Quo vadis #Catosfera?

30.09.2013

Acaba la 6a edició de la Catosfera, i el viatge a peu fins l’estació de tren de Granollers Centre i els 20’ fins a Barcelona no són suficients per fer baixar l’energia neuronal que les ponències escoltades m’han provocat. Camino mitja hora més fins a casa. Dormo. Arriba el dia següent. I penso que potser posant per escrit el que he vist i escoltat podré deixar les neurones fer un descans.

 

Joan Camp, director de les Jornades de la Catosfera | Foto: Joan Borràs.

 

Em vaig perdre la sessió de divendres. Em sap greu perquè conec Marc Cortés i se que és interessant i pedagògic. Però em pregunto què hi feia Jaume Barberà. Busco informació per saber si estic equivocada i resulta que Barberà té un discurs sobre internet. Vilaweb em torna a la realitat: no hi era per parlar d’això.

La Catosfera són, tal com diuen ells mateixos, “xerrades en clau tecnològica que se celebren anualment a Granollers, i que pretenen posar de manifest la Internet catalana”. Enguany el tema era “De Catalunya a Silicon Valley”, i la línia argumental eren els catalans que treballen a grans empreses digitals arreu. Segons l’ideari, es volia demostrar la importància del R+D+I per al futur del país.

En aquesta línia, els primers ponents de dissabte van explicar com eren les multinacionals on treballen (Netflix, Spotify, Microsoft…). Però el que realment ens va remoure va ser la manera com es viu la cultura d’empresa a d’altres països. Els projectes de Netflix i sobretot de Spotify ja són prou coneguts aquí. Però com que des d’aquestes empreses s’acull talent d’arreu i com que les normes de feina no són rígides i estrictes (horaris, llocs de treball…) encara ens sorprèn a una Catalunya tancada en oficines de 9 a 7. Algun dels ponents van anar fora a aprendre anglès i van entrar a treballar a aquestes empreses quan el seu anglès encara era molt pobre. Tot i així n’han fet carrera i tenen ara llocs de responsabilitat amb un equip en diferents països.

Connexió per Skype des de Califòrnia amb Xavier Amatriain | Jordi Borràs.

La connexió via Skype amb Califòrnia, on eren les dues de la matinada per Xavier Amatriain, director de recerca i enginyeria de Netflix, també ens hauria de fer repensar la manera en què organitzem les jornades. La gran qualitat de la connexió fa que no sigui realment necessari que el ponent viatgi i sigui en viu al lloc on és l’audiència, cosa que redueix costos i fa que sigui més senzill ampliar la possibilitat de tenir ponents de prestigi. Una bona notícia.

David Poblador, cap de disponibilitat de Spotify, també ens va fer reflexionar sobre on posa cada país les prioritats a l’hora d’invertir els fons públics. Va explicar l’anècdota d’un viatge seu a Lapònia, on ell (com qualsevol de nosaltres que va a una zona on no hi ha ni un habitant per km2) pensava que no trobaria cap mena de connexió i on es va trobar que hi havia 4G. El pressupost de tenir connectat aquesta part del país era, és clar, elevat, però no més que la construcció d’inútils aeroports a què ens hem acostumat darrerament.

Francesc Arbiol, Senior Account Executive a Linkedin Espanya, dóna unes dades de creixement de perfils que impressionen. El més important per ells és la identitat professional que es dóna a la gent que hi és, contràriament al que fan altres xarxes socials, que poden donar impactes negatius. De fet, als EUA un 34% d’empreses ha declinat contractat algú per la seva actitud a la xarxa, per parlar negativament o revelar secrets de feines anteriors. Una altra dada interessant: el 85% de la gent que és a Linkedin ja està treballant. Per tant, no és un lloc on buscar feina. És un lloc on trobar-la.

Escoltar-los dir que se senten part de la companyia i com realment pensen que, des de les seves diferents responsabilitats, estan canviant el món dóna esperances perquè algun dia nosaltres també ho pensem. Molt interessant veure’ls tan implicats i compromesos.

Albert Planas, especialista de l’equip de seguretat de Monster, explica la seva experiència fins arribar a Brno i dóna indicacions sobre el tema de la seguretat a l’hora de trobar feina per internet i fugir de propostes falses.

Ricard Garau, gerent de grans comptes de sector públic de Microsoft, dóna també dades de la companyia. Però d’una forma segurament inconscient, acaba dient el que ja sabem: que Microsoft és una empresa que va darrera l’estela de Google i Apple. Quan parla de la seva història, la d’anys que fa que existeix, costa d’entendre com han fet aquesta frenada i s’han deixat superar d’aquesta manera. Per cert, avis per navegants: Windows XP s’acaba l’abril de 2014.

Explica la compra de Nokia per Microsoft amb l’esperança de guanyar terreny a les seves competidores i col·locar Windows Phone, que per ara no està tenint sortida. I també tenen previst, ups, entrar amb força al mercat Xinès. No crec que a Huawei això els faci tremolar ni una miqueta.

Com a notícia positiva, explica el projecte BizSpark, tot el software de Microsoft gratuït per startups del sector tecnològic (software i apps) que tinguin menys de 5 anys i menys d’1M$ de facturació anual.

Albert Bifet, analista Big Data de YahooLabs (no confondre amb Yahoo!) a Barcelona, ens deixa amb els ulls esbatanats quan comenta quin és l’objectiu de l’empresa: crear el futur d’internet. Moment de mirar endavant! Explica que treballen en innovació impulsada per la ciència. I per primera (i curiosament darrera) vegada a la Catosfera es parla de Big Data, un tema que estan treballant a l’equip de webmining plurinacional a Barcelona del qual forma part.

Després d’aquesta pujada de to tecnològica (va haver tuits dient que no entenien res del que explicava Albert Bifet, la qual cosa denota que necessitem més pedagogia tecnològica fins i tot els interessats en el tema), a la tarda vam entrar en temes més socials i culturals.

Arnau Duran, president d’Amical Wikimèdia, explica com funciona la Wikipèdia,un lloc sense jerarquies on tots aquells voluntaris que vulguin poden introduir dades, sempre i quan siguin contrastades. A l’Amical s’encarreguen de promoure coneixement lliure en català i sobre la cultura catalana.

Jordi Graells, coordinador d’Innovació i Continguts de la Generalitat de Catalunya, parla del concepte dades obertes, entitats públiques que posen a disposició les seves dades per tal que d’altres administracions, entitats, ciutadans… puguin fer-ne estudis, treballs, llibres o el que en vulguin. Referma el compromís de la Generalitat de Catalunya amb aquest tema des del portal i amb la transparència. Dos portals on es poden trobar dades i informació. I sobretot, on es pot demanar quines dades voldríem veure obertes.

Laura Borràs | Foto: Jordi Borràs.

Alex Manyé, gerent de Liberdrac, explica aquest projecte, iniciativa del Gremi de Llibreters de Catalunya. Davant la encara incipient arribada a Catalunya del llibre electrònic, l’opció presa pels llibreters ha estat crear un portal on es puguin vendre llibres digitals però lligada d’alguna forma a les llibreries físiques, sense que aquest lligam quedés excessivament clar (més enllà del repartiment dels beneficis). Va fer una llista de pros i contres de llibres físics versus digitals, amb alguna afirmació curiosa com que els ebooks són més econòmics o que els llibreters trobin que els DRM són un fet negatiu. Explica el turisme de llibreries (anar a les llibreries a triar i remenar per després fer la compra per internet) i comenta que la sensació que s’estan tancant llibreries és un miratge creat per la premsa. De fet, se n’han obert més que no pas s’han tancat.

Germà Capdevila ens explica el projecte de la revista Esguard, única revista digital per iPad i iPhone a Catalunya que realment és una revista, no un pdf enriquit amb hiperlinks. Explica com un grup de periodistes van decidir adaptar-se als nous temps i van crear aquest producte amb la revista de paper al cap. Això es veu a la forma de passar les pàgines, coberta, etc. En canvi, els continguts sí són diferents de les revistes de paper. Afirma que a les revistes de paper la gent té més temps i més concentració, mentre que quan llegim en una tablet anem saltant de l’article a les xarxes socials, al correu… No tenen una redacció física tot i que hi treballen una trentena de persones (i tots cobren!). La intenció és que la revista acabi sent de pagament.

Finalment, anuncia que el 8 d’octubre naixerà la revista Sentits sobre gastronomia i vi, en català i anglès. Pensa que el fet de no necessitar un distribuidor físic farà que la distribució de l’edició anglesa sigui més senzilla. Un tema que s’haurien de replantejar abans no entrin en el tempestuós oceà de l’App Store.

Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, comença parlant del que en diu “el passat del futur”, com va començar el món digital, els primers ordinadors, i explica la diferència entre literatura digital i literatura digitalitzada (escrita per ser impresa en paper i digitalitzada posteriorment). Llegir en digital, diu, és molt diferent de llegir en paper. Posa l’exemple del Quadern Gris de Pla, que llegit en digital et porta a enllaços que enriqueixen l’experiència de la lectura. O de Brossa, amb qui “la paraula digital, que aprofita les possibilitats del mitjà, es converteix en dramatúrgia de la paraula”. Posa diversos exemples de novel·les creades a twitter, o que continuen la seva vida a partir de facebook. Com internet pot fer millors lectures i també millors escriptures. Diuen que internet, comenta, ens allunya de la lectura i no és cert. Ara es llegeix molt més. Només que de forma diferent.

Francesc Canosa | Foto: Jordi Borràs.

I tanca la Catosfera Francesc Canosa, amb una exposició sobre els catalans com a formigues, genèticament universals i amb centrals nuclears de la cultura com la Biblioteca de Catalunya. A la nostra cultura, diu, sempre ens hem hagut de reiniciar i estem constantment renaixent. La cultura catalana és un F5 constant, i la referència a Microsoft ens fa pensar en la ponència del matí i en com l’empresa de Bill Gates corre darrera Google i Apple. Al discurs de Canosa veiem les mateixes referències i problemes. En comptes de mirar endavant, com fan els de YahooLabs, tot el discurs és una mirada enrera, un plorar sobre un país que pensem encara petit i trepitjable com les formigues amb qui ens compara. Un país on, diu, “no tenim ficció perquè ens han pres la realitat”.

Mentre Pedrolo, Rodoreda i Calders es belluguen a les seves tombes, enfilem el carrer comercial de Granollers cap a l’estació, amb tanta intensitat d’idees i contraidees al cap que no hi ha forma d’aturar-ho. Agraïment a Joan Camp i la resta d’organització de la Catosfera per fer-nos reflexionar i moure les neurones. Un exercici molt necessari avui dia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • Gràcies, Jordi! Quan vulguis quedem i t’explico. Crec que hi ha molt de camí per córrer i estem a temps de posicionar-nos bé. Ganes de fer una trobada i treballar tot el tema de les dades! Petó.