Qwerty. ‘Finisce qui’

26.06.2013

Ahir dimecres es va emetre a BTV l’últim capítol en la història de Qwerty. Una seqüència de teclat que un bon dia va esdevenir també el nom d’un programa de televisió setmanal sobre llibres i literatura, dues nocions, per cert, que no sempre coincideixen en l’espai-temps. En una primera etapa al costat de Joan Barril (gràcies, Joan, per creure-hi sempre), i des de fa 4 temporades als carrers de la ciutat (gràcies, BTV, per ensenyar-nos que en aquest cas no hi havia millor plató que la pròpia Barcelona) hem procurat difondre el millor de la creació local i forània, en català i en castellà -o si calia en francès, anglès i alemany- però sobretot mirant de refermar els lligams de la ciutat amb els lectors, els llibres, les llibreries, i per descomptat els creadors.

Permeteu-me, sense ànim d’exhaustivitat i sabent que no hi poden entrar tots, un viatge mental per alguns dels artistes que em quedaran per sempre gravats a la retina, alguns dels quals podreu veure en l’especial d’aquesta nit (o a btv.cat a la carta). En mode surrealista, escriptura automàtica…

 

David Guzman

…la rapsòdia de Margarit, l’Espinàs tocant Upa-li al piano, l’humor de Millás, el compromís de Colita i de Stéphane Hessel, la mirada feèrica d’Ana Mª Matute, les lliçons tipogràfiques del mestre Enric Satué, les lliçons risogràfiques de Carles Romeu, Miguel Brieva i Aleix Saló, la prosa d’Eduard Màrquez, la ressurrecció de Mark Twain, les veritats de Pérez Andújar i d’Òscar Andreu, la complicitat de Vila-Matas i de Montse Serrano, l’amor segons Manuel Forcano, la veu trencadissa de Paul Auster, el rigor implacable d’Enrique de Hériz, la melomania de Donna Leon, la con-vicció de Sánchez Piñol, els aforismes de Jorge Wagensberg, la Barcelona de Sergio Vila-Sanjuán i la de Miqui Otero, les lliçons de periodisme de José Martí Gómez, l’erudició artística de Daniel Giralt-Miracle, la coherència sense límits de John Irving, el somriure omnipotent d’Amin Sheik, l’eloqüència centenària de Joana Raspall, la meravellosa lentitud de Manuel Rivas, la passió henryjamesiana de Molina Foix, l’ètica i la feinada d’Itziar Gonzàlez, el torrent discursiu de Mauricio Wiesenthal, l’univers fantabulós de –com t’enyorarem– Javier Tomeo…

A Qwerty hem treballat sempre des d’una mateixa filosofia: la cultura, la literària en aquest cas, no ha de ser sinònim de letàrgia, perquè al capdavall allò que Horaci en deia prodesse et delectare, és a dir, divulgar coneixements sense descuidar l’etreteniment, hauria de ser prescriptiu per a qualsevol mitjà. És sabut que la televisió privada, per raons diverses, no hi creu gaire en la noció de cultura. Però la pública, i BTV n’ha estat un exemple, ho ha de fer si no volem desaparèixer com a espècie abans del que ens toca. No és cap hipèrbole: quan un llibre aconsegueix traspassar l’expressió artística per arribar a l’experiència estètica; quan la literatura és capaç de modificar la nostra consciència, de canviar la manera d’estimar, de gaudir, de patir, de qüestionar-nos, de transformar, en suma, la nostra mirada sobre la realitat, és aleshores quan saps que aquest miracle que anomenem art sobreviurà, i que aquesta illa fantàstica que anomenàvem Qwerty ha valgut, i molt, la pena.

Si tot va bé seguirem trobant-nos en el món dels llibres i de les humanitats. Mentrestant, gràcies a tots els còmplices, lectors, espectadors, prescriptors, editorials, llibreters, col·laboradors, agents, crítics, productores, professors, gabinets de premsa…la llista, ja ho sabeu, és inacabable.

La gent que encara creu en la cultura, per sort, diria que també.

A reveure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris