Rafael Caria: poesia i llengua

Què té l’Alguer que ens fascini tant? Vestigi d’un temps d’esplendor mediterrània, l’Alguer és un enclavament amb una gran càrrega simbòlica. Tot sol encarna un esperit de resistència que ens és més necessari que mai. Adesiara ha publicat la poesia del poeta alguerès Rafael Caria, i n’ha fet una presentació molt especial a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. L’acte va ser presentat per Joandomènec Ros, president de l’IEC, Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, Àlex Susanna, director de l’Institut Ramon Llull i August Bover, curador de l’obra.

Joandomènec Ros va ser el primer en prendre la paraula. Després de desitjar un bon vespre als presents, va voler recordar la figura de Caria com un membre estimat de l’IEC per la seva tenacitat i voluntat de defensar el català. Per Ros l’activista i poeta alguerès va ser un gran defensor de la llengua catalana a l’Alguer, i un catalanista molt estimat per la casa, és a dir, l’Institut d’Estudis Catalans.

De seguida va donar la paraula al professor August Bover, el qual va fer una delicada i minuciosa descripció de Caria. Segons Bover, a cap altra persona com a Rafael Caria li escauen tan bé les paraules del poema de Salvador Espriu, Assaig de càntic en el temple: «però no he de seguir mai el meu somni / i em quedaré aquí fins a la mort». Des de ben jove, Caria es va interessar pel català i va introduir-se al Centre d’Estudis Algueresos, a través del qual va aconseguir una beca de sojorn a Catalunya. La seva estada al Principat va influir molt el poeta, fet pel qual, més endavant, va decidir separar-se del Centre i crear una associació a part. A més, paral·lelament va entrar a l’ajuntament de l’Alguer com a regidor —primer, pel Partit Comunista Italià; després, pel partit independentista i d’esquerra que ell va cofundar Sardenya i Llibertat—, on va dur a terme tota una tasca ingent contra el procés de substitució lingüística a l’Alguer, que en aquells moments es trobava en una fase molt avançada. Caria va lluitar per la protecció de la llengua algueresa i, per això, va decidir impulsar la Lega per l’attuazione dell’articolo 6 della costituzione italiana. Va demostrar sempre ser una persona molt compromesa en la seva lluita: en més d’una ocasió va reivindicar l’ús del català, per exemple, als plecs municipals o com a llengua d’ús a l’aeroport de l’Alguer. Va acabar retirant-se de la política per dedicar-se plenament a l’estudi de la història, la llengua i la cultura, cosa que va fer de manera autodidacte.

La seva tasca el va dur a fixar-se en la figura d’Eduard Toda, el nom del qual apareix al Centre de recerca i documentació Eduard Toda de l’Alguer per ser el redescobridor de la ciutat a través del llibre Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (1888). Caria va decidir traduir aquesta obra a l’italià (Eduard Toda i Güell. Alguer, un popolo catalano d’Italia, 1981), i hi va afegir una extensa introducció, algunes notes i il·lustracions. Va ser autor de diversos tractats de toponímia i lexicografia —com, per exemple, l’article «El lèxic dels mariners algueresos entre catalanitat i mediterraneïtat» (1995)—, i editor de l’anuari Revista de l’Alguer, on va plasmar els resultats de la seva recerca lingüística. Va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi per la seva labor, i el 2006 va passar a ser membre de la Secció Filològica de l’IEC, el primer alguerès a formar-ne part. Va continuar treballant sense parar fins el moment de la seva mort, l’any 2008. El seu últim estudi és «El català a l’Alguer: apunts per a un llibre en blanc» (2006), publicat al número 46 de la Revista de Llengua i Dret.

Una de les facetes menys conegudes de Caria va ser la de poeta, activitat que va combinar amb la seva infatigable recerca. Mai es va preocupar de fer-la pública, però Matilde Salvador, compositora valenciana, el va convèncer.

Després d’haver-nos presentat tan detalladament com heu pogut llegir la figura de Caria, Bover va creure oportú llegir alguns dels seus poemes. Va triar-ne, en primer lloc, un dels que formen el poemari Só tornat a Sant Julià i, després, «Els asfòdels» del recull Els asfòdels.

Àlex Susanna va ser el següent en parlar. Va voler remarcar, com ho acabava de fer Bover, el compromís que Caria va demostrar en la seva lluita per la llengua, la ciutat, el país i la cultura. Així mateix, va subratllar que, gràcies a Adesiara, ara tenim l’oportunitat d’accedir al corpus poètic de Caria, fet que li va semblar digne d’elogi.

Per Susanna, l’obra poètica de Caria emergeix com un illot en el marc de la poesia de l’últim segle, fet que «condiciona l’escriptura dels poemes i la seva creació». Segons el director de l’Institut Ramon Llull, cal rellegir la seva obra per poder entendre’l millor. Mentre que el primer recull té un aire circumstancial, és a dir, la poesia és provocada per uns estímuls quotidians que cerca en la llengua la veu i l’instrument poètic —en paraules de Susanna, és un poemari de reconeixement, d’anagnòrisi—, el segon llibre fa un ús molt particular de la llengua —«perd el color dialectal i fa ús d’una llengua depurada»—, però creix com a poeta. El tercer recull, Pètals, és, per Susanna, «una crítica de la vida, però també una celebració». «Els poemes de Caria aguanten el pas del temps, que és la màxima aspiració del poeta», assegura Susanna. En la seva obra s’hi fusiona paisatge, terra —l’Alguer— i llengua.

Finalment, Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, va prendre la paraula. Va voler emfasitzar que aquell acte simbolitzava molt més que la presentació de la poesia de Caria, ja que també era un homenatge, d’una banda, a la seva gran feina i, d’altra banda, a la seva persona, per la seva humanitat i afabilitat. Caria va ser un home que va estimar la seva terra i la seva gent i que va vetllar per la plena recuperació de les relacions culturals entre l’Alguer i els territoris de parla catalana.

En definitiva, Rafael Caria fou una persona transparent, el qual va dur a terme una tasca lingüística a la seva ciutat a favor del català. Isidor Marí no va poder evitar remarcar que va ser gràcies a la seva labor que va ressorgir una certa recuperació de la llengua a l’Alguer. Per tot això, Marí considera que «cal correspondre a la seva enorme estimació per la llengua i pel país» i no perdre mai l’esperança de plenitud per a la llengua a l’Alguer i arreu dels països catalans.

L’acte es va cloure amb un extens concert a càrrec de la pianista Tània Parra i la soprano Eulàlia Ara, que ens van delectar amb la seva música i veu, tot cantant poemes d’Els asfòdels i Só tornat a Sant Julià. Així mateix, Franca Masu va recitar algunes de les poesies que s’inclouen en el poemari Pètals. Finalment, la filla de Rafael Caria va voler mostrar el seu agraïment per aquell bonic acte que no feia res més que recordar la figura del seu pare com un gran intel·lectual compromès, lluitador i tenaç, i també com un gran poeta.