas aristas, como todos nosotros. Es muy fácil coger pequeñas frases o fragmentos para que confirmen tal o cual planteamiento, tal o cual relato. No es descabellado plantear de acuerdo con lo que dejó escrito, tanto de su vida como de su obra, que toda su obra se debe a la religión, pero que
    ideó un método nuevo, combinatorio. Su novedad respecto a otros sistemas combinatorios como la cábala, o las zairjas árabes, es el sentido o significado que se le da a las combinaciones, y las bases del método, que más bien parecen una contemplación pero vinculada al
    mundo real de otra forma, con otros esquemas. De ahí la influencia que ha tenido.

    Por último, es una pena, una gran pena, que en vez de reivindicar lo nuestro, y sentirnos orgullosos de ello, nos dediquemos a minusvalorarlo. O a dar explicaciones simplistas. Sin profundizar. Hay muchos trabajos por lo que estoy viendo, y desde hace décadas que reivindican su figura, de forma serena, sin estridencias. Y que lo hacen de forma seria. Deberíamos estar orgullosos, y no caer en los relatos más extendidos y conocidos sobre la modernidad, que es algo más que la ciencia moderna, que a su vez es algo más que la física y la astronomía modernas. De hecho, Ramon Llull es un innovador también en escribir en lengua vulgar sobre temas que en su tiempo se escribían en Latín, si no que también lo es a la hora de enfocar el conflicto religioso en el libro del gentil y los tres sabios, aunque al final terminó estando a favor de las cruzadas, parece ser. Y como innovador, ciertamente moderno, o precursor de la modernidad. Dada su influencia, parece que es el principio de un camino que lleva la modernidad, al menos en algunos aspectos.