Rafael Argullol: “L’art és consciència i lluita contra el temps”

El cicle Art i Poder del CaixaForum, vinculada a l’exposició Pintar Versalles, va arrencar ahir amb la primera de les quatre conferències de Rafael Argullol, “El poder del mite”. El catedràtic d’Estètica de la UPF va impartir una master class en què va explicar la relació de l’art amb el mite com a formes de narració seculars a les quals hem recorregut –nosaltres, els animals racionals– a través de la pròpia consciència de l’existència, del temps i de la  mort.

Rafael Argullol parla amb mesura i amb un savoir faire que sembla innat. És rigorós i bon divulgador i, sobretot, és d’aquelles persones que es fan escoltar, que fan que aquesta activitat passiva que és parar l’orella esdevingui plaent. La seva primera xerrada al voltant de l’art i el poder es va centrar en el concepte del primer com a relat del món que els homes –i les dones– ens hem anat construïnt per deixar constància de la nostra condició i de la nostra existència, contenint tota la comèdia i tota la tragèdia humanes. Igual que el mite. Es tracta d’abastar tota la llum i tota la foscor.

Aquests contrastos no són gens gratuïts. I un dels artistes que millor ho ha il·lustrat al llarg de la història és Miquel Àngel, principalment amb dos frescos: el del Gènesi i el del Judici Final, que apleguen la transcendència i la complexitat, al mateix temps, de l’art, de la construcció del mite i del poder (de la religió). De fet, si fem un cop d’ull a la història, veurem que l’art contínuament ha recorregut al mite per posar de manifest les seves variacions al llarg del temps. Segons Argullol, si poguéssim tenir un llibre amb tots els mites del món, “tindríem un mapamundi de la condició humana”, de la mateixa manera que “si existís un museu còsmic” amb tot l’art hagut i per haver-hi.

És evident que l’art i el mite no només coincideixen i s’autoalimenten, sinó que han de fer-ho. L’art està associat a la iconografia, a la plasmació, i el mite, a la lingüística, a la parla. En seva la simbiosi, Argullol va explicar que hi ha quatre fils conductors que els connecten, en tant que relats: la creació de mons, la creació de Déus, la creació dels homes i l’autocreació humana (el mateix poder de l’home, que és conscient de la seva existència i del món que l’envolta). Per això mirem el món d’una manera tan rica, complexa i plural. Per això necessitem la simbiosi entre l’art i el mite, i la raó que s’erigeix per damunt de totes les altres es diu temps. La percepció del (pas del) temps i de la mort. Goya fou un dels artistes que ho demostrà millor i més terriblement.

És per aquest motiu que, mitjançant el mite i especialment l’art, busquem perdurar més enllà del temps, amb la consciència que en tenim i la lluita que hi tenim (amb el temps, és a dir, amb la mort). Tal com deia Heidegger, “l’home és un ésser de temps” i sap de la pròpia finitud “gràcies” a la seva opacitat. Argullol ho va voler exemplificar amb Las hilanderas de Velázquez i la idea del teixit del temps. Amb una excepció: el temps dels rellotges, que és circular i que per tant no se’ns acumula. És un temps de l’etern retorn. Molt nietzscheà, vaja.

I finalment, esclar, el retorn a la transcendència. Si parlem de Nietzsche, hem de parlar de l’art lligat a la transcendència i, en aquest cas, “a la pròpia consciència de la nostra mort”. Argullol va remarcar la importància mítica de l’Infern en les representacions artístiques (“la carnalitat castigada”) i, novament, l’exigència dels mites sobre una qüestió tal, inevitablement relacionats amb el concepte d’utopia: des de Plató fins a Blade Runner passant per Prometeu, Frankenstein o La Torre de Babel: la voluntat d’anar més enllà.

Doncs bé, el Judici Final de Miquel Àngel “acaba amb el pas del temps” i fa que l’home entri “en una eternitat de goig… o de patiment”. El final dels temps. Efectivament, en la representació dels mites la utopia i l’apocalipsi van de bracet. No hi ha dubte que la religió és un dels grans temes que  més han fet coincidir l’art i el mite, tot i que hagi derivat en dos tipus de societats històriques: les iconofíliques (les cultures grega i romana, el cristianisme, els egipcis, les cultures precolombines, etcètera) i les iconofòbiques (islamisme, judaisme).

Després d’aquest recorregut històric, estètic i simbòlic sobre el dilatat trajecte de l’art i el mite en aquesta-nostra humanitat, Argullol va tancar la primera de les conferències introduint el seu concepte darrer: l’enigma. Allò que es vela i ensems es revela; el mite i l’art junts. “Una síntesi de l’existència humana i de l’art”, que fa servir el mite de matèria prima per reproduir-lo.

El proper dimarts, segona tanda: “Art i religió”. Per més informació, podeu fer clic aquí.