Ramon Llull, el mallorquí

18.04.2016

Dijous passat, 14 d’abril, a les sis de la tarda es va celebrar una xerrada que commemorava la mort de Ramon Llull (1232-1316), enguany ja fa 700 anys. La trobada va esdevenir-se a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. Els organitzadors i participants de la ponència foren Maribel Ripoll, comissionada a l’Any Llull pel Govern de les Illes Balears des de la Universitat de les Illes Balears (UIB); Joan Santanach, comissionat a l’Any Llull per la Generalitat de Catalunya des de la Universitat de Barcelona (UB); Jaume de Puig, vicepresident de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC); Teodor Suau, canonge de la catedral de Mallorca, i per últim, Pere Fullana, l’arxiver de l’Arxiu Capitular de Mallorca. La conferència es dividí en tres intervencions, cadascuna d’una durada aproximada de trenta minuts: la primera es va titular “Ramon Llull, somni, miracle i misteri”; la segona, “De l’Art universal a la concreció literària: la dona com a receptora de l’Art lul·liana”, i la tercera, “Ramon Llull: devoció, religió, cultura i civisme a la Mallorca contemporània”. Seguint aquest ordre, els desenvolupadors dels apartats van ser Teodor Suau, Maribel Ripoll i Pere Fullana. Jaume de Puig i Joan Santanach, d’altra banda, van obrir i tancar l’acte, respectivament.

Ramon Llull

Ramon Llull

La jornada va ser d’allò més agradable: una sala que transmetia una calma que s’agraïa, després d’un dia de tràfecs, d’anar amunt i avall; uns ponents amb un coneixement vast sobre la vida, l’obra i la influència, fins als nostres dies, de Ramon Llull; una reunió de professors que sabien de què anava la cosa, amb membres que pertanyien a institucions religioses i amb d’altres que pertanyien a institucions culturals, etc. En poques paraules, una congregació de membres destacats de la cultura catalana en una estança que hi anava molt d’acord. Jaume de Puig (IEC) va introduir la ponència. El més destacable de la seva presentació va ser que va mencionar la publicació dels tres volums Vida i obres, sobre Ramon Llull, de la bona mà de Pere Villalba. Aquests tres pilars de pàgines escrites abracen l’anàlisi de totes les obres de Ramon Llull. Avui dia ja podem llegir tota l’obra de Ramon Llull en català i, per si no n’hi havia prou, ara també podrem conèixer-ne sense traves el significat —tot, en llengua catalana. Pere Villalba, en paraules de Jaume de Puig, “ha fet allò que ningú no es veuria capaç de fer”. A partir d’aleshores, segons Jaume de Puig, Vida i obres seria “l’obra de referència bàsica per l’estudi del pensament i de la personalitat de Ramon Llull”.

Després de la introducció, Jaume de Puig va donar la paraula a Teodor Suau. La seva part de la presentació volia fer-nos comprendre què havia instigat Ramon Llull a escriure, al llarg de la seva vida, aproximadament dues-centes vuitanta obres: “una intel·ligència portentosa, d’una banda, i una intensitat de sentiment, d’emoció i de misticisme inigualables, d’una altra”. Ramon Llull va tenir diverses cares: músic, poeta, filòsof, astrònom, divulgador científic, teòleg, místic, rètor, etc. És una d’aquelles figures de la història europea que es caracteritzen per saber fer diverses activitats intel·lectuals diferents, i a més a més, per saber-les fer bé. En relació amb l’àmbit de la religió, val molt la pena mencionar el missatge que Ramon Llull va predicar a aquells que volien convertir no-creients al cristianisme: “el cristianisme s’ha d’explicar, i no d’imposar; es tracta de convèncer, i no d’obligar a creure”, diria ell. Val la pena perquè en aquestes oracions hi hagué una comprensió profunda de l’autenticitat del pensament religiós. Ramon Llull ho tenia clar: no té cap mena de sentit forçar algú a creure en Déu, en la trinitat, en els dogmes del cristianisme, perquè el pensament religiós que és genuí només es genera des de la convicció d’un mateix. Søren Kierkegaard, un filòsof danès de la primera meitat del segle XIX, hi estaria molt d’acord. L’autenticitat és una condició necessària per a un pensament religiós que sigui ver. I podríem dir que aquesta reflexió és buida des d’un punt de vista lògic, atès que autenticitat, d’una banda, i veracitat o genuïnitat, de l’altra, són termes que signifiquen el mateix. Però la fem, igualment, perquè de vegades ens oblidem d’aquesta correlació, que aquí i ara ens semblen tan evidents.

Pergamí del Còdex de Sant Pere

Pergamí del Còdex de Sant Pere

Posteriorment, Maribel Ripoll va iniciar la seva part. Malgrat que va llegir el desenvolupament del seu apartat —la qual cosa va fer que la conferència esdevingués, de sobte, un pèl distanciada— el contingut no va ser menys interessant. La seva presentació va girar al voltant de diverses anàlisis de text que, al final, li van servir per justificar la tesi de la seva intervenció: “Ramon Llull va ser un intel·lectual allunyat del masclisme comú de la seva època”. Un dels exemples amb els quals la professora de la UIB ens va nodrir va ser que Ramon Llull va pensar que la seva ars també la podien aprendre les dones. És destacable que en aquell moment històric —en què no hi havia cap moviment clar a favor de la igualtat intel·lectual de les dones amb els homes— un home pogués distingir la veritat de la falsedat amb relació a la resposta a la pregunta si els homes i les dones tenen la mateixa capacitat de pensament. El mateix fet es pot veure amb Plató, el qual, a la seva República, va deixar escrit que les dones també podien ser filòsofes i governants.

Tot seguit, Maribel Ripoll va cedir la paraula a Pere Fullana. Sense estendre’ns gaire més en aquesta crònica, Pere Fullana va senyalar la importància social de la figura de Ramon Llull. Per exemple, el projecte de reformisme social lul·lià va tenir com a conseqüència que l’any 1915 es dugués a l’ajuntament de Palma de Mallorca la idea de crear l’Institut d’Estudis Superiors per a la Dona. Es va crear. Ramon Llull també ha tingut una transcendència social en el sentit que ara expressem: la seva figura, avui, ens apropa més entre els mallorquins i els catalans. Seria bo que Ramon Llull, de mica en mica, esdevingués un símbol que unís més les persones, especialment els ciutadans de les Illes Balears, de València i de Catalunya. El motiu és que ajudaria la llengua catalana a ser una mica més forta, atès que Ramon Llull prové de Mallorca —on s’hi parla el mallorquí— i que part de la seva obra fou escrita en català —del segle XIII, és clar.

Per acabar, va iniciar-se un torn de preguntes. De fet només va haver-n’hi una: “¿Fins on arriba la internacionalitat de Ramon Llull? És estudiat, fora del nostre territori?” La pregunta la va respondre Joan Santanach, ajudant-se de xifres estadístiques: “Ramon Llull és l’autor català que més bibliografia genera cada any, i només entre el vint i el trenta per cert d’aquesta bibliografia generada és en català o castellà”. Això vol dir que entre un vuitanta i un setanta per cent del que s’escriu sobre Ramon Llull és en anglès, en alemany, en francès, en italià, etc. És, en conclusió, una figura internacional. Joan Santanach va aprofitar la mateixa intervenció per finalitzar l’acte, que va durar dues hores i mitja. Jaume de Puig va agrair als ponents la seva participació, i als assistents, la seva presència. Vam marxar d’allà cansats, però amb orgull i satisfets de saber que Ramon Llull va ser una figura mallorquina, un personatge de la cultura dels Països Catalans, una cultura que segueix viva i que hi seguirà mentre li subministrem l’oxigen que necessita.