Ràfega de trets a l’Arts Santa Mònica: de la islamofòbia a l’antisemitisme

20.01.2015

L’Arts Santa Mònica comença l’any amb una ràfega de trets que pot portar cua. Jaume Reus, el nou director del Centre de Creativitat, ha presentat el cicle ‘Trets enmig del concert’, un programa d’exposicions en què sis artistes aborden la realitat amb una mirada crítica, que pren distància respecte als seus materials sense reunciar a la implicació. A Públic objectiu, Daniela Ortiz denuncia el racisme latent amb què els mitjans aborden la immigració.

Daniela Ortiz

Daniela Ortiz

La comissària Cèlia del Diego explica que títol del cicle parafraseja la cèlebre frase de Stendhal, que va dir: “la política d’un llibre és com un tret enmig d’un concert”. Vivim en un món de turbulències, generades per uns poders “invisibles, incontrolables i difícils de combatre”. Els sis artistes que participen en aquest cicle són activistes que treballen en defensa d’allò que els és comú. Daniela Ortiz, Núria Güell, Frederic Perers, Cristina Lucas i María Ruido exposaran a l’Arts Santa Mònica fins al gener del 2016. Del Diego situa la vocació politica del cicle sota l’advocació de Jacques Rancière, que va deixar dit que l’art no és polític pels missatges que transmet ni per la representació que fa de les estructures de la societat o les identitats, sinó que “és polític en virtut de la distància que pren amb relació a aquestes funcions”.

El primer tret d’aquest cicle és l’exposició Públic objectiu, de l’artista peruana Daniela Ortiz (Cusco, 1985), que comparteix aquesta voluntat de qüestionar allò que ens ve donat pel discurs hegemònic dels mitjans. L’exposició d’Ortiz parteix de la pregunta: Pot parlar l’immigrant?

“Sóc immigrant i visc sota el règim de la llei d’estrangeria des de fa vuit anys”, diu Ortiz, que es mostra molt crítica envers el tractament i el vocabulari amb què s’aborda des dels mitjans el fet migratori. “Els immigrants són vistos com un objecte de la política, però no com un subjecte polític”, declara Ortiz. “En els mitjans, l’immigrant és un subjecte de la notícia, però no el públic objectiu”.

Segons Ortiz, l’ús que es fa del terme ‘integració’ és pervers. “Es demana a un gambià o a un sudamericà que faci un esforç d’integració que no demanem per exemple a un alemany o un finlandès que s’instal·la a Barcelona”. Per què s’encoratja a aprendre català a un subsaharià o a un sudamericà amb la promesa que així trobarà feina, però en canvi no exigim res a un estranger d’origen europeu que s’instal·la aquí? Ortiz qüestiona els partits presos des dels quals es representa als mitjans la realitat de l’immigrant. Per què pixel·lem les cares dels menors d’edat i en canvi no ho fem quan som davant de fotos de nens immigrants? Per què sempre que s’ha de demanar l’opinió sobre el fenomen migratori es recorre a experts europeus? Per què no es convida mai a un immigrant en una tertúlia per debatre aquests temes? Ortiz qüestiona fins i tot programes com Salvados de Jordi Évole, que va dedicar un programa al conflicte fronterer de Ceuta i Melilla: “Les preguntes que es feien als immigrants eren totalment paternalistes. Els preguntaven: ‘Cual es tu sueño?’. En lloc de demanar-los sobre la repressió policial, els preguntaven sobre les seves aspiracions, de resposta òbvia”. Segons Ortiz, el tractament de l’immigrant només e splanteja des de la condescendència paternalista o directament des de la criminalització sense judici previ.

Una intervenció provocadora

Per exemplificar els prejudicis de la premsa davant el fet migratori, Ortiz ha fabricat un plec de diari amb notícies trucades de La Vanguardia i de l’ABC. A partir de cròniques reals sobre la comunitat musulmana, signades per periodistes com Rafael Ramos o Xavier Mas de Xaxàs, Ortiz fa un exercici de substitució dels termes musulmà per jueu i del terme mesquita per sinagoga. L’experiment d’Ortiz dóna titulars tan xocants com aquest: “El judaismo es incompatible con la democracia y podría destruir la civilización occidental”, una frase que Ortiz posa en boca de Nick Griffin, president del partit britànic ultradretà. O aquesta perla que extreu d’una crònica d’Ana Mellado a l’ABC: “Alerta en el Reino Unido por la judeización de las escuelas”. Ortiz enceta el cicle expositiu del Santa Mònica en un moment de gran volatilitat política després dels atemptats de París. Ortiz, que ha fet imprimir 300 exemplars del seu pamflet, i els ha signat un per un al dors, adverteix que amb la manipulació d’aquests materials de premsa es proposa tant condemnar els assassinats dels dibuixants de Charlie Hebdo com alertar-nos davant la islamofòbia.

Sigui com sigui, la manipulació dels titulars pot incomodar els periodistes que signen les cròniques aplegades per Ortiz, que llegides amb les intervencions que hi ha fet l’artista poden semblar escrits antisemites. De ben segur que en sentirem a parlar.

Imatge de la gravació del col·loqui sobre el racisme que es projecta a l'exposició de Daniela Ortiz

Imatge de la gravació del col·loqui sobre el racisme que es projecta a l’exposició de Daniela Ortiz

Una activista contra el sistema

Daniela Ortiz. Cusco, 1985. La seva feina pretén generar espais de tensió on els conceptes de nacionalitat, raça, classe social i gènere són explorats per entendre de manera crítica les estructures de la inclusió i exclusió en la societat. El control migratori, el seu vincle amb el colonialisme i la gestió per part dels estats i les societats han estat un tema central en els seus projectes i investigacions recents. Ha participat en exposicions col·lectives a Bolívia, Perú, Espanya, Suècia, Àustria i Hong Kong, entre altres. Va ser editora del nexe informatiu antigonia.com des del 2010 fins a l’any 2014. Ha rebut la beca Guasch Coranty (2011) de la Universitat de Barcelona per al desenvolupament del projecte Habitaciones de Servicio, la beca per a un projecte d’edició de la Sala d’Art Jove de Barcelona amb 97 Empleadas Domésticas (2010), així com una beca de la Fundación CIFO per al desenvolupament del projecte Distinción (2013). Recentment ha presentat els projectes Estat Nació. Part I a la Galeria Àngels Barcelona i Estado Nación. Parte II al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía dins de l’exposició «Un saber realmente útil».

Desbordar el fet artístic

El cicle continuarà amb l’exposició del col·lectiu Democràcia, entre març i abril, que es proposa captar els moviments de masses del carrer. Entre el maig i juliol hi exposarà Núria Güell, que analitzarà l’ètica de les institucions i els abusos que permet la legalitat existent. Núria Güell ja va fer una intervenció contundent a l’exposició ‘Jo em rebel·lo, nosaltres existim’ de la Fundació Palau, en què presentava un document inèdit, la tesina d’un mosso d’Esquadra que dinamiava la relació entre policia i democràcia. En vam parlar aquí.

A partir del 14 de juliol i fins al 13 de setembre, es podrà veure l’exposició de Frederic Perers, un artista preocupat per la recuperació de fragments de la història nacional, amb una clara consciència de país i de llengua. Cristina Lucas hi exposara de setembre a novembre, amb una reflexió sobre les pràctiques establertes al capitalisme, feta amb la voluntat d’interrogar el poder. Finalment María Ruido, entre novembre i gener, una artista que es proposa parlar de tot el que no té una visibilitat hegemònica. Un dels exercicis recents de Ruido ha estat desplaçar-se a Tànger per veure com es visibilitza el colonialisme en un lloc determinat un cop s’hi ha assolit la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Ja em perdonará l’artista, però la diferència rau en que uns (ALGUNS musulmans, com també ALGUNS cristians) volen imposar, sigui com sigui, la seva doctrina al conjunt de la població. Això el judaïsme (els jue i les jueves) smai ho ha fet (malgrat els conturbenis imaginats per totalitaris).
    Si vol fer un exercici trencador de transformisme, li rtecomano un de ben potent: la maternitat, des del moment de la concepció fins el moment del part.
    Amb tot, crec que necessitará alguna subvenció “del sistema”. Però això no ha de ser cap handicap…

    Atentament

  2. Magnífica i necessària aproximació a un estat de coses en què tots veuen “l’altre” com l’enemic i aquí no se salva ningú, ni el Déu jueu, ni el catòlics, ni el musulmà… Sort que hi ha artistes i comissàries que intenten aportar llum a tanta niciesa…

  3. JRRiudoms, un petit exercici: posi que Daniela Ortiz és un home i torni a escriure el seu post. A veure si ALGUNS deixin d’imposar-nos el seu masclisme.

    • Histaminik: El comentari haguerà estat el mateix si enlloc de ser una dona, l’artista fos un home…
      El masclisme, el veu al meu comentari? Perdoni, però no capto el missatge del seu comentari.

      Atentament

  4. Sóc de l’opinió que no es pot equiparar islam i terrorisme però no te sentit les frases del tipus “el judaisme és incompatible a la democràcia” i estar en contra de “la judeïtzació d’Occident” equiparant-les a les frases similars que es diuen referents als musulmans. Per què? Doncs per diverses raons:

    – El judaisme, al contrari que l’islam o el cristianisme, no és una religió proselitista. És a dir, no ha nascut per a ser una religió universal i per a tothom. No faran missions ni t’intentaran convertir a no ser que siguis tu qui expressis la teva voluntat de convertir-t’hi. I tot així el procés és llarg i difícil. Amb això vull dir que no pot haver un colonialisme jueu ni una guerra santa per a convertir Occident al judaisme.

    – D’altra banda, aquestes frases serien més adequades referenciar-les al cristianisme. Si l’Islam i el cristianisme són les religions més extenses ho són perquè van nèixer amb la idea de ser les úniques veritables i universals i durant la història s’han volgut expandir de grat i molt sovint per força. Fora més lògic dir que algú es queixés de “la cristianització d’una societat”, etc…que no referint-se al judaisme!
    -El cristianisme va ser durant temps també incompatible amb la democràcia. No va ser fins els temps de la Il·lustració en que es van fer processos per a separar religió i estat, fer una societat laica basada en valors de base tant clàssica com cristiana, etc… A partir d’aquí és quan Occident va evolucionar de debò en drets humans, democràcia, etc.
    Un procés semblant i paral·lel van tenir els jueus europeus amb la Haskalà, que volia fer un judaisme laic i modern, amb els valors socials del judaisme.
    El problema de l’Islam és que no ha fet un procés similar: El dia que pugui haver societats musulmanes laiques serà un gran pas i es podrà dir que l’islam i la democràcia no són incompatibles. De moment l’únic experiment així es va fer fa un segle a un país musulmà tot i que no àrab: Turquia. Amb tots els seus defectes Turquia (digueu-li als kurds!) el cas turc és molt interessant però menystingut i, en aquest moment, potser en regressió.

    • ”El cristianisme va ser durant un temps…, etc.” Hi ha un immens camp per còrrer i còrrer i no arribar enlloc. Suposo que us referiu al trencament d’en Luther… L’Europa protestant ha sigut un motor que ha impulsat el desenvolupament del món modern. En canvi el nacional-catolicisme romà (que encara experimentem) ha impulsat els sistemes més retrògrads i castradors possibles.
      És la meva convicció.
      Salut!

      • Sí, és clar. He parlat en general però si anem al detall els països catòlics han anat més endarrerits en aquesta qüestió que els protestants. Només cal recordar la posició de l’Esglèsia Catòlica a Espanya durant el franquisme. Podriem dir que per aquí la Il·lustració i el laicisme són una cosa molt més recent.

  5. Pel que he llegit a la notícia el garbuix mental de l’artista és colossal. De veritat no teniu res millor per exposar?

  6. Pel que he llegit a la notícia el garbuix mental de l’artista és colossal. De veritat l’Ars Santa Mònica no té res millor per exposar?

    • Només dues acotacions: 1) La Daniel Ortiz dóna la cara, fer comentaris sota pseudònim surt gratis. 2) Abans de sentenciar l’exposició de què es parla no seria més lògic anar-la a veure? Per més bona crònica que hagi fet el Bernat Puigtobella, potser tots aquests crítics de sofà podrien opinar amb més raó si anessin a veure l’exposició, contemplessin la disposició d’aquesta idea que la premsa només criminalitza un cert tipus d’immigrants, i escoltessin el video que s’exhibeix. Aleshores, potser podrien argumentar de debò les diatribes. (Per cert, no estic gens enfadat, encara que el to ho pugui fer veure.)