Quo Vadis Antònia Font?

27.02.2013

Aquest cap de setmana passat Núvol ha seguit de ben a prop Antònia Font, que ha continuat la seva gira de presentació del disc Vostè es aquí. Hem assistit als concerts de Viladecans i  de Terrassa i hem publicat tres cròniques amb fotografies impressionants de Pere Virgili i Isaïas Fanlo. Tots tres articles, sigats per Martí Bou, Àngels Codina i el mateix Fanlo, palesen la fascinació i alhora el desconcert que ha generat aquest nou àlbum d’Antònia Font.

 

Joan Miquel Oliver i Pau Debon, en segon terme | Foto Pere Virgili

 

Quina novetat presenta aquest nou disc? “Ni més ni menys que quaranta nous temes breus, d’una mitjana de minut i mig de durada. Quan pensàvem que ja no tenien res més a dir, s’atreveixen amb un CD que qüestiona el concepte de disc tradicional”, escriu Isaïas Fanlo, que ha fet crònica a Núvol del concert de divendres passat a Viladecans. Ens trobem davant d’una quarantena de peces breus, cançons sense tornada, un material heterogeni de to i de ritme, un autèntic treball de laboratori que recull coses que ja hem sentit en discos anterior i d’altres que ens sonen completament noves. Un material divers que Pau Debon tant pot lliurar cantant a capella com esgargamellant-se per damunt del sintetitzador.

“Amb Vostè és aquí, Antònia Font ha reinventat el terme “cançó”. Podem parlar de quaranta temes, o de quaranta apunts de cançons?” es pregunta Isaïas Fanlo. “Com els Carnets pòstums d’Albert Camus, o com els Incidents de Roland Barthes, el darrer disc del grup mallorquí són fragments esparsos, bocins d’inspiració que no cal sentir d’un sol cop. Un té la sensació que pistes com “A cada mà una maleta”, “Zoom” o “Camins de plàstic”, entre moltes d’altres, podrien haver estat grans cançons si haguessin volgut. Que Vostè és aquí amaga tres discos fantàstics. Però Antònia Font és així: únic, especial, per bé o per mal. I ens hem de conformar amb una sobredosi de píndoles de geni musical”, remata Fanlo.

El crític Martí Bou va asssitir al concert de Terrassa i sosté, menys entusiasta, que ‘Vostè és aquí’ és “una obra complicada. Antònia Font han volgut reptar als seus fans i oients, i sobretot a ells mateixos, amb un joc de 40 temes que se suposa que han de representar tres línies de metro que només es troben al tema ‘Vostè és aquí’, que si no vaig errat és instrumental i amb un piano en codi morse dient el títol de la cançó. I és en les formes on comença el peatge. En la finíssima línia que separa la lleugera sensació de presa de pèl i el “això està molt ben fet, i per fer-ho així els has de tenir molt ben posats” hem de pressuposar, tenint en compte la trajectòria dels Antònia Font, que cal apostar per la segona opció… però, personalment, jo no deixo de tenir un cert regust permanent de la primera.

 

Pau Debon a l'Atrium de Viladecans | Foto d'Isaïas Fanlo

 

“Aquest disc és un viatge amb moltes parades, pràcticament sense tornades, i que no passa per cap pont”, continua Martí Bou. “I això és el que fa que sigui més valent però menys pop(ular). Bé per ells, crec que regular pels incondicionals, potser massa complicat o inductor a la mandra pels qui els escoltem sovint però sense ser-ne fans”, afirma Martí Bou.

Àngels Codina, que és fan dels Antònia Font, va assistir al concert de Viladecans amb el fotògraf Pere Virgili, que va fer unes fotos de primera. En la seva crònica, Àngels Codina escriu: “Els Antònia Font no s’han caracteritzat mai per uns concerts trepidants, sinó més aviat el contrari. Miro el públic: pocs se saben les cançons, gairebé ningú balla assegut al seient; molts escolten amb atenció, però també veig més d’un badall i el xaval del davant mira el Facebook sovint. Els aplaudiments després de les cançons són a voltes tímids, a voltes entusiastes. Procuro parar atenció a les històries que m’expliquen, però el xerrar mallorquí i que la música de vegades tapa la veu d’en Pau, fan que perdi el fil”.

No és estrany que un espectador que no tingui les lletres d’aquest nou disc al cap perdi el fil. Les lletres de Joan Miquel Oliver continuen sent tan especials (i segons com espacials) com sempre. Més interessat en ‘els follons conciutadans’ que en l’efusió sentimental de l’ànima individual, Oliver alterna en les seves cançons referències a marques (Starbucks, Peppermint, Lacasitos, Marie Claire, etc.) amb un llenguatge més susceptible de ser considerat poètic (niguls, estrelles, etc.) i sempre, esclar, amb un català desacomplexadament mallorquí.  Les referències a marques reconeixibles tenen un efecte desublimador, li permeten donar una concreció material i fer tangibles unes evocacions que altrament serien formulacions vagament poètiques, gairebé etèries. Però el que diferencia les lletres de Vostè és aquí de les d’altres cantautors és que Oliver no s’esforça a escriure una cançó amb ‘missatge’. De fet, sovint les seves lletres són deliberadament incomprensibles, i ben poques vegades podem endevinar l’esquelet d’una trama en allò que ens explica. Potser Calgary 88, una cançó ambientada en els Jocs Olímpics d’Hivern de 1988,  en seria una de les excepcions.

 

Joan Miquel Oliver | Foto de Pere Virgili

 

La setmana que ve Joan Miquel Oliver torna a Barcelona per presentar el seu nou llibre, Un quilo d’invisible, una comèdia que Roger Padilla, dibuixant i membre del grup Manel, ha il·lustrat amb molta gràcia. Oliver ha escrit la història dialogada d’uns veïns de replà que viuran la seva particular comèdia. Un quilo d’invisible, que està cridat a ser un dels plats forts d’aquest sant Jordi, és de fet una obra de teatre, però l’editorial ha sabut donar a aquest volumet de cent pàgines l’aparença de novel·la gràfica.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Només puc entendre aquesta manera de pensar sobre el concert dels antonia Font, perque qui l’ha fet sols sap escoltar allò que se li dona fet (les cançonetes clássiques)
    Trobo en aquest darrer disc uns Antonia Font en estat pur. M’encanta tot el disc i sense llegir-ne la lletra puc cantar-les totes. L’originalitat continua sent la gran Font dels Antonia.
    Per cert vaig anar al concert a Granollers i el public entregat va aplaudir totes i cadascuna de les cançons i fins i tot va poder gaudir de mitja hora o més de bisos.

  2. El concert a Barcelona, a Barts, va ser un gran èxit, amb un públic entregat des de l’inici. És cert que el darrer disc és més difícil de seguir, menys fàcil de reconèixer, que, p.e., “Lamparetes”, però musicalment em sembla tan o més brillant. El que no entenc és això de la “sensació de presa de pèl”. Et pot agradar o no, però em sembla una obra coherent amb els treballs anteriors d’Antònia.

  3. Retroenllaç: martibou.cat » Escrits al Núvol – Vostè és aquí a Terrassa