Ràbia, lluita i tendresa: Guillem d’Efak en vena

Més de vuit-centes persones van omplir ahir l’Auditori de Manacor per homenatjar Guillem d’Efak, poeta i cantant, mort ara fa 20 anys. Dues dècades després de la seva mort, Efak s’ha convertit en un referent de llibertat per als mallorquins. Antoni Riera Vives hi era i en fa la seva crònica al blog L’estenedor, que recollim a Núvol.

“Avui vespre m’he mort però he esperat que tornassis de la feina per poder-nos acomiadar”. La frase impactant de Guillem d’Efak repica com un martell damunt la forja d’aquest horabaixa d’avui que potser és com el d’aquell dia de fa vint anys. Un sol malalt treu el cap entre els niguls, com si no es resignàs a acabar el seu dia, com si volgués acolorir les muntanyes de Calicant o els arbres del pinar de sa Coma.

Camín decidit cap a l’Auditori que hauria d’haver duit el seu nom pels carrers de la meva infantesa. El Molí d’en Fraret, restaurat, fa encara aquella olor de pedra vella i menjada. Arrib prest a l’Auditori, predisposat a viure una nova nit històrica. Sec a la fila sis. Devora jo un militant del Partit Popular. Deu haver sentit que feien un homenatge popular a l’Auditori de Manacor i deu haver dit a la dona: “No hi podem faltar”. O tal volta és que Guillem d’Efak té la singular capacitat de fer comprendre i sentir que som i qui cal que siguem a tots els mallorquins, els d’un costat i els de l’altre.

L’Auditori està radiant. Més de vuit-centes persones l’estiben i els responsables del teatre han habilitat un centenar de cadires a banda i banda de l’escenari. Bartomeu Mestre, Balutxo, comença la història de Mallorca en cançons escrita per Guillem d’Efak. L’aire és expectant i Mestre s’agafa fort al micròfon per mitigar un lleu tremolor de mans que la tensió del moment sembla fer inevitable. D’actualitat rabiosa, els versos del bruixot de cafè amb llet, insisteixen a recordar-nos l’evidència: “Això gira malament, cantaven els mallorquins”. “Llengua, terra i cultura són banals, no hi creu ningú”, aquesta és la Mallorca que pintava Guillem d’Efak fa quatre dècades. Aquesta és la Mallorca d’avui: “El ciment és la cara, el conradís és la creu”. Balutxo fa la rapsòdia en to solemne i greu, asseverador. És, també, la de Guillem d’Efak, una Mallorca plural i diversa, però indiscutiblement mallorquina: “Cristians i xuetes, jueus i sarraïns, a les Mallorques eren mallorquins: la mateixa parla i tres religions”.

A poc a poc, Mestre i la Banda de Música de Manacor, avui ocasionalment dirigida per Pere Siquier, van incorporant un crescendo a la rapsòdia, que arriba a un primer punt culminant en recitar les desenes de llinatges mallorquins que expliquen la catalanitat més pregona dels habitants d’aquesta illa: Valls, Sureda, Vic, Blanes, Perelló, Rosselló… La raó fa créixer la ràbia i Mestre s’infla a mesura que s’inflen les evidències per acabar cridant “aquesta terra és nostra! que ho sapin els senyors”, que provoca un aplaudiment general. Estic temptat de girar-me cap al meu veí de seient, el militant popular, que també fa mamballetes de forma discreta, i demanar-li què ha entès, ell. Però em limit a anotar la idea en una plagueta que duc. Hi anot també, que el crit final de Balutxo m’ha provocat, indubtable, la primera pell de gallina del vespre.

Arribarà després un dels meus poemes preferits de D’Efak. Rapsodiat per Mestre i ballat amb delicadesa en un espai escatimat per una dansarina que mou gràcilment el cos entre els metalls lluents dels instruments, “Ara l’amor me diu que és primavera” omple de flors rebels el nostre calendari d’anit.

Bartomeu Mestre té ara al costat Biel Majoral. El felanitxer enceta rapsòdia: “Sa cançó que escoltareu”… El mestre de mestres algaidí comença amb suavitat, amb aquella veu agredolça rescatada de mil·lennis enrere, amb aquells ulls enclotats i aquella mirada penetrant, carismàtica. Majoral canta amb el puny estret, a baix, com qui conté la ràbia o el vòmit. “Tots eren manacorins… els condemnats, i els botxins”, canta Majoral. Clourà com sempre el rapsode i com sempre que el sent jo escoltaré per veure quina variació proposa on diu: “Que demana a déu que el poble no tengui mai més tirans, i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans”. Balutxo canvia el “déu” pel “món” i diu que les lluites no han de ser entre germans, sinó “entre els humans”. En el fons, però, diuen els qui el conegueren que Guillem d’Efak hauria preferit uns versos més atrevits: “I que si hi torna a haver una guerra, la guanyem els catalans”. I torn a sentir-me temptat de girar-me cap al company de cadira, el militant popular, per veure meam què ha entès, aquí ell.

L’altre poema de D’Efak que no puc esborrar del capet, supòs que per proximitat geogràfica és el que es demana d’on ve aquella “olor de pi i de panades, del pinar de sa Coma o del forn de Ca ses Tianes”. Sí, jo l’he sentida, gairebé des de ca nostra, l’olor del forn de ca ses Tianes, que avui roman tancat, com un taüt ple de terra de mata per fer-hi créixer les flors del record. La melodia de Sant Antoni que hi posa de fons la banda, acaba de teixir la inevitable complicitat amb un públic rendit a l’evidència.

Maria Rosselló cantarà també “Els infants”, en versió de Joan Martorell. Ni els músics de la banda que hi ha damunt l’escenari no poden evitar d’esbossar un somriure tendre en sentir les paraules de D’Efak a través de la veu de la soprano manacorina: “La vida és així, teixir i desteixir”. Uns apunts de guitarra de Delfí Mulet, acaben d’encendre els llums que senten els infants, la música que veuen.

Torna Biel Majoral per cantar el Vou-veri-vou per no dormir que li llegà Guillem d’Efak des del llit de mort. “Què fan, els joves?”, li demanava des de l’hospital el bruixot manacorí. “Estimen el país, la llengua?”. Majoral explica l’anècdota amb emoció i l’eleva a la categoria de mite. El mestre de mestres cerca amb l’esguard la mirada del públic, desafia, provoca, exalta. “Per qui hem de passar pena és per nosaltres, però pels joves… Ca! O no són els joves els qui han organitzat aquest homenatge, o no són…”. Una ovació espontània i inevitable l’interromp mentre ja parlava girat també cap als joves de la banda. Devora jo, els polítics també aplaudeixen. Somriuen amb una falsa condescendència que no pot camuflar l’enveja la vergonya o l’enveja o simplement l’apatia amb què viuen i perceben la nit. Acabarà després, Majoral: “Aquesta cançó la va escriure des de la ràbia que provoca ser una terra ocupada, des de la reivindicació per la lluita i amb la tendresa i les ganes de generar vida que ell sempre tenia”. I començarà a cantar amb un fil de veu, com una mare que no haguéssim tengut mai, aconselladora, tendríssima però alhora implacable: “Fes-te enfora becadeta”, canta, mentre se’m descarrega la segona pell de gallina de la nit. “Això que diuen Espanya, ja fa temps que està podrit”, i em torn a girar cap a l’amic militant, que escolta impertorbable, o “impasible el ademán”, que diria aquell. Majoral es gira, dóna l’esquena al públic i canta ara adreçant-se als joves de la banda: “Els bons fills de Mallorca amb cançons no els fan dormir”. Primer espireig als ulls del vespre. Majoral està ara ja imparable. Assenyala el públic amb el dit índex, gairebé com si ens fitàs un per un: “Fes-te enfora, becadeta”, per acabar cloent el puny: “Que no és hora de dormir!”. Ovació tancada.

Només queda temps per a l’apoteosi. La introducció instrumental ja ens anuncia els tocs simfònics d’una simfonia del nostre nou món, del nostre nou país, lliure i sobirà, arrelat en la història, en la seva història, alat en el futur, en el seu futur. “Siau qui sou, mallorquins!”, i el públic s’alça de les cadires per aplaudir. Amb rostre seriós i un ritme de mamballeta lleugerament inferior al de la mitjana, també el meu company de seient. I jo mossegant-me la llengua. Inevitable el bis, el farem ara tots, amb Maria Rosselló i amb Pere Siquier dirigint de cara al públic, cantant amb el públic. “Llum!”, demanen des del públic per poder seguir la lletra de la cançó en el programa de mà. Les veus se senten créixer com un poble que creix segur d’ell mateix. “Siau qui sou, mallorquins!”.

Enmig de la creença en nosaltres mateixos ens aixecam una altra vegada de les cadires per aplaudir sense fissures. Jo partesc aviat, el primer, segurament. Defora els joves de Xítxeros amb Empenta, els joves que estimen el país i la llengua, dibuixen amb espelmes els 20A20D (vint anys vint dies), com si ens volguessin donar la llum que no teníem per llegir una lletra que hauríem de saber tots de cor. Gràcies, Xítxeros, per aquesta lliçó de coratge, de dignitat i de fermesa. Avui hem fet una passa més cap a la llibertat.