Ramon Folch i Camarasa, el germà gran d’en Massagran

4.01.2019

Després d’una pila d’anys de no saber-ne res, m’arriba la trista nova de la mort de Ramon Folch i Camarasa. Si en feia, de temps, que no en sabia res, tot i que hi pensava sovint!

Folch i Camarasa. | Foto: Júlia Pérez / ACN

Ens vam conèixer en una època difícil. Si al final de la guerra civil es va produir la diàspora d’autors catalans que havien hagut de sortir del país per evitar la repressió que es preveia per part dels guanyadors, al cap d’uns anys es va produir una lenta i dificultosa recuperació editorial. Dos exemples, només: la Selecta, que es va iniciar el 1946 amb l’afany de publicar clàssics i tot Josep Pla, o la Nova Col·lecció Lletres, de Santiago Albertí, que ho va fer el 1953, oberta a tots els aires de la narrativa. De mica en mica, el panorama es va diversificar, tot i que el nombre d’autors era escàs i cada nou nom que s’incorporava al moviment era molt ben acollit pels que l’havien precedit. Com una família més aviat ben avinguda.

Ens vam veure per primera vegada a les golfes de la llibreria Catalònia, que llavors s’havia de dir Casa del Libro, quan m’hi vaig presentar perquè ell, Pedrolo i Espinàs, que hi anaven el Dia del Llibre, em signessin algun d’aquells primers llibres de la represa. Una mica més endavant ens vam citar amb ell, Jordi Sarsanedas i diria que també Josep M. Espinàs, al desaparegut bar La Lluna, de la plaça de Catalunya, cantonada amb la Rambla de Catalunya, per parlar del llibre col·lectiu que uns autèntics principiants com Sebastià Estradé, també desaparegut, i jo mateix, ens vam veure amb cor d’organitzar l’any 1959 en homenatge a Víctor Català, que acabava de complir noranta anys, i vam aconseguir que la Selecta publiqués Els set pecats capitals vistos per vint-i-un contistes, amb la participació de bona part del cens de narradors del moment: alguns supervivents d’abans de la guerra com Pere Calders i Mercè Rodoreda, gairebé inèdits, i els veterans Ernest Martínez Ferrando, Miquel Llor, Maurici Serrahima i Carles Soldevila, al costat d’aquells que s’havien estrenat darrerament i que ja començaven a fer-se un nom, com Josep A. Baixeras, M. Aurèlia Capmany, Josep M. Espinàs, Salvador Espriu, Albert Jané, Rosa Leveroni, Jordi Maluquer, Francesc Nel·lo, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas, Estanislau Torres i, és clar, Ramon Folch i Camarasa, a més de l’Estradé i jo mateix.

Fins que no va aparèixer el llibre col·lectiu, ens vam reunir en més d’una ocasió. La més important, a l’estudi que la Capmany tenia a la Rambla, en què vam sortejar els tres narradors que havien de tractar un pecat capital concret. A partir d’aquell moment, vam coincidir sovint per parlar d’aquell llibre que, un cop enllestit, uns quants ens vam desplaçar a L’Escala per oferir-lo a Víctor Català, degana dels escriptors catalans, que ens va rebre al mateix llit de la cambra on va viure reclosa els sis o set anys de vida que encara li quedaven.

No cal dir que ens vam trobar en moltes més ocasions. Ja he comentat que érem tan pocs els protagonistes de la represa que gairebé tots ens coneixíem i relacionàvem. Coincidíem tant a la festa que l’entusiasta Joan Ballester organitzava cada any a la parada del Diccionari Català-Valencià-Balear, com a les golfes de la Catalònia i, d’una manera especialment festiva, a les presentacions de llibres de la Terrassa Martini, en un àtic esplèndid de l’edifici que hi ha al Passeig de Gràcia tocant a la Gran-Via. D’una d’aquestes presentacions guardo una fotografia en què Estanislau Torres i jo som els supervivents d’un grup en què també hi ha Albert Manent, Joaquim Amat-Piniella, Robert Saladrigas i el mateix Folch i Camarasa.

Albert Manent, Estanislau Torres, Joaquim Amat-Piniella, Robert Saladrigas, Joaquim Carbó i Ramon Folch i Camarasa. 

També havíem coincidit, i en companyia de la seva esposa, als premis de Cantonigrós, la festa literària del Collsacabra que permetia que ens comuniquéssim amb una relació oberta, lliure i sense obstacles de cap mena.

En una de les ocasions que vaig ser jurat del premi Santamaria de narració (1967), van arribar a la final dos treballs, els autors dels quals, que desconeixíem per allò del secret de la plica tancada, van resultar ser Jordi Arbonès i el mateix Folch i Camarasa. Com a secretari, vaig haver de llegir a la resta de membres del jurat les dues narracions per tal de desfer l’empat, ja que el cinquè membre del jurat no s’acabava de decidir. Finalment, vam premiar la narració d’en Folch que més endavant, molt ampliada, va constituir la novel·la Cap de de setmana damunt l’herba, que va publicar El Club dels Novel·listes.

La gran sorpresa de la nit d’aquell premi va ser que Ramon Folch i Camarasa també va triomfar en la convocatòria que, excepcionalment, s’havia fet per al gènere teatral, amb la seva obra La pista. Pic i repicó!

El teatre del nostre autor, repartit entre obres per a nois i noies i d’altres per a tots els públics, s’havia iniciat l’any 1954 amb Un vailet entre dos reis, que va guanyar el premi de La Faràndula. Mentre que l’any següent guanyava el Ciutat de Barcelona amb Aquesta petita cosa. Malgrat el seu interès i una producció força extensa, aquestes obres rarament han arribat a l’escena professional. I bona part de les últimes ha vist la llum gràcies a una publicació pròpia.

Seria absurd intentar reconstruir al llarg d’aquest article la tirallonga de títols de la seva obra, ja que els tenim a l’abast a qualsevol arxiu digital. Caldria remarcar, però, que si l’any 1956 guanyava el premi Joanot Martorell de novel·la amb La maroma, el 1964 s’emportava el Sant Jordi amb La visita. Curiosament, en aquella mateixa convocatòria se’m va atorgar el premi Víctor Català de contes. En algun lloc o altre he de tenir alguna de les fotografies que ens van fer, jo diria que a l’Hotel Colon. O va ser al Ritz? Ja no ho puc recordar. L’any 1997 encara va guanyar el premi Sant Joan amb Testa de vell en bronze.

Han passat molts anys. La nostra literatura ha crescut exponencialment i de manera satisfactòria tant pel que fa al nombre d’autors com al de títols que es publiquen, no tant com seria de desitjar pel que fa al públic! Tot plegat s‘ha accelerat de manera que avui podríem dir que del que va passar al llarg dels anys cinquanta, seixanta i setanta en queda un record molt vague per la desaparició de la majoria dels qui van protagonitzar la represa. Un record que revifa, com hem pogut veure aquest any, amb la celebració d’algun centenari: Pedrolo, Capmany…

En el llarg currículum del nostre personatge no poden faltar les traduccions que va arribar a fer per sobreviure, atès que ja sabem que els drets d’autor dels escriptors catalans no permeten viure dels llibres propis i la necessitat obliga a anostrar l’obra d’escriptors de tot el món. En Folch s’hi va dedicar a fons treballant textos anglesos, francesos i italians. I també castellans, com quan va traduir alguns títols de Paco Candel com ara Els altres catalans. I si va aportar Gran Hotel, de l’oblidada Viki Baum, també va traduir Mentre agonitzo, de Faulkner, o Desdejuni a can Tiffany, de Truman Capote, així com infinitat de títols negres de La Cua de Palla. Si en aquesta feina es va sentir obligat a adaptar-se a les característiques de cada autor, imagino que quan va treballar més a gust devia ser al servei de William Saroyan, de qui ens va aportar la tendresa de La comèdia humana… Entre moltes altres obres menors, també va traduir molts títols d’Els cinc, de la inefable Enid Blyton.

El seu coneixement d’idiomes li fa facilitar poder treballar durant uns quants anys com a traductor a Ginebra, al servei d’una organització comunitària, cosa que l’obligà a instal·lar-s’hi amb la família.

Penso que és ben sabut que Ramon Folch i Camarasa era un dels fills de Josep M. Folch i Torres, l’escriptor bonhomiós, tendre i solidari que va ser durant molts anys l’ànima i el director d’En Patufet, aquella revista infantil tan estimada i que, com tantes altres empreses, va ser destruïda per les bombes de la guerra civil. A més de les cèlebres i cada setmana tan esperades Pàgines viscudes, Folch i Torres va escriure novel·les d’aventures i va crear un dels seus personatges més singulars: En Massagran, un camallarg trapella i divertit. Molts anys després, el seu fill Ramon el va recuperar i va escriure els guions d’un seguit de còmics que van tenir aquest heroi com a protagonista. Els va dibuixar Josep M. Madorell, autor de milers de vinyetes memorables, capaç, a més, d’establir a les seves il·lustracions un esplèndid lligam amb l’original que havia creat Junceda quan l’autor era Folch i Torres.

El culte i el respecte que en Ramon sentia pel seu pare era prou conegut, però es va fer més evident quan va publicar l’any 1968 un llibre tan personal i emotiu com Bon dia, pare!, en què narrava amb sentiment i sinceritat la seva relació al llarg dels últims anys de la vida d’aquella bona persona que, fora de l’afecte del seu fill, ho havia perdut tot al final de la guerra -prou malament que ja ho havia passat com a fervent catòlic durant els tres anys bèl·lics!- , ensorrat físicament i d’esperit, quan va ser impossible publicar ni una sola ratlla en català, amb totes les portes tancades.

Aquesta devoció pel pare i la seva obra es va posar de manifest amb la creació de la Fundació Folch i Torres, en homenatge als germans Manuel, Lluís, Ignasi, Joaquim i, naturalment, Josep M. Folch i Torres, que recull tot el patrimoni literari i artístic d’una família tan essencial. Centrada en el recinte històric del Castell de Plegamans, avui la Fundació es regeix per un patronat.

Una de les característiques de l’amic que ens acaba de deixar era la ironia i la falta de pedanteria. L’any 1991 va guanyar el premi d’Humor i Sàtira Pere Quart amb la novel·la Manual del perfecte escriptor mediocre en què no deixava de mostrar la seva personalitat, com si mai no hagués volgut valorar aquell talent literari que havia demostrat en tantes i tantes novel·les aparentment senzilles, però intenses, emotives i en molts aspectes ben divertides, que havien guanyat el cor d’un bon nombre de lectors. A la contraportada de Bon dia, pare va escriure:«Per sort, vaig triar aquest ofici d’escriptor català, i això fa que, als quaranta-dos anys, encara tingui la sensació que tot just començo; perquè en aquest ofici es veu que costa molt d’arribar a patum, gràcies a Déu».

La falta de contacte en els últims anys no em permet saber en quina situació personal es trobava. Avui m’he sentit obligat a recordar-lo perquè em consta que les últimes generacions saben ben poca cosa de tot el que va representar la recuperació d’un camí que dirigís la nostra literatura a la normalitat. Ell, evidentment, hi va ocupar un lloc ben destacat, encara que si ara ho pogués llegir estic segur que se’n riuria i faria broma.

Descansa en pau, amic!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un recordatori molt necessari de l’escriptor i traductor Ramon Folch i Camarasa, gràcies per haver-lo escrit des de la teva òptica, igualment necessària.

  2. Moltes gràcies, Teresa!
    A més, puc completar l’article amb un nota que m’envia el meu bon amic Jordi Roura, d’Ara va de bo, músic, crític, entusiasta, divulgador i expert en la cançó: “Només faltava afegir la seva feina com a lletrista i versionador a la nova cançó. Amb ell, els Dracs van publicar “La casa del sol naixent” en català i molts grups com Els Bonds i altres de Concèntric feien ballar en català els èxits mundials del pop dels 60″.
    Sí, senyor! Que consti!