Ramon Enrich: “Sorprendre amb la pintura és realment difícil”

23.03.2016

“M’inspiro en l’arquitectura popular però intento que en els meus quadres hi hagi un deix que futurisme, d’utopia, de paisatges impossibles”. De la mateixa manera que els interessos cabdals de Ramon Enrich (Igualada, 1968) són, en un equilibri gairebé perfecte, principalment dos: pintura i arquitectura —l’una, disciplina artística; l’altra, fixació temàtica—, l’estudi del pintor igualadí està igualment dividit en dues naus.

Ramon Enrich davant una de les seves obres | Foto: Gerard E. Mur

Ramon Enrich davant una de les seves obres | Foto: Gerard E. Mur

Enrich treballa i s’organitza entre un parell de locals, un a cada cantó del carrer Caritat d’Igualada, al barri adober del Rec. Els dos espais, molt a prop l’un de l’altre, traspuen una activitat intensa sense acollir les mateixes funcions. L’estudi del número 41, una nau que s’enlaira amunt, amb graons vertiginosos, podríem dir que actua com a dipòsit, malgrat la quantitat de teles, pintures i pots que hi ha escampats per taules i terra. Hi acumula obres inacabades, material, cadires —en col·lecciona de tots els dissenys— i records. Un exemple: el calendari guixat de Vinçon del 2015 que Quim Monzó ha donat a Enrich —van col·laborar al recull de contes Tres Nadals— i que l’artista regalarà a America Sanchez, el dissenyador estrella de la desapareguda botiga. Aquest és un magatzem ple de rastres d’amistat. En canvi, la nau del número 14 del carrer Caritat, espaiosa i diàfana, respira molt més nervi pictòric; moviment de pinzells. Treballs llestos i feina pendent; grans teles a mig acolorir. Paisatges quasi desèrtics, endreçats i marcians, com els que s’exposen fins al 24 d’abril a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas de Barcelona (Ausiàs March, 22). Quadres protagonitzats per cases i refugis, en cap cas vida humana o animal. Edificacions que demostren l’interès d’Enrich per l’arquitectura. Un interès que, en certa manera, iguala la passió per la pintura. Ja ho indica molt clarament el títol de la mostra: Arquitectures, tipografies i altres volums.

Enrich, llicenciat en Belles Arts per l’escola Sant Jordi, no amaga el vell desig d’esdevenir arquitecte. Fet que origina una obra permanentment influenciada per aquest anhel: “Estic molt pendent de quina és l’arquitectura contemporània: la nord-americana, l’europea, la xinesa… Quins ritmes i moviments incorpora. Sense oblidar tot el que hi ha hagut abans. M’interessa especialment l’arquitectura més essencial i primitiva, la contrària als grans castells de focs. Aquella arquitectura que es va repetint al llarg dels segles. Crec que l’arquitectura essencial és la popular, la que té la mínima expressió, perquè s’aixeca amb pocs medis i, a la força, ha d’estar feta des de l’economia del llenguatge”. La seva pintura, però, no només beu de les construccions tradicionals —salten com a exemple les cases de fang sudaneses; l’expressió africana, que diu ell—, la terra també és una de les claus mestres. Terres i terrenys que han de tenir un nexe comú. “Tots els viatges són inspiradors. Des de Texas o Los Angeles a Extremadura. Però sempre són paisatges que la mirada pot controlar i en què es pot albirar l’horitzó”. Planúries que mai ha canviat per altres paratges, objectes o figures humanes. La repetició és un tema recurrent quan s’observa l’obra de l’igualadí. I ser reiteratiu ja és una intenció inamovible que defensa amb una metàfora gramatical: “Cada quadre és una síl·laba i tots els quadres formen una frase que defineix la teva expressivitat. Pot semblar una obra que no canvia. Que sempre sigui molt monòtona i igual però, en realitat, és la combinació fins a l’infinit dels mateixos elements per aconseguir uns nous paisatges”.

Ramon Enrich, artista igualadí | Foto: Gerard E. Mur

Ramon Enrich, artista igualadí | Foto: Gerard E. Mur

Enrich va començar pintant la verticalitat dels xiprers i l’horitzontalitat de la paret del cementiri d’Igualada, però a la decisió de clavar el pinzell a la tela per començar decididament una carrera la va precedir abans un període de viatges i coneixença dels punts cardinals: David Hockney, Julian Schnabel, Ed Ruscha, Donald Judd… Un recorregut iniciàtic intrèpid i fantasiós que va ajudar-lo a fer el pas. “Són viatges que em van servir per acabar d’esperonar-me i que van suposar la part més teòrica de l’aprenentatge. Anava amb un bloc de notes, escrivint apunts; com qui juga. No sabia si m’acollirien; amb alguns va ser que sí, amb altres que no. Era un moment en què no hi havia Internet, tot funcionava amb fax. Havia de demanar permís, trucar a les portes sense avisar. Em movia amb la ingenuïtat de qui té ganes d’aprendre i de ser una esponja”. El fruit d’aquelles visites a figures admirades encara és avui dia una referència: “Amb els anys m’adono que les notes que vaig apuntar prevalen ara, que encara estic mamant de les coses que vaig captar en aquells moments”. Recorda especialment l’hospitalitat del britànic Hockney, radical colorista del moviment Pop Art que aleshores vivia a Los Angeles i convidava a esmorzar Elton John a casa seva, amb qui Enrich va coincidir un matí. De retorn a Catalunya, iniciava una carrera que aixeca i manté des de fa quasi trenta anys.

Una carrera que l’ha dut a exposar a pinacoteques de renom de Barcelona. Galeries com ara Àmbit, Ignacio de Lassaletta o la Sala Gaspar han acollit la seva obra —actualment manté també una petita mostra a la Pigment Gallery—, mentre que a l’estranger ha passejat els quadres per Itàlia, França, Holanda, Alemanya i els Estats Units. Ara, instal·lat a la Fundació Vila Casas, un espai a cavall entre la institució i la galeria, raona sobre el plantejament que cada exposició li demana: “Considero que han de ser un entreteniment. No et diré un espectacle però sí que has d’intentar seduir a través del circuit de l’exposició. Estem tan acostumats a rebre estímuls visuals i emocionants diàriament que sorprendre amb la pintura és realment difícil. Necessites tenir tota l’artilleria a punt. És important com col·loques els quadres, com organitzes el circuit. Crear alts i baixos. T’has d’imaginar la circulació d’un possible nou espectador que veu per primera vegada la teva obra. Una cosa és el quadre individual i una altra, el rosari de quadres, que et donen una visió completa”. L’exhibició a l’espai Volart, a més de pintura, també inclou fotografia intervinguda i escultura. Eines per facilitar la comprensió total de la mostra: “Jo sóc bàsicament pintor però sempre tinc una obra paral·lela que m’ajuda a explicar la pintura. Sempre veig la pintura des d’altres punts de vista que no són pròpiament la pintura”. Però, a banda de les galeries i la seva utilitat, l’espai central d’Enrich és l’estudi desdoblat en dues naus: “Em passa com als submarinistes que, quan han baixat a una profunditat considerable, han d’estar uns minuts en algun lloc per a la descompressió. L’estudi em serveix per a aquest trànsit entre el món real i el món personal de l’artista”. Rodejat d’alguns dels seus paisatges misteriosos i solitaris —tot i que ell pensa que algú hi ha, “algú ha hagut de construir tot això”—, Enrich conclou amb una sentència, tristament òbvia, als nous temps: “La pintura és una disciplina immeditada i vivencial i quan la converteixes en il·lustració o imatge pixelada no té el mateix efecte”.